Ibidem

Et uerbum caro factum est

2011-11-28T10:11:00.004+01:00

With language to transmit knowledge to others, knowing a great many things became a real possibility. Without representative language, most knowledge dies with each individual. Language makes possible an advantage in having brain structures large enough to store hundreds of thousands of items because it makes learning from other brains effective and efficient. And in a cultural world, an individual who knows very large amounts of information has an advantage over an individual who does not (D’Andrade 2002)

Farcit de noms

2011-11-24T17:40:00.004+01:00

Al final del camino me dirán:
-¿Has vivido? ¿Has amado?
Y yo, sin decir nada,
abriré el corazón lleno de nombres.

Pere Casaldàliga,
(«El corazón lleno de nombres», El tiempo y la espera)

Al final del camí em preguntaran:
–Has viscut? …i estimat?
I jo, sense dir res,
obriré el cor i serà farcit de noms.

Felicitat?

2011-11-22T10:35:00.006+01:00

Se eu pudesse trincar a terra toda
E sentir-lhe um paladar,
Seria mais feliz um momento ...
Mas eu nem sempre quero ser feliz.
É preciso ser de vez em quando infeliz
Para se poder ser natural...
Nem tudo é dias de sol,
E a chuva, quando falta muito, pede-se.
Por isso tomo a infelicidade com a felicidade
Naturalmente, como quem não estranha
Que haja montanhas e planícies
E que haja rochedos e erva ...
O que é preciso é ser-se natural e calmo
Na felicidade ou na infelicidade,
Sentir como quem olha,
Pensar como quem anda,
E quando se vai morrer, lembrar-se de que o dia morre,
E que o poente é belo e é bela a noite que fica...
Assim é e assim seja ...

Alberto Caeiro («Poema XXI», O Guardador de Rebanhos)

Si pogués rosegar la terra tota
i sentir-la talment un paladar,
una estona seria més feliç…
però no és sempre que vull ser feliç.
Adesiara cal que siguem infeliços
per tal de ser naturals…
No tot són dies de sol,
i la pluja, quan ja manca molt, es demana.
Per això em prenc la infelicitat com la felicitat
naturalment, com a qui no meravella
que hi hagi muntanyes i planes
i que hi hagi roques i herba…
El que cal és ser natural i tranquil
en la felicitat o en la infelicitat,
sentir com qui mira,
pensar com qui camina,
i quan cal morir, recordar que el dia es mor,
i que el ponent és bell i bella la nit que resta…
Així és i que així sia…

Fiat lux

2011-11-09T10:22:00.004+01:00

Encara som aquí, el sol gira
damunt jo com un falcó i la terra
fa resplendir la meva veu dins la teva.
I recomença el temps visible
dins l’ull que torna a descobrir la llum.
No he perdut res.
Perdre és traspassar
un mapa del cel
on els somnis es mouen lents, un riu

ple de fulles.

Sono ancora qui, il sole gira
alle spalle come un falco e la terra
ripete la mia voce nella tua.
E ricomincia il tempo visibile
nell'occhio che riscopre la luce.
Non ho perduto nulla.
Perdere è andare di là
da un diagramma del cielo
lungo movimenti di sogni, un fiume
pieno di foglie.

Salvatore Quasimodo («Non ho perduto nulla»)

Hem de morir

2011-11-01T13:58:00.006+01:00

«Cant terrenal», de Gerard Vergés

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El cert és que, a l'entranya de la terra,
l'àgata i l'ònix –en gelat silenci–
ones de llum iran acumulant.
I serà el mar d'un blau incandescent
I d'herba nova es vestiran les prades.
I les Venus de marbre, d'ulls d'ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguiran sonant Schumann, Vivaldi...
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S'esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d'amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis;
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
l'immòbil fum dels cigarrets de Bogart...)

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl·lides dels palis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

Sapiencial

2011-10-21T17:05:00.006+02:00

Els desigs acomplerts jeuen en terra,
esvaïts, fets malbé, espelleringats.
Fins al portal n'arriba la fetor,
la lletania i la claror dels ciris
somorta enmig de tanta pesadesa,
flors de plàstic i lúgubres retrats.

Feliç l'home que sap com reservar-ne
el més ocult, el més llunyà de tots
i en fa la clau de volta dels seus dies.

Além do Bojador

2011-08-05T21:59:00.004+02:00

Ó mar salgado, quanto do teu sal

São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos, quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.

For what it's worth,
it was worth all the while.

It's something unpredictable
but in the end it's right.
I hope you had the time of your life.

18 de desembre de 1974

2011-03-25T01:47:00.008+01:00

El teu laboratori, enmig del Kyuden,

té molta llum, té massa llum, dius tu,

i abaixes la mirada al microscopi

ben instal·lat enmig de les peixeres.

Mires lleugers com neden els hidroids,

com ballen amb la música de l'aigua

els fills de l'aigua i de la ingravidesa

dins la maror del temps i del destí.

El vent rugia, el mar s'alçava en armes,

ja ho va advertir fa anys l'avi Meijí.

Ja ho veus, ell és un déu al panteó,

i tu, dels teus, ets el primer dels homes.

Retires un grumer que sura, mort.

Avui han arrestat en Nakamura.

Contra la poesia per la poesia

2011-02-17T19:03:00.003+01:00

No fa gaire que es varen activar les alarmes entre els editors mallorquins per la reducció dels fons destinats pel Consell de Mallorca al suport de l’edició en català. Igualment han estat repetides les dificultats per mantenir l’Espai Mallorca, la llibreria del carrer del Carme de Barcelona mantinguda per institucions de les Balears amb l’objectiu de fer-ne un cap de pont de la producció literària i fonogràfica illenca al Principat. Entre una cosa i l’altra, els ajuts a la producció i la distribució arriben als 416.000 euros. No comptam aquí els ajuts específics a les publicacions que aconsegueixen atreure l’atenció de les institucions públiques. O sia, que són 416.000 euros anuals pel cap baix. Mentrestant, sorgeix qualque veu no implicada en el negoci editorial que comença a plantejar-se la qualitat de les publicacions. La pregunta és fàcil: sense suport institucional, tot això s’aguantaria? És una pregunta innocent. Algunes coses s’han de mantenir, certament. No n’hi ha dubte. Però, ben mirat: és tan nefasta la producció literària illenca que no hi ha cap distribuïdor que la vulgui dur als mostradors del continent? No n’hi ha interès? Obrir una llibreria a Barcelona per activar el consum d’obres fetes a Mallorca va ser una gran idea l’any 1998, però no ho és mantenir-la indefinidament. Això és independent de la vàlua dels professionals que hi fan feina i de la comoditat que pot suposar trobar-ho tot al mateix punt. Cada any que s’allarga el funcionament d’aquest enclau, s’afegeix un any de retard en la desitjada activació d’una distribució normalitzada dels productes culturals de la perifèria.

«La parenta pobra» és una expressió que fa servir freqüentment i des de fa anys Bartomeu Fiol per referir-se a la poesia. A Mallorca potser és millor referir-s’hi com a parenta que ha tingut la sort de jubilar-se amb una magnífica pensió. O sia, que cobra, però no fa feina. Sempre fa de mal dir “això sí, això no”, però no deixa de sorprendre la inflació de llibres de poesia publicats a Mallorca. Si miram només les obres agraciades pel suport genèric a la fase II de la convocatòria de 2010 (llibres editats entre el 1r de gener i el 31 de juliol de l’any passat a Mallorca), en resulta un nombre no inferior a 35. 35 títols de poesia publicats en set mesos per editorials domiciliades a Mallorca o amb sucursal a Mallorca! I, com a condició de la convocatòria, en tiratges no inferiors a 1.000 exemplars. No en tenim dades de vendes, però la inspecció detallada de molta d’aquesta producció és una mica decebedora. No feim més que expressar una valoració totalment subjectiva, que es pot contestar immediatament des d’una subjectivitat diferent, i que no vol negar l’existència de vertaderes perles. Flowers in the dirt, sí, i tant, i per això mateix víctimes de tot plegat. En general, però, cal fer un esforç important per fixar què fa que un text sigui poètic i no un diari personal reconvertit en un enfilall d’endevinalles. És trist imaginar-se un jove dins la secció de poesia d’una llibreria de Palma. En narrativa, en canvi, aquest desconcert no és tan evident. Un observador es veu empès a pensar que per esdevenir novel·lista tothom veu clar que cal qualque cosa més que la voluntat d’esdevenir-hi. Per esdevenir poeta, en canvi...

Bé, siguem constructius, que no sigui dit: i si ens aturàvem de publicar llibres de poesia d’autors vius... en paper? Vegem: què en treu el poeta de l’edició d’un llibre? Diners? Qui no ha somrigut en llegir aquesta pregunta ingènua? I doncs? I si deixàvem tranquils els diners públics i deixàvem alhora de gastar paper? Per què no podem crear uns fonaments creïbles per a l’edició de poesia? El problema no deu ser l’import, de cada vegada més minso. El problema és la manca de criteri. Pareix com si els editors haguessin deixat de fer el paper de filtre que hom n’hauria d’esperar, com si les institucions haguessin posat els creadors immediatament en contacte amb els consumidors. Utòpicament desitjable, això? No tant. No hi ha guia ni sedàs. Què ens caldria aquí? Que les noves propostes dels creadors rodassin una mica abans d’assaltar els prestatges en solitari: hauríem de retornar a les revistes, caldria publicar a la xarxa, que ho permet tot (menys l’olor de tinta, que no és de tinta, segons Desalmand, sinó de la cola del llom i, miri, potser que deixem d’ensumar-ne, d’això). No era una aspiració retornar als orígens orals de la poesia? Doncs ara no és tan difícil. «No», dirà algú, «la poesia també pot ser gràfica». I tant que sí, i amb animacions i vídeo, si cal. Doncs aquí hi ha el què de publicar a la xarxa: és més flexible, més barat, més accessible. Publiquem en paper, si és que realment cal, allò que perduri després d’un temps de rodatge. Analitzem els impactes de les propostes poètiques en la crítica i en l’acceptació del públic i després, només després, decidim si ho paga publicar-ho en paper. Feim un reset? Va, sí, i primer una moratòria de publicació de poesia en paper.

Negre

2010-12-21T20:20:00.002+01:00

El dia més breu,
la fosca més llarga.

The panic, the vomit

2010-11-25T19:47:00.005+01:00

When I am king you will be first against the wall
With your opinion which is of no consequence at all.

(Paranoid Android, Radiohead)

(Gràcies, rm, per la recomanació!)

In memoriam Joan Solà

2010-10-27T11:28:00.003+02:00

Molt a prop, a la dreta quan entres,

a la biblioteca de Bèritos, hi hem enterrat
el savi Lísias, gramàtic. El lloc li és
molt adient. L’hem sepultat a prop de les coses
que ell potser allà baix deu recordar:
escolis, textos, escrits d’anàlisi gramatical,
volums amb moltes glosses d’hel·lenismes.
Així nosaltres podrem veure i honorar la seva tomba,
quan anirem a furgar enmig dels seus llibres.

(K. Kavafis, trad. Alexis E. Solà)

Ombres

2010-10-25T21:31:00.004+02:00

Resseguesc amb un dit la silueta d'ombra
que jo mateix project al trespol de ciment,
entre un crit contingut i un calfred tatuat.

La pedra d'esmolar l'ànima

2010-07-04T20:27:00.004+02:00

Converses a mitja nit, parelles de lectura, amors i desamors, la por de la desfeta, l'admiració de la perfecció formal, l'olor de la cola del llom -no és la tinta la que perfuma els versos!-, llibreters savis i autors que es reconeixen per l'emoció de la paternitat literària, recórrer quilòmetres per trobar l'objecte del desig i de l'intel·lecte, trobar grans d'arena dins un llibre comprat a un llibreter de vell, vicissituds biogràfiques dels companys de viatge, etapes del viatge, graons del viatge, el viatge mateix que et traspassa i et transcendeix i t'emporta per amunt amb les ales dels codis amagats entre les pàgines gastades que han passat per tantes mans com sentits hi havia deixat amagats l'autor sovint sense saber-ho.

És això: «La lectura s'assembla a l'amor. Feixucs, passeu les pàgines interessant-vos-hi sense veritable interès, de fet us avorriu, no el gran tedi, només una mena de grisor, monotonia, res sobre no res, i, de sobte, ensopegueu una pàgina que us provoca una commoció elèctrica, la follia de la passió en versió literària, en l'escriptor hi reconeixeu un germà, us dieu que hauríeu volgut escriure aquestes ratlles, o us acontenteu d'admirar-les perquè l'autor ha expressat allò que sentiu sense saber formular-ho o us ha revelat un aspecte de vosaltres mateixos, en qualsevol cas, l'emoció ha passat, els instruments de mesura haurien pogut detectar una modificació del metabolisme, el principi de la vida ha estat reactivat, el món ha recuperat els seus colors, ja no esteu sol, aquell germà o aquella germana, mort de fa segles, potser, us acompanya arreu, es barreja en els vostres pensaments, us regenera, vosaltres que us enfonsàveu, heus-vos ací a punt de saltar, endavant!, endavant!, els pulmons s'inflen, hi ha tempesta a les neurones, la lectura us ha despertat, us ha tret de l'apatia, ha creat en vosaltres insospitades energies, reintrodueix la vida. La lectura, com l'amor, és la pedra d'esmolar l'ànima» (pàgs. 93-94).

Què volíeu? Que restàs impassible davant aquesta necessària provocació de l'intel·lecte i dels sentits? Sabeu molt bé qui és el guardià titular d'aquest racó humil de la teranyina universal, basta que faceu un cop d'ull a la columna de l'esquerra. És el mateix que acaba el seu llibre més deliciós d'aquesta manera:

«Aquesta és la història de tres llibres a través de la meva ànima [...]. Per ells, l'infant orat va entrar a la ciutat dels llibres.
I encara ara hi és»

La història dels llibres a través de l'ànima!
La història dels llibres a través de l'ànima!

Convé que ho tornem a dir, a poc a poc, moltes vegades, com una jaculatòria:

La història dels llibres a través de l'ànima!

És això.

...una queixa només: un llibre que parla d'ell mateix com d'un objecte artesanal fet amb la consciència de la feina detallada i ben feta no es pot editar en un format que en desdigui. Paciència.

Terra Mare

2010-07-03T21:20:00.004+02:00

Avinyó, 25 de juny del 2010

[Video de Joana M. Roque, moltes de gràcies!]

I si vosaltres callau...

2010-06-29T19:06:00.002+02:00

He sortit del museu, pensament, pensament. Dret enmig del pati he sentit els primers símptomes epifànics, pensament, pensament. Després tot ha estat com una calça que es desfà, pensament, pensament. Els genolls han cedit al moment que m'explotava el cap, pensament, pensament. Avui m'ha explotat el cap, pensament, pensament. Ja està dit, pensament, pensament. S'ha esberlat com s'esberlen les magranes el mes d'octubre, pensament, pensament. Com una pellerofa he quedat tirat al terra de la clastra del museu, tota la matèria grisa aferrada per les parets que tanquen el pati, pensament, pensament. Matèria grisa, gleva de sang, pensament, pensament. Ara les parets són totes plenes de les meves frases, pensament, pensament. Ja està tot dit, pensament, pensament. Què més hi falta? Final, pensament, pensament.

Altre cop fruites, roses altre cop

2010-06-22T00:17:00.006+02:00

«Outra vez frutos, rosas outra vez» (José Saramago)

Mas se estas mãos em concha não moldarem
As rosas que levantas no teu seio,
Se a boca não morder não tua boca
O mel da flor, em fruto transformado,
Caiam as mãos, os lábios se me preguem,
Que miragens da vida não as quero
Deste lado de cá do teu pomar,
Diante do jardim todo murado.

«Altre cop fruites, roses altre cop»

Si les mans embostades no acomoden
les roses que s'aixequen del teu pit,
si la boca en la teva no mossega
la mel de flor, en fruita convertida,
caiguin les mans i els llavis que s'assequin,
que no vull cap miratge de la vida
dreçat d'aquest costat del teu verger,
part davant la murada del jardí.

Encore, en coeur

2010-06-18T21:32:00.000+02:00

Pandora, I don't know how you carved your way into my heart
and I don't know how you snuck your way into my house
but I know that I'll regret what I did
and I know I'll regret it forever as I throw my life away, Pandora

(«Pandora», de Madina Lake).

Pandora

2010-06-16T22:29:00.012+02:00

EPIMETHEUS

Mine is the fault not thine. On me shall fall
The vengeance of the Gods, for I betrayed
Their secret when, in evil hour, I said
It was a secret; when, in evil hour,
I left thee here alone to this temptation.
Why did I leave thee?

PANDORA

Why didst thou return?
Eternal absence would have been to me
The greatest punishment. To be left alone
And face to face with my own crime, had been
Just retribution. Upon me, ye Gods,
Let all your vengeance fall!

EPIMETHEUS

On thee and me.
I do not love thee less for what is done,
And cannot be undone

(H. W. Longfellow «The Masque of Pandora», fragment)

EPIMETEU

Meu és el crim, no teu. A mi em caurà
la venjança dels déus, car vaig trair-ne
en mala hora el secret en revelar-te
que era això: un secret; quan en mala hora
sola et deixava aquí amb la temptació.
Per què me'n vaig anar?

PANDORA

Per què has tornat?
Jo ja hauria tingut l'absència eterna
pel més gran càstig. Ésser abandonada
en companyia del meu crim seria
justa paga. Oh, Déus, llançau la vostra
venjança damunt jo!

EPIMETEU

Damunt tu i jo.
No em lleva d'estimar-te el que està fet
i ja no pot desfer-se.

Teignmouth

2010-06-12T12:08:00.010+02:00

Ara imagina't que vas fins a Teignmouth i hi fa vent, però no plou. Hi ha qualque pescador de canya a la boca del port –port? ni tan sols!–. Cap banyista. Tancades les casetes de bany, totes de colors pastel. Estius d'infant? Camió de gelats? Peus nus? Una postal plena d'olors. Un món antic. And I'm feeling good.

Tants d'anys després he tornat a la casa de la platja. Tot just obrir la porta m'ha envestit l'olor de les ulleres de nedar, de les algues seques dins el poal de plàstic, de l'aftersun mal tancat damunt la plagueta de deures d'estiu. No ho he pogut evitar, tot d'una m'ha invadit la música noctàmbula dels grins. Qualcú m'ha contat que un temps hi havia gàbies de grins, de fusta, petites com una caseta de bany, per assegurar-se'n la companyia durant les nits d'estiu. Una vida de luxes perduts. And I'm feeling good.

Fish in the sea you know how I feel
River running free you know how I feel
blossom in the trees you know how I feel

It's a new dawn
It's a new day
It's a new life
For me
And I'm feeling good

Dragonfly out in the sun you know what I mean, don't you know
Butterflies all havin' fun you know what I mean
Sleep in peace when day is done
And this old world is a new world
And a bold world
For me

(Muse, «Feeling good»)

The way we were

2010-06-06T17:30:00.003+02:00

Els sentiments que fan més mal, les emocions que més punyen, són els que són absurds –l'ànsia de coses impossibles. l'enyorança d'allò que mai no hi ha hagut, el desig d'allò que podria haver estat, la pena de no ser un altre, la insatisfacció de l'existència del món. Tots aquests migs tons de la consciència de l'ànima creen en nosaltres un paisatge adolorit, un etern sol ponent d'allò que som. Sentir-nos és aleshores un camp desert enfosquint-se, trist de joncs a la vora d'un riu sense vaixells, negrejant clarament entre marges allunyats.
No sé si aquests sentiments són una bogeria lenta del desconhort, si són reminiscències d'algun altre món en què hàgim estat –reminiscències creuades i barrejades, com coses vistes en somnis, absurdes en la figura que veiem però no en l'origen si el coneixíem. No sé si hi ha hagut uns altres éssers que fórem, la major completesa dels quals sentim avui, en l'ombra que en som, d'una manera incompleta –perduda la solidesa i nosaltres amb prou feines figurant-nos-la en les dues úniques dimensions de l'ombra en què vivim.

F. Pessoa, Llibre del Desassossec

Cardoso Pires, Sibelius

2010-06-02T18:06:00.004+02:00

M. Àngels Moyà m'ha fet la gràcia de connectar el De profundis, de Cardoso Pires, amb el vals trist de Sibelius. Moltes gràcies pel comentari sobre la traducció. Feim el que podem.

Sobrepreu de dolor

2010-05-11T20:58:00.004+02:00

La llibertat conquerida en l'apassionada recerca

del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,

ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

– C. Riba (Elegies de Bierville)

Naufragi

2010-04-20T15:51:00.003+02:00

Avançava segur cap al naufragi
i l'aigua m'acollia refulgent.
I, doncs, per què maldava per sortir-ne?

Contra el llenguatge

2010-03-13T11:44:00.009+01:00

We can never dispense with language and the other symbol systems; for it is by means of them that we have raised ourselves above the brutes, to the level of human beings. But we can easily become the beneficiaries of these systems. We must learn how to handle words effectively; but at the same time we must preserve, and if necessary, intensify our ability to look at the world directly and not through that half-opaque medium of concepts, which distorts every given fact into the all too familiar likeness of some generic label or explanatory abstraction –Aldous Huxley.

Tants d'anys després

2010-03-10T17:19:00.004+01:00

Tants d'anys després
he tornat a la casa de la platja.
Tot just obrir la porta m'ha envestit
l'olor de les ulleres de nedar...

I tot de sobte de tan lluny...

2010-02-17T22:53:00.003+01:00

Sense cercar-ho ni voler-ho tot de sobte de tan lluny arriben veus i cares i una llum més brillant al final de les nits de meravella. Grans esperances, miss Havisham.

JJ (19.01.1943-04.10.1970)

2010-01-19T18:12:00.000+01:00

Memoraĵoj de jakarando

2009-01-02T16:45:00.014+01:00

Ĵus kiam aperas la eldono de la hispana traduko de Acrollam, la lasta kaj tre sukcesa libro de prozaĵoj de Biel Mesquida, ni volas donaci al vi la esperantan version de unu el tiuj prozaĵoj: «Memoraĵoj de jakarando». Ni prezentas ĝin kaj skribita kaj surbendigita.

Aŭskultu ĝin:

Legu ĝin: Memoraĵoj de jakarando

Feliĉan Kristnaskon!

2008-12-25T19:10:00.003+01:00

Venos iam la tempo

2008-12-15T10:13:00.011+01:00

Feliĉan Zamenhofan Tagon al ĉiuj! Hieraŭ vespere ni povis festi la datrevenon en agrabla etoso kun Majorka esperantistaro. Ni parolis pri la ebla organizo de kongreso en 2010 kaj la peto al ĉiuj urbestroj el la Balearaj insuloj pri la dediĉado de stratoj al Zamenhof.

Antaŭ kelkaj tagoj aperis ĉe www.retejo.net du vortaretoj Esperanto-Kataluna. Ili estas du programetoj elŝuteblaj kaj instaleblaj kiuj funkcias ŝanĝante la vortoj sur la ekraneto dum oni laboras per la komputilo en aliaj aferoj. Tiamaniere oni lernas preskaŭ sen peno. La ĝusta ligilo estas ĉi tie.

Kaj ni finigos ĉi tiun etan festadon legante la vortoj de Zamenhof el la Londona parolado (1907):

"Longe daŭros ankoraŭ malluma nokto sur la tero, sed ne eterne ĝi daŭros. Venos iam la tempo, kiam la homoj ĉesos esti lupoj unuj kontraŭ aliaj. . . . Kune kaj interkonsente ili celados ĉiuj al unu vero, al unu feliĉo".

Ni ankoraŭ esperante esperas ĉi tiun tempon.

Des de Modra

2008-08-09T17:44:00.002+02:00

Som a Modra, a la Somera Esperanto Studado 2008. Ahir varem [sense accents!] arribar a Bratislava i avui hem fet el cami fins a Modra. Acabam de fer el test de nivell de llengua. Aixo comenca [sense c trencada!] avui. Els paisatges molt be. En tornar, fotos.

L'agenda

2008-07-20T20:00:00.007+02:00

Prop de mitjan estiu, ja han passat les processons del Carme («pel caló del meu cos, lent, hi desfila / un horabaixa mariner del Carme», Blai) i no ho sembla. Impossible trobar una escletxa de llibertat entre les pàgines atapides de l'agenda. Diuen que són coses importants. Ja està bé. Rendició incondicional. La vida com una cel·la amb barrots de dietari, o com un munt de post-its. I de l'ofec, un raig de bellesa, com aquesta pel·lícula de Jeff Chiba Stearns amb música de Genevieve Vincent. No és una paràbola, és un retrat descarnat. Gràcies.

Esperanta tribo

2008-07-18T18:57:00.007+02:00

BBC Magazine parolas pri Esperanto hodiaŭ. Grandaj magazenoj Littlewoods Direct baldaŭ montros en TV reklamon kun filmeto pri insulo loĝita da tribo parolanta strangan lingvon. Finfine la lingvo estas Esperanto! Estro del grandaj magazenoj deklaris ke Esperanto kunportas valorojn kiel beleco kaj la serĉo de la monda harmonio. En BBC Magazino estas legebla tre ĝenerala raporto pri la lingvo. Vi povas ĝin legi tie.

La reklamo baldaŭ videbliĝis ĉe la paĝo de Littlewoods Direct.

La terra no sap de qui és

2008-05-11T11:38:00.006+02:00

Plou. A estones s'atura. Després hi torna. La terra no sap si és de l'aigua o si és del sol. La terra no sap de qui és. Aquesta setmana ha fet seixanta anys de la creació de l'estat d'Israel. Per a uns és festa, per a altres és dia de dol. La terra no sap de qui és. Déu va dir a David que la terra no produïa perquè Saül havia volgut exterminar els gabaonites, que no eren del poble d'Israel. Déu també devia estimar els altres pobles. Els gabaonites demanaren a David que exterminàs la família de Saül, i a David ja li va anar bé perquè volia tota la terra. La terra no sap de qui és. David va fer crucificar els dos fills que Rispà havia tingut amb Saül i cinc néts d'aquest, fills de Merab. Rispà va protegir els cossos dels seus dos fills de la fam de la salvatgina. La terra no sap de qui és. Després va ploure. Joan Alcover, al seu poema «Resfa», va dir «i fondament tronaren les altes solituds». A Israel hi torna a haver sequera i potser hi fa falta un sacrifici que no sigui de sang. La terra no sap de qui és.

Dimarts dia 20 de maig en Gabriel de la ST Sampol i jo conversarem sobre els Poemes Bíblics de Joan Alcover i en recitarem qualcun. Serà a les despulles de la casa del poeta, al carrer de Sant Alonso, a les 20h. La terra no sap de qui és.

Trespol #5

2008-04-19T15:04:00.004+02:00

I mira: en queda ben poc de tot plegat, ironia, només, qui ho sap. És poc el temps que resta una petjada damunt l'arena i qui sap el temps que fa que l'arena és feta i què era abans i d'on ve. Quins fòssils s'hi entremesclen esmicolats? És desert el desert o és ple d'històries que callen perquè no les esborri el vent? Ja ho deia Khayyam que les mans del terrissaire un dia seran terra per fer-ne olles i pitxers. Tant Khayyam com Sant Pau venien de família de fabricants de tendes. Homes avesats al desert, amb una idea de la vida com a instant fugisser entre dues plantades de tenda. A baix, l'arena del desert; a dalt, les estrelles; enmig, el tòpic de la relativitat del món. Som un món dins un altre món, dins una construcció en abisme de mons? M'agrada com ho conta Amos Oz a les seves memòries d'infant:

Estic ajagut panxa enlaire, els dits troben una pedra petita i me la posen a la boca, té gust a pols, a calç i a alguna cosa salada, però no del tot. La llengua toca petites protuberàncies i forats, com si aquell còdol fos un món com el nostre, amb muntanyes i valls. I si el nostre globus terraqüi, o tot l'univers només fos un petit còdol al terra de ciment d'un pati de gegants? I si els amics d'un nen gegantesc, enorme fins a un punt inimaginable s'haguessin rigut d'ell i l'haguessin abandonat, i senzillament el nen gegantesc agafés amb els dits el nostre univers i se'l fiqués sencer a la boca i comencés a tocar-nos amb la llengua? I si ell pensés que aquella pedra que té a la boca és un univers complet, amb vies làcties, sols i cometes, nens, gats i roba estesa? I si l'univers d'aquell petit gegant per al qual nosaltres només som un petit còdol a la seva boca, només fos una pedreta al terra del pati d'un nen encara més gegantesc, que tant ell com el seu univers... i així d'una manera continuada, com una nina russa, un univers dins d'un còdol dins d'un univers dins d'un còdol, tant per a les coses grans com per a les petites? I si cada univers fos un còdol i cada còdol un univers? N'hi ha per marejar-se mentre la llengua toca aquella pedra com si fos un caramel i acaba tenint una mica de gust de guix (Amos Oz, Una història d'amor i de foscor, trad. Roser Lluch, La Magrana, 2007, pàg. 310).

Nostra Dona del Silenci

2008-04-10T21:54:00.005+02:00

Lady of silences

Calm and distressed

Torn and most whole

Rose of memory

Rose of forgetfulness

Exhausted and life-giving

Worried reposeful

The single Rose

Is now the Garden

Where all loves end

Terminate torment

Of love unsatisfied

The greater torment

Of love satisfied

End of the endless

Journey to no end

Conclusion of all that

Is inconclusible

Speech without word and

Word of no speech

Grace to the Mother

For the Garden

Where all love ends.

T. S. Eliot recitava aquesta lletania a Nostra Dona del Silenci a Ash Wednesday. També Pessoa recitava una lletania a Nostra Dona del Silenci:

Senyora de les Hores que passen, Verge de les aigües estancades i de les algues mortes, Deessa Tutelar dels deserts oberts i dels paisatges negres de rocams estèrils –deslliura’m de la meva joventut.
Consoladora dels qui no tenen consolació, Llàgrima dels qui mai no ploren, Hora que mai no sona –deslliura’m de l’alegria i la felicitat.
Opi de tots els silencis, Lira per no tocar, Vitrall de llunyania i d’abandó –fes que jo sigui odiat pels homes i escarnit per les dones.
Címbal d’Extremunció, Carícia sense gest, Colom mort a l’ombra, Oli d’hores passades somniant –deslliura’m de la religió, perquè és suau; i de la descreença perquè és dura.
Lliri marcint-se al capvespre, Cofre de roses musties, Silenci entre pregària i pregària –omple’m de fàstic de viure, d’odi de ser sa, de menyspreu de ser jove.

I tots dos participen d'una mateixa idea de renúncia al jo i de fusió amb el món:

Let the whiteness of bones atone to forgetfulness.

There is no life in them. As I am forgotten

And would be forgotten, so I would forget

Thus devoted, concentrated in purpose. And God said

Prophesy to the wind, to the wind only for only

The wind will listen. [...]. (T. S. E.).

Fes-me tornar inútil i estèril, oh Acollidora de tots els somnis vagues; fes-me pur sense raó per ser-ho, i fals sense amor de ser-ho, oh Aigua Corrent de les Tristors Viscudes; que la meva boca sigui un paisatge de gels, els meus ulls dos llacs morts, el meu gest un esfullar-se lent d’arbres vellets –Oh Lletania de Desassossecs, oh Missa-Morada de Cansaments, oh Corol·la, oh Fluid, oh Ascensió!… (F. P.).

Nihil novum sub sole, tanmateix, res que no fos perfectament empeltat a la tradició, especialment la taoista:

No porfidieu, seguiu el corrent i us sentireu units a la vastitud del buit del Cel (Zhuangzi).

I acabam amb aquest magnífic pensament de Jean François Billeter sobre la confluència entre els nostres artistes contemporanis i el pensament clàssic taoista:

Me pregunto si, sobre este tema (y sobre otros), el pensamiento de Zhuangzi no está destinado a encontrarse con una labor que se está llevando a cabo soterradamente en las profundidades de nuestra cultura. Nuestro paradigma del sujeto y de la subjetividad, del dualismo de la mente y el cuerpo, se tambalea, somos conscientes de ello, pero seguimos presos en él a falta de alternativa. Sólo algunas mentes visionarias han presentido, en ciertos momentos, lo que podría ser el nuevo paradigma. Pienso en los surrealistas, que a veces han sido proféticos. Algunas de sus intuiciones más fulgurantes los colocan muy cerca de las visiones del Zhuangzi. Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, 180.

Janelas

2008-04-07T23:19:00.007+02:00

Tots els texts es poden interpretar de maneres diferents. Mirau, si no, aquestes dues versions de la cançó Menina estás a janela: la primera és la clàssica de Vitorino; la segona és la heavy d'UHF. Hem de concedir que la versió quasi mística de Vitorino ara ja fa esfereir una mica. La d'UHF és el necessari aggiornamento de la tradició. Per favor, necessitam aquí gent que faci això mateix amb els nostres texts tradicionals!

Fris de sentir els nostres reconsagrats romanços en versió trencadora. Quin gran intent que fou el Siurell elèctric! Però no va perdurar, ningú no acaba d'entendre els versos de BB "tradició no és coronar oliveres / mentre la ronda avança". Llàstima d'oportunitats perdudes i de janelas que no s'obriran per deixar entrar un poc d'aire fresc!

Menina estás à janela

com o teu cabelo à lua

não me vou daqui embora

sem levar (u)ma prenda tua

sem levar (u)ma prenda dela.

Os olhos requerem olhos

e os corações corações

e os meus requerem os teus

em todas ocasiões.

Da mais alta janela da minha casa

2008-04-07T22:28:00.009+02:00

Ahir mateix, que era 6 d'abril, celebració meva del dia universal de la poesia, vaig posar a la vergonya pública el meu Els set dies de Serena. Gràcies als qui m'heu fet arribar els vostres comentaris elogiosos. Gràcies als qui no m'heu fet arribar els vostres comentaris condemnatoris. Jo us dic que em sap una mica de greu haver tornat a treure aquells versos. No som d'aquells a qui més agrada publicar que escriure. Al contrari.

Avui, amb aquesta imatge de la finestra del lloc on escric, puc dir de cor els versos de Pessoa:

Da mais alta janela da minha casa
Com un lenço branco digo adeus

Aos meus versos que partem para a

[humanidade.

E não estou alegre nem triste.

Esse é o destino dos versos.
Escrevi-os e devo mostrá-los a todos
Porque não posso fazer o contrário
Como a flor não pode esconder a cor,
Nem o rio esconder que corre,
Nem a árvore esconder que dá fruto.

Ei-los que vão já longe como que na

[diligência

E eu sem querer sinto pena

Como uma dor no corpo.

Quem sabe quem os lerá?

Quem sabe a que mãos irão?

Flor, colheu-me o meu destino para os olhos.

Árvore, arrancaram-me os frutos para as bocas.

Rio, o destino da minha água era não ficar em mim.

Submeto-me e sinto-me quase alegre,

Quase alegre como quem se cansa de estar triste.

Ide, ide de mim!

Passa a árvore e fica dispersa pela Natureza.

Murcha a flor e o seu pó dura sempre.

Corre o rio e entra no mar e a sua água é sempre a que foi sua.

Passo e fico, como o Universo.

Un altre 6 d'abril

2008-04-05T13:00:00.002+02:00

Ja sabeu que m'agrada celebrar el dia de la poesia dia 6 d'abril, avui. No sé quines estranyes raons fan que les institucions celebrin aquest dia el 21 de març. Les nostres raons les trobareu a en un sonet de Petrarca que podeu llegir en versió original i en traducció aquí. Avui, però, per celebrar el dia de la poesia i com a compensació pels dies que he estat absent del blog –ocupacions mundanes!–, us anuncii la ciberpublicació d'Els set dies de Serena, que us convid a llegir aquí.

Molts d'anys.

La verda stelo povus brili en la ĉielo de Norvegio

2008-03-26T19:47:00.004+01:00

Du svisaj politikistoj nomumis Esperanton por la Nobelpremio por paco. Ĝi estas gravega novaĵo! Mi kredas ke la afero estas tre malfacila, sed ne tute malebla. Kiam oni pensas pri unu lingvo kaj Nobelpremio kune, unua ideo estas literaturo. Tamen estas vere ke nur Esperanto elektiĝeblas por Nobelpremio por paco! Ĉu oni povas imagi ajnan alian lingvon en tiu rolo?

Tamen, Esperanto iel rilatis jam kun la Nobelpremioj: en la jaro mil naŭcent naŭdek kvar, Reinhard Selten ricevis la Nobelpremion por ekonomio. Li skribis en la jaro mil naŭcent naŭdek kvin kun Jonathan Pool la libron Enkonduko en la teorio de lingvaj ludoj, en Esperanto, kaj fondis, kun aliaj sciencistoj, la Akademio Internacia de la Sciencoj, universitato kie oni uzas kvar eŭropeajn lingvojn, sed ankaŭ Esperanton, kiel la nuran oficialan lingvon. La Akademio Internacia de la Sciencoj estas en Respubliko de San Marino.

Poemes de Setmana Santa

2008-03-15T11:06:00.004+01:00

Avui, a les 19.45, en Gabriel de la ST Sampol i jo recitarem poesia de Setmana Santa. Serà a la Sala d'Actes de la Parròquia d'Andratx (annexa a l'església). Hi recitarem el Via Crucis de Llorenç Moyà, el tríptic Non Omnis Moriar i poemes de Difícil naufragi i Vulgata. Hi estau tots convidats.

L'altra minyonia

2008-03-14T17:15:00.009+01:00

Tot i que la poesia de Riber m'agrada molt, reconec que La minyonia d'un infant orat n'és l'obra estendard, feta amb humor i amb delicadesa. No crec de cap manera que sigui un llibre per a infants. És un bon llibre i, per tant, admet lectures diferents. En un cert sentit, el «Tantus amor florum» del capítol «Un furt» en resumeix la intenció: la bellesa de la flor, no el gust de la fruita.

Les codonyes ben olents

l'avidesa de mes dents

no temptaren afilades

ni les nespres coronades

a la vora dels torrents;

ni el lledó, magre i rodó,

ni la serva ni el murtó

que entre fulles s'endevina,

ni les prunes d'aranyó

eriçat de tanta espina...

Però aquí l'autor traeix el missatge del «tantus amor florum» virgilià: les abelles estimen les flors perquè és la seva indústria, no per una adoració de la bellesa carnal, a la qual renuncien en favor de la comunitat, fins al punt que, segons el que es diu al llibre IV de les Geòrgiques, les abelles no es reprodueixen per mitjà de la conjunció sexual:

Illum adeo placuisse apibus mirabere morem,

quod neque concubitu indulgent nec corpora segnes

in Venerem solvunt aut fetus nixibus edunt:

verum ipsae e foliis natos, e suavibus herbis

ore legunt, ipsae regem parvosque Quirites

sufficiunt aulasque et cerea regna refigunt.

Saepe etiam duris errando in cotibus alas

attrivere ultroque animam sub fasce dedere:

tantus amor florum et generandi gloria mellis.

Ergo ipsas quamvis angusti terminus aevi

excipiat, neque enim plus septima ducitur aestas,

at genus immortale manet multosque per annos

stat fortuna domus et avi numerantur avorum.

Vull pensar que és aquesta traïció al tòpic virgilià la "mentida" que Riber anuncia i no acaba d'assenyalar, el regust que arriba a la carnalitat de la contemplació estètica. Aquesta és la mateixa lectura que proposa Joan Alegret per a Les corones. I és que dijous de la setmana passada Gabriel de la ST Sampol, Joan Alegret, Pere Rosselló i Damià Pons dialogaren sobre l'obra de Llorenç Riber. Més ençà del tòpic, Riber és un escriptor colossal que tocà molts de registres, però sempre des del coneixement dels clàssics, com a bon traductor. La traducció és l'escola més exigent per al poeta: cercar una forma nova per a uns continguts que ja són coneguts, vet aquí l'únic missatge.

La meva minyonia

2008-03-11T07:59:00.000+01:00

De vegades somii encara que és un matí de diumenge, que el vent m'embulla els cabells i que al meu voltant tot és verd i estrany i tanmateix tan conegut que és com si no hagués passat mai perquè passa sempre seguit sense fi ni principi. Tenc nou anys i som feliç.

Trespol #4

2008-03-09T10:59:00.004+01:00

Era l'any 1934. No eres enrajolador, però enrajolares la casa mentre els teus cunyats modificaven uns portals i acabaven de referir. Estava bé, la casa, ben situada i amb un bon pati. Hi passaren moltes de coses: la joia dels inicis, la fonda por de quan t'hi vingueren a cercar per força dos anys després –per poc temps, tanmateix no et pogueren acusar de res–, l'emoció dels naixements i, sobretot, el nus a la gola d'un adéu de matinada que es va allargassar fins al port, fins a l'Americo Vespuccio que et portà a l'altre costat del món. No en tornares. En lloc teu, un telegrama i un dol de cinquanta anys.

Fa uns mesos que han tomat la casa i aquest trespol ja no existeix. Ara n'hi ha que volen posar traves als immigrants, i jo, què vols que et digui, trob que això és faltar al respecte a la gent com tu. Me'n vaig a votar.

Eksposicio

2008-03-08T09:43:00.004+01:00

Amiko de tiu rettaglibro, Chema, raportas al mi pri unu retpaĝo pri Esperanto. Ĝi temas pri eksposicio pri la esperanto movado. La eksposicio lokiĝis en Madrid, sed ĵurnalo El País dediĉas al ĝi unu raporto en EP3. Vere 2008a jaro estas la jaro de la lingvoj, unu bona ŝanco por interesiĝi pri novaj lingvoj kaj lerni kelkajn novajn. La raporto estas mallonga, sed bildoj estas tre interesa. Dankon, Chema, kaj ĉion bonan.

Klaku sur la bildo por viziti la eksposicion:

Un retrat, un poeta i un riu

2008-03-06T07:59:00.000+01:00

En el darrer post parlàvem del diàleg sobre la ubiqüitat de la imatge que ha organitzat KRTU. Vet aquí un magnífic poema de José Saramago sobre el poder d'evocació d'una imatge. Us en posam l'original i el retrat que n'hem fet a través del filtre del català:

RETRATO DO POETA QUANDO JOVEM

Há na memória um rio onde navegam

Os barcos da infância, em arcadas

De ramos inquietos que despregam

Sobre as águas as folhas recurvadas.

Há um bater de remos compassado

No silêncio da lisa madrugada,

Ondas brandas se afastam para o lado

Com o rumor da seda amarrotada.

Há um nascer do sol no sítio exacto,
À hora que mais conta duma vida,

Um acordar dos olhos e do tacto,

Um ansiar de sede inextinguida.

Há um retrato de água e de quebranto

Que do fundo rompeu desta memória,

E tudo quanto é rio abre no canto

Que conta do retrato a velha história.

RETRAT DEL POETA QUAN ERA JOVE

El record guarda el riu per on naveguen
vaixells de la infantesa enmig d’arcades
de branques inquietes que despleguen
damunt l’aigua les fulles retorçades.

Hi ha un batre de rems ben compassat
dins un silenci llis de matinada,
ones suaus que corren al costat
amb el so de la seda masegada.

Hi ha un néixer del sol al lloc exacte
a l’hora que més compta d’una vida,
un despertar-se la mirada, el tacte,
un ansiar de set inextingida.

Hi ha un retrat de l’aigua i del lament
que s’ha arborat del fons de la memòria
i el riu sencer en el cant es fa present
per contar del retrat la vella història.

La ubiqüitat de la imatge

2008-03-04T07:59:00.000+01:00

KRTU, amb la col·laboració de Vilaweb, ha organitzat un col·loqui virtual sobre el tema de la ubiqüitat de la imatge. Hi participen tres especialistes: Joan Fontcuberta, Christian Cajoulle i Radu Stern. Durant dos mesos podrem seguir el diàleg entre aquests tres especialistes de la teoria de la imatge i fer-hi, si volem, comentaris. Tot plegat acabarà amb un debat cara a cara al teatre Metropol de Tarragona dia 17 d'abril.

Em sembla que la idea és excel·lent i ens mostra la cara més útil del blog com a espai de diàleg i col·laboració. Clicau damunt la imatge si voleu accedir al diàleg.

Trespol #3

2008-03-02T11:56:00.002+01:00

La lògica de les catedrals és la de la mirada que s'eleva. Tanmateix no hem pogut resistir la temptació de mirar-ne el trespol. Trespol d'un lloc reverenciat, el de la capella de la Santíssima Trinitat a la Seu de Mallorca, on reposen els cossos de Jaume II i Jaume III. Al trespol, un escaquer de sis per sis quadrats. Qui sap per què hi col·locaren aquest joc de reis. Perquè s'hi entretinguessin si realment no descansaven en pau? Perquè dedicassin l'eternitat a calcular batalles? Deu ser una ironia, perquè en vida no se'n sortiren gaire bé.

Els escacs com a salvació d'un presoner de la Gestapo és el tema de la Novel·la d'escacs, de Stefan Zweig: el presoner roba un llibre d'escacs propietat d'un oficial. És un presoner que viu durant molts de mesos en una cel·la d'aïllament. Amb el llibre aprèn a jugar a escacs i, fins i tot, a simular partides, la qual cosa vol dir jugar contra ell mateix, escindir-se, fer-se companyia, saltar per damunt la seva pròpia ombra:

Si les blanques i les negres les juga una mateixa persona, es produeix llavors una situació incongruent, on un mateix cervell ha de saber i no saber alhora, ha de ser capaç d'oblidar completament quan juga a negres allò que volia i pretenia cinc minuts abans quan jugava a blanques. Un doble pensament com aquest pressuposa en realitat una escissió completa de la consciència, una capacitat d'enfocar i desenfocar el cervell com si fos un aparell mecànic, voler jugar contra un mateix representa en definitiva una paradoxa tan gran en els escacs com voler saltar sobre la pròpia ombra (pàg. 71-72).

Trenta anys més tard Labov va parlar de la paradoxa de l'observador.

Hotel Room

2008-03-01T11:10:00.001+01:00

Dijous de la setmana passada vaig poder assistir a la sessió de Cinema d'Autor a l'Augusta organitzada per la UIB. S'hi va projectar Hotel Room, presentada per un dels dos codirectors, Cesc Gay.

Hotel Room s'organitza al voltant d'un sol lloc –una habitació d'hotel– i un sol temps, tot i que combina tres històries a les quals l'atzar atorga la categoria d'existents o potencials. Més enllà d'aquesta primera reflexió sobre com un sol gest pot canviar una història, hi ha moltes coses a dir sobre la pel·lícula. Primer de tot, com amb poc es pot fer molt: una gran economia de mitjans no ha d'acabar necessàriament en una gran escassesa d'efectes. Efectivament, aquí hi ha pocs actors, pocs colors (és en blanc i negre), poques càmeres (només una!), pocs decorats, etc. També és ver que hi ha una bona banda sonora i uns bons efectes molt simples com és ara la seqüència de la mort del fotògraf mostrada amb una successió de fotos fixes (hi ha res més que això a la base de tota pel·lícula?).

Mirau com l'atzar m'ha volgut regalar aquesta experimentació amb els elements més simples del cinema aplicats a tres estructures argumentals també senzilles... just quan llegia El mateix mar. Tot lliga. N'estic satisfet.

El mateix mar

2008-02-26T07:59:00.000+01:00

El mateix mar és un llibre d'Amoz Oz traduït de l'hebreu al català per Manuel Forcano i Roser Lluch . És una vertadera fusió de novel·la i poesia. Quan es diu això hi ha una tendència a pensar en prosa poètica, en un format de novel·la que deixa la porta oberta a la interpretació al·legòrica. I tanmateix aquest llibre consta de cent cinquanta-cinc fragments, la majoria escrits en vers, que es trenen al voltant de cinc personatges principals i molts d'altres de secundaris, més o menys distants, i tots pràcticament igual de sols.

Supòs que la traducció és bona (llàstima no saber hebreu o no ser prou ignorant del que vol dir "bona traducció"). El text que en resulta sí que ho és.

I què m'atreu d'aquest llibre? Primer que està ben escrit i després, certament, ja ho he dit, la fusió de gèneres. Això va més enllà de la cosa tècnica: va al cor de la concepció de què ha de ser una novel·la i què ha de ser un poema. Per qualque raó que desconec se suposa que una novel·la és un gènere de ficció, mentre que un poema ha de ser realista sobre els sentiments (!) de l'autor. Això, naturalment, és un desbarat –deixant de banda allò del poeta i el fingidor de Pessoa, que vol dir que tot és el mateix mar–. Ara que no fa una setmana que ens ha deixat Josep Palau i Fabre pens en el concepte de poesia com a instrument d'anàlisi de la realitat. Vet aquí què fa Amos Oz en aquesta novel·la: investigar els límits de la connotació en una xarxa de relacions, que és com mesurar les irradiacions d'una estructura.

La trezoro de la homaro

2008-02-24T12:23:00.006+01:00

Vere, la trezoro de la homaro estas la lingvoj. Kiom da lingvoj ekzistas kaj ekzistis? Neniu scias. Kiom da lingvoj eblas ekzisti? Infinita numero da lingvoj. Ĉu vi provis konstrui lingvon? Mi pensas ke tia ekzerco devus esti deviga por ĉiuj studentoj de lingvistiko. Internacia lingvo estas la plej sukcesplena el ĉiuj la planlingvoj, sed aliaj provoj estis ankaŭ tre admirindaj. Kiam ni pensas pri planlingvoj ni ĉiam pensas pri Esperanto, Volapük kaj kelkaj aliaj –malmultaj– lingvoj, sed planlingvistiko estas ankoraŭ tre fekunda laboro: vi povas viziti ttt-ejo www. langmakers.com kaj komprovi tion. Ĉu ni provus konstruj novan lingvon? Novan grafikan sistemon?

Trespol #2

2008-02-21T07:59:00.001+01:00

Una vida fosca, allunyada del sol. Només saps el temps que fa pels frecs dels pneumàtics damunt la teva pell: roderes d'aigua, roderes de fang, de vegades roderes de goma calenta que es desfà. Haver de conèixer el món des de l'ombra pels reflexos que entren per la boca de la cova! Ets la imatge moderna del mite de la caverna.

I quina ironia tenir una línia pintada amb un número 14 devora. Hi ha hagut línies número 14 bellíssimes al món que veu el sol. Pens en tu i la teva vida i només em ve a la memòria aquesta famosa línia 14 de Shakespeare:

And night doth nightly make grief's length seem stronger,

que en Salvador Oliva bellament ha traduït com

i la nit, cada nit, m'allarga els sofriments.

Reposa tant com puguis i aspira tota l'olor de les flors capolades que unes gomes negres un dia et deixaran damunt.

Un altre De Profundis

2008-02-19T15:55:00.002+01:00

Des del fons de la mar s'alça una música de misteri, parla d'una casa enmig de l'aigua, d'una violoncel·lista malencònica, d'un pintor de somnis, d'un nin que canta, d'esques de llum, de balenes que dansen i de sirenes que acompanyen els mariners que han naufragat cap a un món desconegut, una consciència més enllà de la consciència.

És la pel·lícula d'animació de Miguelanxo Prado amb música de Nani Garcia. Navegau pel mar de pintura i música que ens proposen a De Profundis. Entrau dins els quadres penjats a les parets i escoltau-hi Ainhoa Arteta cantant «Soños de auga».

De profundis

2008-02-17T10:20:00.004+01:00

...I ja el tenim aquí: De profundis. Valsa lenta, un llibre de José Cardoso Pires amb traducció nostra al català i acabat d'editar per les valeroses Edicions del Salobre. La història és autobiogràfica i relata el lent retorn a la consciència del narrador, que ha patit un accident vascular al cervell. M'interessaren especialment d'aquest relat els jocs de llenguatge i la pèrdua del «jo». Ja sabeu com van d'unides aquestes dues coses i com m'han arribat a interessar (aquí podeu tornar a llegir el meu treball de comparació entre Zhuangzi i Pessoa sobre aquests temes).

Som res més que la nostra consciència? Queda res de nosaltres quan perdem la memòria? Hi ha responsabilitat quan perdem la consciència de nosaltres mateixos? La casualitat (?) m'ha duit de traduir El llibre del desassossec a traduir De profundis, i trob que el portuguès és una llengua molt apta per parlar d'aquest caire de l'abisme que ens aboca sobre el caos. Ei, el caos ubèrrim de la creació i no el reialme fred que condemna a la inactivitat (la solució és al treball sobre Zhuangzi i Pessoa). Al final, ben mirat, qualsevol llengua ha de ser apta per a qualsevol cosa, però des de la meva experiència –que és l'únic que m'importa– el portuguès és per a mi la llengua del joc entre consciència, inconsciència i no consciència. Gaudiu-ne:

Sense memòria s'esvaeix el present que simultàniament ja és passat mort. Es perd la vida anterior. I la interior, ben entès, perquè sense referències del passat moren els afectes i els llaços sentimentals. I la noció del temps que relaciona les imatges del passat i que els dóna la llum i el to que les daten i els fan significants, també això. És veritat, també això es perd perquè la memòria, he après tot sol, és indispensable perquè el temps no només es pugui mesurar sinó també sentir. Així, quan veig el meu Altre pentinant-se amb un raspall de dents en una cambra d'hospital (tal com em contaren després) em demano quantes vegades li va passar i tot d'una veig una infermera que li apareix per darrere i li canvia el raspall per la pinta, sense un comentari, sense una paraula ni tan sols, purament i simplement amb la pràctica de qui executa una rutina. I ell que l'obeeix sense la menor resistència, ell com si complís la part que li toca d'aquesta rutina. Sempre aquest joc?, demano (p. 11-12).

Se o que eu quero é navegar

2008-02-12T07:59:00.000+01:00

I ara que la primavera, avançada, és cert, ja s'ensuma, continuem el viatge cap a Samarcanda, però ara amb vaixell comandat pel Capitão Romance, un heroi d'Ornatos Violeta, que diu "Parto rumo à primavera / que em meu fundo se escondeu. / Esqueço tudo do que eu sou capaz. / Hoje o mar sou eu":

Trespol #1

2008-02-07T11:58:00.001+01:00

El trespol de gerrer és un trespol que desperta tota casta de bons sentiments. Qualcú que anava descalç i amb els calçons arromangats va anar a cercar l'argila i la pastà, introduí l'ordre dins la massa informe i en féu angles i línies. Els peus que hi han passat nus hi han besat les mans humides d'aigua que col·locaren les rajoles dins el forn. I no n'hi ha dues de ben iguals. Riquesa multiforme d'una certa llibertat dins la cultura de ser tots una mateixa cosa. En queden gaire, de trespols de gerrer? Segur que sí, però una bona part dorm tapat de pols mentre s'acosta l'hora inevitable de sucumbir davall una capa de subproductes industrials o bé de ser esmicolats per una excavadora despietada. Tot passa, nosaltres també, i tornam a la pols i d'aquí a mil anys serem rajoles de gerrer si queden gerrers que en facin, Omar, perquè som de terra i terrejam.

El poeta viu en qui l'admira

2008-02-06T19:06:00.000+01:00

I ens acompanyà a la visita dels poetes al cementiri de Palma Marta Pessarrodona, que el vespre abans havia explicat "Gabriel Ferrater de prop". La seva antologia Poemes 1969-2007: Antologia és plena de poemes in memoriam, de visites al cementiri i d'al·lusions al "déu salvatge". Dels poetes en resten, tanmateix, els mots. Aquesta n'és la glòria i la despulla.

De Marta Pessarrodona, "In memoriam":

No s'arnen els vestits;
s'esfilagarsa, però, el dolor
i un buit afrós troba el seu lloc depredador
quan, a la fi, s'acaba.

El poeta viu en qui l'admira,
quan l'home ja l'han fet servir
tots, i com és sabut, només
pols, memòries tènues, dolors
silents, en resten.

Penso en el que digué el vell Aubrey
–pobre i polsós en unes golfes de Bloomsbury–:
"quan un home de saber mor,
quantes coses ens són robades".
I Aubrey parlava de Shakespeare.

Els llibres d'història són un vici
que totes les policies accepten.
I viure és una manera de combatre
les armes, les recances a la matinada.
La veritat, però, és una altra.

L'esplendor del capvespre

2008-02-04T17:53:00.000+01:00

I tanmateix, en resposta a la pregunta del darrer post, no és tan dolent prendre la direcció del cementiri, especialment si és un capvespre refulgent, perquè ja sabem que

"L'esplendor d'Israel

jeu morta a les muntanyes"

I divendres passat cercàrem l'esplendor de Mallorca a l'ocàs dels seus poetes. Visitàrem els poetes que estan enterrats al cementiri de Palma i els resàrem amb les seves pròpies paraules, com aquest "En la meva mort", de Bartomeu Rosselló Pòrcel:

Estic cansat de tu, domini fosc

i tempestat de flama.

M'exaltaré damunt els horitzons

i trauré les banderes al desert

de la darrera cavalcada.

Reina d'aquestes hores, ara véns

tota brillant, armada.

Inútil desesper del vespre! L'alba

s'acosta ja amb l'espasa,

i l'ardor temerari que m'encén

allunya les estrelles.

Imatge de la vida

2008-02-01T19:31:00.000+01:00

És això?

L'àngel blanc

2008-02-01T17:41:00.000+01:00

Deixem que el temps passi sense comptar-lo, commemorem instants gloriosos per les sensacions que ens han produït, deixem que tornin i captem-les al vol. Aquest és el post habitual sobre els ametlers en flor. És la tercera vegada que en parlam des d'aquest blog. Vol dir que ja té més o menys dos anys de vida. Celebrem-ho.
És possible deixar enrere el tòpic odiós i contemplar el món amb una mirada nova? Poques coses tan rebregades com els ametlers en flor, estimada Aina. I tanmateix, ells hi tornen, i prenen formes noves, com aquest perfum de Flor d'Ametler, una firma que reivindica en Miquel Àngel Benito. Pretén fer-ne una translació cap a la frescor, cap a la novetat. Noble propòsit, el de voler rescatar la natura exuberant de les urpes de l'eixorca tradició. Enhorabona.

Asseguts entre els llessamins i els rosers adormits del claustre barroc parlàrem de perfums: «Joia i perfum de la meva vida», que deia Kavafis. I en Joan Alegret és un japonès que viu entre nosaltres, soldat d'una invasió subtil que prega a la natura com un sacerdot shinto i veu àngels als arbres coberts de plomes vegetals abans d'escriure versos com aquests:

De pures flames,
la claror renascuda
els braços t'arma,
àngel que anuncies
la primavera pròxima.

Batent les ales
surt de florides branques
la papallona.
O eren dos blancs pètals
que l'aire agermanava?

Sur la vojo al la utopio

2008-01-20T22:04:00.000+01:00

Vi bone scias kiom da fojoj ĉi tiu retpaĝo parolis pri Samarkando, sed ne pri vera Samarkando. Mi parolas pri unu utopia lando, kiel kiam Pessoa parolis pri Azio: la fino de unu viaĝo de la penso, aŭ la bezono de fuĝi el la ĉiutaga naŭzo. Do estas tre interesa la kanto de Ĵomart kaj Nataŝa “Samarkando”, ĉar portas la sama ideo: eskapi al la utopion, sed nun en la lingvo de la utopio (signifas “neniu loko”, sed ankaŭ “bela loko”):

Samarkando

Kiam mi estis infano,
ofte rakontis panjo
pri fora fabela lando,
pri Samarkando.
Kaj ankaŭ mi ofte revas
lasi ĉiujn aferojn
kaj iri laŭ ŝoserando
al Samarkando.
Kie loĝas feliĉaj homoj
en varmaj, komfortaj domoj,
tie neniu ploras
kaj ne angoras.
Sed tenas miajn piedojn
laboro, kutimoj, hejmo,
ne lasas min al revo:
devoj, devoj...
Eble mi povos iam
esti denove libera,
do direktos mi miajn plandojn
al Samarkando.

Resposta a la crida KOKW calling!

2008-01-19T12:37:00.000+01:00

Des de l'espai exterior hem rebut una resposta a la crida KOKW calling: ja no som tots sols! La resposta ha arribat en forma de concert de Jaume Sisa al Teatre Municipal de Palma.
Cançons totes conegudes, lligades per un discurs intimista, ple d'ironia, tendre tanmateix, amb finestrons cap a l'espontaneïtat, i unes improvisacions musicals que parteixen i tornen i pugen i volten... i on érem? Érem sempre allà mateix en una voltadora estel·lar plena d'allò que deu esser la màgia, si és que és res i val la pena.

Germà aire, puja'm al cel
com un globus, com un ocell
com un núvol passatger!

Feis-ne aquí un tast d'un concert anterior:

KOKW calling...

2008-01-12T16:50:00.000+01:00

"KOKW calling" seria un bon títol per a un blog: l'únic supervivent no infectat d'una plaga fa diàriament una crida per ràdio per si de cas en queda cap altre com ell. Això és el que fa el protagonista de I am legend, una novel·la de Richard Matheson (1954) portada al cinema almenys tres vegades: The last man on Earth (1964), The omega man (1972) i I am legend (2007).

Pot ser interessant traçar les diferències entre les tres: a la primera i la darrera la fi del món conegut es produeix per la intervenció d'un virus. La darrera, però, fa que el virus provengui de l'experimentació per acabar amb el càncer. A la segona és una guerra nuclear la que provoca el caos. A la novel·la, i a la primera versió cinematogràfica, la conclusió és que la societat ha començat una altra vegada i que el supervivent, que no té altra idea que matar els infectats, és un monstre amenaçador. La darrera incorpora els desesperats esforços del protagonista per trobar una vacuna i salvar els infectats. És la més políticament correcta segons els estàndards d'avui.

Al rerefons, un mil·lenarisme que assenyala perills per a la conservació de l'espècie o de la societat i un esforç per salvar uns determinats valors, que depenen de cada època. Llegiu aquí un article sobre el survivalism. És divertit veure Charlton Heston repetint de memòria els mots de la pel·lícula del festival de Woodstock, i comparar-lo amb Will Smith repetint els mots de Shrek. O veure Vincent Price penjant enfilalls d'alls i creus a la porta.

Sempre, però, la mateixa por dels altres i la mateixa arrogància de creure's l'únic dipositari dels valors de l'espècie...

Oh! És exactament aquesta la meva situació!

KOKW calling... KOKW calling... KOKW calling...

Per lekant' aux per lili'

2008-01-12T00:56:00.000+01:00

Antaux kelkaj tagoj, amiko mia demandis al mi kiujn poemojn mi sciis pri gxardenoj aux floroj. Nun trovis tiun tradukon de la kanton de George Brassens Dans l'eau de la claire fontaine. La traduko estas de Jacques Yvart kaj estas tre bela laux mi:

En akvo de la klara fonto
sxi tute nuda banis sin
sed forblovis la vent’ sen honto
la vestojn de l’ cxarma knabin’.
Al mi sxi signis pro pudoro
petis “Kovru min per foli’,
per folioj de vit’ aux floroj
jen per lekant’, jen per lili’".

Vi povas auxdi la kanton en tiu retpagxo. Mi pensas ke la muziko estas tre delikata, kiel kiam oni malfermas muzikan skatolon.

El naixement del Fill de Maria

2007-12-17T15:25:00.000+01:00

S'acosta Nadal. En aquesta terra en què les coses treballades a fons, sense lluentons però amb valentia no solen perdurar, és un gust veure com El naixement del Fill de Maria ha complert ja nou anys de representacions. A les ordres de Ramon Cavaller, un grup de lectores i actors, incrementat amb músics i ballarins, ha anat perfilant una mínima dramatització del text de sor Isabel de Villena, una preparació literària del temps de Nadal, tan menyspreat darrerament.

És una bona oportunitat per recuperar la memòria d'aquesta obra del quatre-cents, que podeu llegir en versió original a la biblioteca virtual Joan Lluís Vives.

En definitiva, enhorabona a en Ramon Cavaller –l'home que vingué del fred–, na Caterina Valriu, n'Aina Segura i tots els altres per tanta voluntat i qualitat. No són gaire lluny de la idea originària de teatre. Alegrem-nos-en.

(Foto: Carles Benito)

La meva sang farà que tornin àngels

2007-11-24T13:52:00.000+01:00

Non omnis moriar
Zuzanna Ginczanka (1917-1944)

Non omnis moriar. My grand estate—
Tablecloth meadows, invincible wardrobe castles,
Acres of bedsheets, finely woven linens,
And dresses, colorful dresses—will survive me.
I leave no heirs.
So let your hands rummage through Jewish things,
You woman of Chomino, you from Lvov, you mother of a Volksdeutscher.
May these things be useful to you and yours,
For you are near and dear to me; no lute playing, no empty words.
I am thinking of you, as you, when the Gestapo underlings came,
Thought of me, in fact reminded them about me.
So let my friends break out holiday goblets,
Celebrate my wake and their wealth:
Kilims and tapestries, bowls, candlesticks.
Let them drink all night and at daybreak
Begin their search for gemstones and gold
In sofas, mattresses, blankets and rugs.
Oh how the work will burn in their hands!
Clumps of horsehair, bunches of sea hay,
Clouds of fresh down from pillows and quilts,
Glued on by my blood, will turn their arms into wings,
Transfigure the birds of prey into angels.

—Traduït del polonès per Nancy Kassell i Anita Safran

(Més o menys:

«Non omnis moriar. La meva gran finca–
prats d’estovalles, castells invencibles de guarda-roba,
quarterades de roba de llit, roba blanca finament teixida,
i vestits, vestits de colors– em sobreviurà.
No deix hereus.
Que les vostres mans rebostegin les coses jueves,
dona de Chomino, de Lvov, mare d’un Volksdeutscher.
Que aquestes coses us siguin de profit a vosaltres i als vostres.
Perquè us tenc a prop i us estim; sense músiques, sense paraules vanes.
Pens en vosaltres, com vosaltres, quan venien els sequaços de la Gestapo,
pensàveu en mi, més aviat féreu que es recordassin de mi.
Que els meus amics trenquin les copes tot brindant,
que celebrin la meva vetla i la seva riquesa:
estores i tapissos, escudelles, espelmes.
Que beguin tota la nit i en sortir el sol
que comencin a cercar joies i or
per sofàs, matalassos, flassades i catifes.
Oh com els cremarà la feina dins les mans!
Mates de cli, grapades d’alga,
núvols que cauran de coixins i vànoves
s’aferraran damunt ells amb la meva sang, els convertiran els braços en ales,
transfiguraran els ocells de presa en àngels»).

Non Omnis Moriar (II)

2007-11-18T11:32:00.000+01:00

Un somriure que es perd dins la nit closa,
una mà que es rendeix sobre el llençol,
una volva de cendra que es dissol,
i un silenci blanquíssim que s’imposa.

Una veu ofegada que no gosa,
un gest mig començat que ara no vol,
uns llavis mossegats pel desconsol
i una buidor insondable en cada cosa.

Llàgrima, desesper, dolor, ferida,
misèria, suada, espasme, crit,
sang, amargor, pantaix, ofec, partida,

adéu, silenci, solitud, oblit,
fosca, misteri, malaltia, vida.
I més enllà la nit, només la nit.

Llegiu el tríptic Non Omnis Moriar complet

Non Omnis Moriar (III)

2007-06-10T04:35:00.000+02:00

Serà blanc el matí de la mirada,
quan reviscolarà la llum del cos
amb la puixança nova de les flors
per cada plec de pell renovellada.

Com un sospir feixuc la porta es bada
–adéu, misteri de la nit, redòs
de la fosca, novembre de les pors:
per què em cercau allà on no faig estada?

Correu: que tothom sàpiga on he anat,
que em cerquin pels carrers de la infantesa,
per les cales del més suau combat

o pels jardins de la paraula entesa.
Cap altre lloc permet al gra de blat
tornar més vida que la vida presa.

Armez-vous le nez d'une contresenteur!

2007-06-06T05:00:00.000+02:00

Comme un qui veut curer quelque cloaque immonde,
S'il n'a le nez armé d'une contresenteur,
Etouffé bien souvent de la grand puanteur
Demeure enseveli dans l'ordure profonde:

Ainsi le bon Marcel ayant levé la bonde,
Pour laisser écouler la fangeuse épaisseur
Des vices entassés, dont son prédécesseur
Avait six ans devant empoisonné le monde:

Se trouvant le pauvret de telle odeur surpris,
Tomba mort au milieu de son oeuvre entrepris,
N'ayant pas à demi cette ordure purgée.

Mais quiconque rendra tel ouvrage parfait,
Se pourra bien vanter d'avoir beaucoup plus fait
Que celui qui purgea les étables d'Augée.

Joachim du Bellay (1522-1560).

Efectivament, la pudor de la corrupció del seu antecessor va matar el Papa Marcel II, que només regnà tres setmanes. Tanmateix, no és per això que el recordam, sinó per la missa que li va dedicar Giovanni Pierluigi da Palestrina. És precisament gràcies a Palestrina que recordam el papa Marcel com un home bo. Hi ha res de més fàcil, de més simple que ajuntar bellesa amb bondat? No és això l'ideal clàssic? També Palestrina, en certa manera, va cercar la bellesa de la simplicitat. Escoltau la música de Palestrina i, especialment, la missa del papa Marcel.

Ara és època de descobrir pudors de clavaguera. Són les pudors de la putrefacció, d'allò que s'ha deixat perdre abandonat a la seva sort. És el contrari de l'ideal: la lletjor i la maldat. Descobriu aquestes pudors amb le nez armé d'une contresenteur, com la música de Palestrina: és del fems que neixen les flors, o, si no, anau directament a Flowers in the dirt, de Paul McCartney. I, sobretot, a la cançó "Put it there", tan fàcil, tan simple:

I sense por, que el dia és curt i la feina és molta!

Dins un jardí

2007-04-11T21:37:00.000+02:00

Dues entrades més avall reflexionàvem de la mà de Joan Mascaró Fornés i de Rabindranath Tagore de la impossibilitat que la traducció es pugui aplicar a qualsevol text. Ho fèiem també a partir de la contemplació d'unes flors d'arbre fruiter al natural i en representació pictòrica en un ukiyo-e japonès. Acabàvem, com tantes vegades, amb un sospir. Avui us pos una traducció d'un poema de Wilfred Owen sobre flors i sobre sospirs. Aquesta traducció és una prova: per favor feis-me'n suggeriments de millora.

When late I viewed the gardens of rich men,
Where throve my darling blossoms plenteously,
With others whose rare glories dazed my ken,
I was not teased with envious misery.

Enough for me to see and recognize;
Then bear away sweet names upon my tongue,
Scents in my breath, and colours in my eyes.
Their owners see them die: I keep them young.

But when more spacious pleasances I trod,
And saw their thousand buds, but might not kiss
Though loving like a lover, sire, and God,
Sad was the yearning of my avarice.

The rich man gives his parting guest one bloom,
But God hath vouchsafed my meek longing – whom?

Wilfred Owen (1913)

Veia florir als jardins dels potentats
per a alegria meva flors ufanes
entre la glòria de secrets sobtats,
i no em deixava dur d’enveges vanes.

Em basta veure-les, saber-ne l’aire:
m’omplen la boca amb noms de dolçors toves,
amb els colors els ulls, l’alè amb la flaire.
L’amo les veu morir: jo les veig joves.

Quan he estat en jardins més grans encara
amb tantes flors que no he gosat besar
ni com a amant ni com a déu ni pare
s’ha fet sospir el meu desig avar.

L’hoste del ric se’n du una flor en partir,
Déu a mi em dóna un llanguiment – per qui?

El vers 11 només és comprensible a partir del que Owen conta a sa mare en una carta del 29 de gener de 1913: «I can experience the happiness of paternity, fraternity, and amativeness all in one, sometimes» (citat a l'edició de Jon Stallworthy).

Non Omnis Moriar (I)

2007-04-08T19:43:00.000+02:00

És horabaixa i ara el sol rodola
damunt l’entrada del sepulcre blanc.
Tot s’ha acomplert, el fang ja torna al fang
i amb mà suau la fosca ja em bressola.

Ara una gota es llança tota sola
costa avall, avançada de la sang,
pel tall més esmolat de l’esvoranc
que ha obert precís el ganivet que immola.

El cos sencer em raja i em supura
i em puja una semblança de dolor,
l’única cosa meva que perdura

en penyora del sol, la mar, l’amor,
de tots els béns de la mirada pura
enllà del temps i l’última remor.

Un sospir infinit

2007-03-02T03:36:00.000+01:00

L'Infinit en l'home veu l'Infinit en la flor (Joan Mascaró).

He volgut avui començar amb aquest pensament de Joan Mascaró Fornés, i contemplar aquesta imatge des d'aquest esperit:

La foto és feta al Collet d'en Debora (Andratx), però si en lloc d'un ametler fos una prunera i en lloc d'una fotografia fos un gravat, bé podríem contemplar aquesta imatge que es deu a la mà d'Utawaga Hiroshige (1857):

L'art pren de la natura només allò que es deixa prendre. Igualment a l'hora de traduir no és sempre possible traslladar-ho tot. Això és el que va escriure Rabindranath Tagore a Joan Mascaró sobre les seves traduccions dels textos hindús:

El que més em plau del vostre llibre és la manera com heu tractat les parts del text que són no-racionals i que semblen somnis, el balboteig d'un infant prodigi, mesclades amb les més admirables altures d'intuïció espiritual mai assolides per la ment humana. [...]. El que no heu traduït també mostra la vostra discriminació, ja que hi ha extensos passatges, especialment als grans Upanishads com el Chandogya que són simbòlics i que només expressarien el seu significat místic llegits en el context de la vida i costums de l'època en què s'escriviren. Com que això no és possible avui, s'han de deixar de banda amb un sospir [extret de La creació de la fe, de Joan Mascaró, Ed. Moll, 1993].

Sospirem.

El sondatge de la vida

2007-02-24T09:41:00.002+01:00

Ja sabeu quina afecció tenim en aquest blog per Wilfred Owen. Aquests dies en Joan Alegret molt gentilment m'ha volgut oferir el volum primer de les obres completes de Marià Manent, els seus dietaris. A la pàgina 113 trobam aquesta entrada del 28 de març de 1937:

Pasqua Florida. Però fa un dia trist, emplujat, amb boira densa embolcallant la muntanya. Aquests dies llegeixo l'antologia editada per Faber & Faber. Hopkins: quin sentit del llenguatge, del ritme, quines sàvies al·literacions! Wilfred Owen és, pel meu gust, un dels millors poetes contemporanis. Admirables poemes de guerra. «Futility», per exemple:

Porteu-lo on toca el sol.

Tocant-lo suaument abans el desvetllava

a la llar, murmurant-li dels camps que encara la llavor no tenen.

El desvetllava sempre, àdhuc a França,

fins a aquest matí i aquesta neu.

La misèria i la grandesa, la tendresa i l'horror de la guerra troben en Owen l'expressió de la més noble poesia. «La poesia és un sondatge de la vida», escriví Martin du Gard. Definició exacta per a Rilke, per a Owen.

Em passo tot el dia a casa. Pluja, pluja, pluja.

(Per cert, la traducció del fragment de Futility que apareix en aquesta nota és una versió inicial, sense versificar: comparau-la amb la final, que podeu trobar en aquest mateix blog).

L'any 1937 Owen devia tenir per a Manent una lectura molt pròxima. El sondatge de la vida que és la poesia treia conclusions molt pròximes, tant com en podem treure avui en dia:

I tots plegats un riu

2007-02-22T03:53:00.000+01:00

Continuam amb el riu com a imatge poètica. Darrerament he descobert aquesta magnífica versió cinematogràfica d'un poema de Vicent Andrés Estellés recitat per Ovidi Montllor. La idea de la versió cinematogràfica és que el riu és la vida de la ciutat. Si dessequen el riu, maten la ciutat... i que si dessequen la cultura, la memòria, maten el poble. Un magnífic vídeo de Francesc Felipe. Per favor, enceneu els altaveus.

Cadascun dels altres és un canal

2007-02-21T07:30:00.000+01:00

Cadascun dels altres és un canal, ens deia Pessoa ahir, i no em resistesc a gaudir una estona de la Cançó a Mahalta, de Màrius Torres:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga–.

I ara obrirem la finestra per veure com corre l'aigua cap a la vall mentre deim

Els rius mai no es cansen, mai no deixen de fluir. Corren com els ocells per l'aire. Que el corrent de la meva vida flueixi cap al riu de la justícia (traducció de Joan Mascaró de Rig Veda, II, 28, 4-5, o tot sencer en la traducció de Griffith, bona lectura per a demà que és Dimecres de Cendra).

L'aigua, tan dúctil

2007-02-20T00:30:00.000+01:00

Tant s'ha parlat de l'anunci d'un cotxe que fa servir una entrevista a Bruce Lee, que m'estranya que ningú no hagi assenyalat encara procedències i relacions d'allò que hi diu. Mirem-ho:

Té molt a veure amb el que diu Lao Zi al fragment 78 del Daodejing:

En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que pugui alterar-la. La flexibilitat venç la rigidesa, la suavitat venç la duresa. Al món no hi ha ningú que ignori això, però ningú no ho posa en pràctica (traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB & UB & Proa, Barcelona, 2000).

El tema de l'aigua que acaba vencent la roca també és present al vers d'Ovidi Dura tamen molli saxa cauantur aqua. Aquí el símil té a veure amb la insistència en el festeig. Tanmateix, sembla que parteix d'un proverbi llatí, Assidua stilla saxum excauat:

tempore dificiles veniunt ad aratra iuvenci,
tempore lenta pati frena docentur equi.
ferreus adsiduo consumitur anulus usu,
interit adsidua vomer aduncus humo.
quid magis est saxo durum, quid mollius unda?
dura tamen molli saxa cavantur aqua.
Penelopen ipsam, persta modo, tempore vinces:
capta vides sero Pergama, capta tamen.
legerit et nolit rescribere, cogere noli;
tu modo blanditias fac legat usque tuas.
quae voluit legisse, volet rescribere lectis:
per numeros veniunt ista gradusque suos.
forsitan et primo veniet tibi littera tristis
quaeque roget ne se sollicitare velis;
quod rogat illa, timet; quod non rogat, optat, ut instes:
insequere, et voti postmodo compos eris.
Ovidi, Ars amatoria, 1 (471-86).

I l'aigua exemple de plasticitat, que pren la forma d'allò que la conté en el sentit de «Quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur» de Sant Tomàs («You put water in a bottle and it becomes a bottle, you put water in a teapot and it becomes a teapot» de Bruce Lee) és la imatge de la identitat flexible en Pessoa, tan preocupat per l'alteritat:

Cadascun dels altres és un canal o una sèquia per on l’aigua de mar corre al seu gust, marcant, amb l’espurneig de l’aigua sota el sol, el rumb corbat de la seva orientació amb més exactitud de la que podria oferir la sequedat pròpia.
Sembla de vegades, a la meva anàlisi ràpida, que parasito els altres, de fet el que passa és que els obligo a ser paràsits de la meva emoció posterior. El meu viure habita les pells de llurs individualitats. Calco llurs petjades en argila del meu esperit i així encara més que no pas ells, prenent-les cap dins de la meva consciència, jo he fet llurs passes i he caminat llurs camins (F. Pessoa, Llibre del Desassossec, traducció de Gabriel Sampol & Nicolau Dols, Quaderns Crema, Barcelona, 2002)

La solució xinesa

2007-02-17T09:38:00.000+01:00

Al Yunan, província del sudoest de la Xina, han trobat la solució òptima contra la desforestació: han pintat de verd una muntanya que havia quedat pelada de vegetació. En podeu llegir la notícia aquí. Així és com ha quedat la muntanya:

La notícia té moltes lectures, naturalment. A mi m'agrada pensar que finalment l'art ha invadit la natura. Em ve tot d'una al cap aquella pintura de Mi Fu (dinastia Song), però al contrari. De la manera com l'obra de Mi Fu Muntanyes i boira serví cinc o sis segles després (dinastia Yuan) a un pintor anònim el motiu per fer Muntanyes a l'estil de Mi Fu

Ara ja no és l'art el que imita la natura, és la natura, per mà de l'home, la que vol imitar l'art. Els problemes ambientals associats al creixement econòmic de la Xina són enormes. Vegeu-ne uns exemples a un reportatge del National Geographic. Per cert, no us perdeu tampoc el documental del Museu Nacional de Taiwan sobre Mi Fu. El podeu veure aquí, i no us oblideu, per favor, de deixar els altaveus oberts i pitjar «Music on».

Zhou

2007-02-16T23:09:00.000+01:00

Primer va ser com un alliberament. Feia temps que havia perdut una llibertat subtilment intuïda al fons del record. Un dolor intens s’havia apoderat de tots els confins del meu cos, com si me’l cobrissin lloses poderoses de cada vegada més pesades, una sensació que potser sorgia del cansament. A la fi, però, la lassitud es transformà en un estat d’ataràxia, més ben dit de felicitat immotivada, d’una frescor neta que m’entrava per cadascun dels porus de la pell. Una suavitat nova em cobrí immediatament i m’omplí d’una escalfor extremadament agradable. I vaig començar a sentir renous amb molta intensitat, com un que emergeix de sobte de davall la mar i descobreix que el criden des de la vorera. Després vingué el gust, una necessitat acabada de descobrir al mateix temps que l’acte que la satisfà. Avui he obert els ulls. Em dic Zhou, primer fill de Xia i Shang, i tenc nou dies de vida.

De bestiis universitatis

2007-02-16T06:02:00.000+01:00

Tant de temps de silenci en aquest blog només s'explica per la trista condició del seu autor, que s'ha vist obligat durant una bona temporada a deixar les coses vertaderament importants per dedicar-se a temps complet a resoldre una qüestió miserable relacionada amb la vanitat humana i l'estupidesa del sistema. Quin sistema? Una ànima noble, compadida del nostre camí ulls embenats pel laberint de la burocràcia medieval del nostre sistema de transmissió del coneixement ha volgut que veiéssim la llum i ens ha fet a mans les veritables claus de la humana condició elevada a l'infinit que és sempre la universitat. Gràcies, Federico, no t'ho agrairem mai prou.

Aquí en teniu una mostra impagable:

«(Léase con voz extremadamente alta y entonación a lo "Jerry Lewis"):

He de decirle, ilustre concursante, que su ejercicio me parece magnífico, magnífico... Sin embargo, observo que las notas a pie de página son un poco ralas, cita usted a pocos autores. ¡Estas notas hay que engordarlas, mujer! Añada usted a un puñado de autores extranjeros, aunque no los haya leído. Todos lo hacemos y nunca los leemos, ¿verdad? (mirada en derredor hacia los paralizados miembros de la Comisión). ¡Si no hay que leerlos...! Pero las notas quedarán mucho mejor así. Así quedarían magníficas, magníficas...» .

(De Sixto Sánchez Lorenzo, De Bestiis Universitatis (Esos tipos universitarios...), pàg. 81-82).

El color de la vida

2007-02-14T23:21:00.000+01:00

Fa més de mil anys, Su Kung Tu, durant la dinastia Tang, va escriure el poema El color de la vida. Llegiu-lo en traducció de Marià Manent:

Jo voldria per sempre aturar

les colors pàl·lides de l'iris,

i el cristall de la mar que es desfà

i la flama dolça dels lliris;

l'ocell, quan el maig és florit,

i aquell salze que mai no reposa,

l'home errívol al cor de la nit

i el vi trèmul, igual que la rosa.

Fóra una vida ben fidel,

gens marcida de pols ni recança;

un cant de primavera al cor de cada estel:

però que ets lluny, esperança!

Avui el color de la vida és el verd i l'esperança és la unitat. Per Mallorca, per tots nosaltres acudiu avui a la Sala d'Actes de la Salle a Palma. Salvem si més no la vergonya!!

Was it for this the clay grew tall?

2007-02-14T07:11:00.000+01:00

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin

per treure la terra del son?

(Wilfred Owen, «Futility»)

Histèria siberiana

2006-12-25T12:18:00.000+01:00

Dos joves descobreixen, vint-i-cinc anys després d'haver estat amics a l'escola, que la cançó que escoltaven amb devoció, South of the Border, de Nat King Cole, no parla d'un paradís al sud de la frontera, sinó just de Mèxic. No hi ha més paradisos que els perduts? Al sud de la frontera no hi ha res, i més enllà del sol, tampoc, com diu Shimamoto:

«Imagínatelo: eres un campesino y vives solo en los páramos de Siberia. Trabajas la tierra un día tras otro. A tu alrededor, hasta donde alcanza la vista, no hay nada. El horizonte al norte; el horizonte al este; el horizonte al sur; el horizonte al oeste. Nada más. Todos los días, cuando el sol sube por el este, vas al campo a trabajar. Cuando alcanza el cenit, descansas y comes. Cuando se oculta tras el horizonte, al oeste, vuelves a casa y duermes. [...]. A fuerza de mirar, día tras día, cómo el sol se eleva por el este, cruza el cielo y se hunde por el oeste, algo, dentro de ti, se quiebra y muere. Y tú arrojas el arado al suelo y, con la mente en blanco, emprendes el camino hacia el oeste. Hacia el oeste de sol. Y sigues andando como un poseso, día tras día, sin comer ni beber, hasta que te derrumbas y mueres. Esto es lo que se llama histeria siberiana».

És una magnífica novel·la de Haruki Murakami sobre l'home modern, perdut entre aquestes dues referències geogràfiques: Al sur de la frontera, al oeste del sol. Barcelona: Tusquets (2003).

The long Hungarian summer and the city's decrepit glory

2006-09-21T19:40:00.000+02:00

S'escolaven les hores després d'un sopar lent i pesat. Qualcú va proposar anar a veure què oferia Budapest una nit d'entresetmana. Els col·legues locals aviat ens portaren per uns carrers que poca cosa podien oferir més que grisor i avorriment. Que lleigs que poden ser els barris dels centres de les ciutats, sobretot de nit. Unes façanes brutes, voreres lluentes d'humitat, una boira de suor cansada pertot arreu... I digueren: «entrem aquí». «Aquí...?» Un portal només, cap signe extern. Just en entrar, aquesta habitació:

Qualque altra cambra del mateix estil i al fons un pati enorme amb un parell de centenars de persones bevent. «És un kért, que vol dir jardí». Mirau la modernitat quina idea d'hortus conclusus ha creat. Massa bé, sense complexos ni aquell disseny excessiu que fa que ens sentim com dins un quiròfan. Al contrari, l'estètica de la ruïna industrial. Quina estranya sensació de pertinença a un local mai conegut d'abans. Era el Szimpla, un bar disforjo on un mínim de decoració a l'estil de Goodbye, Lenin alterna amb el no-disseny. Ara he trobat un reportatge de l'any passat a The Guardian que parla del fenomen: el podeu llegir aquí. Per cert que, com qui troba un local interessant en un carrer avorrit, m'agrada trobar dins un article de suplement de diari una frase com «The long Hungarian summer and the city's decrepit glory»: aferra-t'hi fort, a la retòrica! Una llunyana ressonància de «The uncertain glory of an April day» de Shakespeare? No ho sé.

I ja que avui ens hem permès un comentari sobre disseny, aquí ve el cartell que en Carles Canals, lector d'aquest blog, ha fet per anunciar el II Curs de Cultura Popular. Quina bona idea ajuntar l'estètica del cinema de terror més aviat urbà amb l'estudi de la cultura popular, tan lligada a una cultura rural que avui, a Mallorca, només perviu com a decoració de rotonda!

Una dolentia: propòs que les sessions de literatura popular siguin presidides per aquest altre cartell, amb un aire de família:

Pau i fe de camí a Samarcanda

2006-09-19T18:34:00.000+02:00

Ja sabeu l'afecció que tenc per Samarcanda i per la Ruta de la Seda. És ver que és més la Samarcanda ignota, somniada, a l'estil de Pessoa («[...] és no només millor, sinó més vertader, somniar Bordeus que no desembarcar a Bordeus»), que no una Samarcanda real. En el seu camí (real) cap a Samarcanda, els ambaixadors d'Enric III de Castella encapçalats per Ruy González de Clavijo, arriben a Constantinoble el 30 d'octubre de 1403, molt poc després que Tamerlà vencés el turc Baiazet I prop d'Ankara (28 de juliol de 1402) per una disputa sobre la ciutat d'Arzinga. Els bizantins feren un doble joc: asseguraren ajuda a Tamerlà i finalment ajudaren els turcs a fugir de la desfeta. D'aquesta manera s'asseguraren cinquanta anys més la possessió de Constantinoble. Sigui com sigui, la guerra era contínua al bàndol musulmà i al bàndol cristià, i les fronteres de religió poc tenien a veure amb les aliances militars:

«Este que es agora emperador de Costantinopla llámase Chamornoly, que quiere dezir Manuel; e su hermano fue Emperador antes d'él, e ovo un fijo, el cual fue desobediente a su padre, tanto que tratava ser contra él. E el turco Morate, padre d'este qu'el Tamurbeque venció, ovo otrosí otro fijo en aquel tiempo que le fue desobediente. E el fijo del turco e del Emperador, fiziéronse a una parte para deponer a sus padres e tomarles el señorío; e el Morate e el Emperador de Constantinopla feziéronse eso mismo en uno contra los fijos, e vinieron sobre ellos, e falláronlos en el castillo de Galípuli, el que es agora del turco, e cercáronlos allí; e acordaron él, e el Morate e el Emperador de Constantinopla, que si a sus fijos tomasen, que les sacasen los ojos, e que aquel castillo, que lo derrocasen por que quedase por enxiemplo para los que d'ellos viniesen» (González Clavijo, Embajada a Tamorlán, edició de F. López Estrada, Madrid: Castalia, 1999, 140-141).

Per cert, que Tamerlà expressa la seva superioritat sobre el turc en aquests versos de Tamburlaine the Great de Marlowe:

«Alas, poor Turk, his fortune is too weak

T'encounter with the strength of Tamburlaine.

View well my camp, and speak indifferently:

Do not my captains and my soldiers look

As if they meant to conquer Africa?» (Tamburlaine the Great, I, 3.3: 6-10).

El «Chamornoly» de Clavijo no és altre que Manuel II, avui tan citat per la premsa perquè una controvèrsia seva ha aparegut en una conferència del Papa, que us convid a llegir aquí. Veureu com el Papa cita les paraules de Manuel II amb una intenció que no és la de desjectar els musulmans, sinó la de defensar la racionalitat de Déu: la conversió no es pot imposar per la violència perquè seria irracional i contrari a la naturalesa de Déu. La conferència del Papa és d'acostament de la fe i la raó. És acadèmicament impecable i es refereix en diverses ocasions al mètode científic en els estudis humanístics. És injust exercir violència contra aquest missatge de pau.

Però també seria massa imparcial creure que l'Islam és sempre violent. M'agrada, sobre això, l'afirmació d'un personatge de la novel·la Samarkand d'Amin Malouf quan conversa amb Omar Khayyam sobre les disputes entre xiïtes i sunites:

«Naturally, I happened to participate in those festivities [d'insults xiïtes contra sunites] during my childhood in Qom, but since my adolescence I have seen them in a different light and have come to understand that such excesses are not worthy of a man of learning. Neither do they conform to the teaching of the Prophet. All the same, when you gaze in awe, in Samarkand or elsewhere, at a mosque wonderfully clad in tiles glazed by the Shiite artisans of Kashan, and when the preacher of that same mosque launches into tirades of invective and curses against 'the accursed heretical sectarians of Ali', that too is hardly in conformity with the teaching of the Prophet» (Amin Maalouf, Samarkand, Londres: Abacus, 1991=2004, p. 61).

Quedem-nos amb «excesses not worthy of a man of learning» i també amb una estança, precisament, d'Omar Khayyam en traducció de Ramon Vives Pastor sobre l'afer que ens ocupa:

«La terra és dividida pels déus i religions,

pels sacerdots, profetes, llibres i sagrats textos;

la impietat, l'islamisme i el pecat són pretextos

que els homes han trobat per lluitar com lleons».

Uns ulls benignes

2006-09-18T03:37:00.000+02:00

Ja és hora que expliqui la raó de l'eixida a Budapest i una mica de la feina que hi férem. Ja deveu saber que s'hi celebrava el XIV Col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Hi vaig anar a parlar de traductologia, i, concretament, de com millora la feina d'anàlisi i classificació de traduccions poètiques l'aplicació de la Teoria de l'Optimitat. Un dia ho explicaré amb més calma. Ara us pos un poema de Fernando Rodrigues Lobo Soropita (segle XVI) i la traducció que en va fer en Joan Alegret (publicada el 1995). La comparació d'aquest original i aquesta traducció mostra com poden ser d'idèntics dos textos tan diferents... tot depèn de què vulguin dir «identitat» i «diferència». Sigui el que sigui, però, entre un text i un altre hi ha un espai que deu ser a la creció poètica allò que en fonologia estructuralista es deia «camp de dispersió».

Claros olhos azúis, olhos formosos,
que o lume destes meus escurecestes,
olhos que o mesmo Amor de amor vencestes,
com vivos raios sempre vitoriosos;

Olhos serenos, olhos venturosos,
que ser luz de tal gesto merecestes,
ditosos em render quanto rendestes,
e em nunca ser rendidos mais ditosos;

Que morra eu por vos ver, e que vos traga
nas meninas dos meus perpetuamente
cousa é que justamente Amor ordena.

Mas que de vós não tenha mais que a pena,
com que Amor tanta fé tão mal me paga,
nem o diz a razão nem o consente.

Clars ulls blaus, ulls benignes, ulls formosos,
que la llum d’aquests meus en nit desféreu,
ulls que el mateix amor d’amor vencéreu
amb vívids raigs tostemps victoriosos;

ulls serens, ulls suaus, ulls venturosos,
que esser llum de tal gest bé meresquéreu,
joiosos en rendir tot quant retéreu
i en mai no ser rendits molt més joiosos;

que mori jo per veure-us i que us porti
a les nines dels meus eternament,
és cosa que Amor mana amb tot el dret;

mes que de vós tan sols penars reporti,
amb què l’Amor em paga malament,
no m’ho diu la raó ni m’ho consent.

Els «ulls benignes», els «ulls suaus» no són a l'original (o sí?), i, tanmateix, és una traducció òptima. La col·lecció de sonets portuguesos dels segles XVI i XVII traduïts per Joan Alegret el converteixen en el més prolífic sonetista en català de la Decadència, si es pot fer tal broma.

El puntal del Conqueridor

2006-09-17T10:59:00.000+02:00

Ja sabeu que, prest o tard, passejant per una ciutat desconeguda, arriben les notes barroeres de la història nacional. Així va ser a Budapest, on aviat descobrírem l'estàtua d'Andreu II, sogre del Rei en Jaume:

De Violant, filla d'Andreu II d'Hongria, les cròniques en canten meravelles:

Recordem que, segons la crònica reial, gairebé l'únic estímul que tindria el rei Jaume vora seu durant la recalcitrant fellonia dels barons i cavallers de l'exèrcit, seria el de la filla exemplar d'Andreu II d'Hongria. Ella l'encoratjava en els moments de depressió i pessimisme; ella enfortia el seu cor en hores de vacil·lació i de dubte; ella l'esperonaria devers la victòria amb la seva paraula amorosa i fidel. El text del Llibre dels feyts, tot comentant el comportament de Violant, sembla humitejar-se d'immediata i tendra emotivitat (J. E. Martínez Ferrando, La tràgica història dels reis de Mallorca. Barcelona: Aedos, 1979, pàg. 15).

I afegeix l'autor que Violant degué pesar en l'ànim del Conqueridor quan va decidir la creació del Regne de Mallorca a favor de l'infant Jaume. Voleu dir que va valer la pena? Que s'hi va guanyar gaire, amb la creació de tal regne i el desmembrament de la Corona? Ho dic perquè un partit polític minoritari que governa a Mallorca s'ha aficionat a exaltar símbols a l'estil dels règims [no en vull dir el nom] ... que exalten símbols. Ara ens inventam la festa del falcó de Malta (reminiscència del pagament d'un vassallatge), ara tornam a treure el «Joch» de Ministrils (i ho escriuen així), ara feim una festa que no s'havia fet mai i una diada inventada per arraconar la del 31 de desembre (l'Ajuntament hi té més paper), ara treim la bandera a la finestra i deim que té set-cents anys (no és ver, vegeu-ho aquí). Mentrestant, això de cada dia fa més pena, arraconat entre els qui no tenen manies i van destrossant el territori i els qui tenen manies però se les passen a força de símbols, tenc ganes d'exiliar-me per motius estètics... però, tranquils, no els donaré aquesta alegria.

Salvador

2006-09-15T13:06:00.000+02:00

Vet aquí el comentari d'Albert Om a Salvador, com us havia promès. I una foto:

...i una cançó d'en Joan Isaac:

Vas marxar no sé on.

Ni els cims ni les aus

no et saben les passes.

Vas volar sens dir res

deixant-nos només

el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom del teu amant,

bandera negra al cor.

I potser no sabràs

que el seu cos sovint

ens creix a les venes

en llegir el seu gest

escrit per parets

que ploren la història.

I que amb aquesta cançó

reneixi el seu crit

per camps, mars i boscos,

i que sigui el seu nom

com l'ombra fidel

que és nostra tothora.

...i una d'en Biel Majoral.

I tot de sobte, la llibertat

2006-09-11T21:39:00.000+02:00

Ja he tornat de Budapest. Hi ha molt a veure, molt per contar. Començam dient que totes les estàtues de l'època comunista són ara confinades en una espècie de parc temàtic («Mudam-se os tempos, mudam-se as vontades»):

Totes? No, totes no! N'hi ha una que resisteix l'embat del temps i del vent des d'un mirador privilegiat damunt el Danubi. És l'estàtua de la llibertat. Ja se sap que això de la llibertat es pot mirar des de molts de punt de vista!

Ai, «aquesta dama encadenada que ens està esperant»

I entremig, na Magdalena Obrador avui ens ha enviat el comentari d'Albert Om a Salvador. Gràcies. Me l'he deixat a l'altre ordinador. Demà el reproduiré.

Passejant entre momijis

2006-09-03T10:20:00.000+02:00

L'altre llibre de viatges que ha valgut la pena llegir aquest estiu ha estat Pagodes i gratacels. de J. N. Santaeulàlia (Barcelona: Columna, 2001). És el relat d'un periple de tardor per l'illa de Honshu, auspiciat per la Japan Foundation. El viatge és ben literari: l'autor, traductor al català de haikús, aprofita impressions del viatge per connectar-les amb versos clàssics japonesos. A part de les múltiples paradoxes per a un occidental que l'autor relata, i del contrast continu entre tradició i modernitat, les referències a l'estètica japonesa de la senzillesa i de les virtuts de l'ombra hi són contínues.

El relat és fet amb senzillesa i gràcia, encara que s'endevinen llargues hores de tedi durant el viatge, res, però, que transcendeixi al teixit de l'escriptura.

«Senzillesa» potser és la paraula que sintetitza els tres principis estètics de l'art japonès: wabi, sabi i shibui (respectivament, fragilitat, imperfecció i quotidianitat). Són els principis que expliquen la ceràmica, l'arquitectura, els sumi-e, el teatre no, els jardins zen o la cerimònia del te. El llibre em fa recordar (també perquè els cita directament) L'elogi de l'ombra de Tanizaki i El llibre del te, de Kakuzo.

Unes paraules de Tanizaki sobre l'estètica japonesa:

Nuestro pensamiento, en definitiva, procede análogamente: creo que lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo de sombras, un juego de claroscuros producidos por la yuxtaposición de diferentes sustancias. Así como una piedra fosforescente, colocada en la oscuridad, emite una irradiación y expuesta a plena luz pierde toda su fascinación de joya preciosa, de igual manera la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra (Elogio de la sombra (Madrid, Siruela: 1994=2004, pàg. 69)).

A partir de demà, començ una setmana a Budapest. Vaig a parlar-hi de les estratègies traductores del més important versionador de tanka en català, Joan Alegret. No hi parlaré, però, de les seves traduccions del japonès, sinó de les seves traduccions del portuguès. Tothom sap que Portugal és el nostre primer pont amb el Japó. Si em puc connectar us en contaré coses.

Tornem-hi

2006-09-02T10:04:00.000+02:00

L'estiu, ja se sap: canvi de rutina, canvi de ritme... i un desastre per al blog. Però hem tornat, amb més idees, amb més lectures, amb més ganes. Bon moment, ara que sembla que el català és, després de l'anglès, la llengua més usada als blogs (jo això m'ho crec poc, sobretot, perquè un passeig senzill pels blogs de Blogger ja deixa veure la quantitat de blogs brasilers –en portuguès– que hi ha). En fi, que no ve d'un blog més o un blog menys.

Aquest estiu, cap viatge. Altres aventures han reclamat els nostres esforços. Viatges literaris, en canvi, dos: Pela China dentro, d'António Caeiro, i Pagodes i gratacels, de J. N. Santaeulàlia. Avui parlarem del primer.

Amb Pela China dentro António Caeiro (Lisboa: Dom Quixote, 2004) ha aconseguit un èxit editorial poc freqüent amb llibres de viatges: quatre edicions en nou mesos. L'èxit, pens, es pot deure a l'interès que suscita actualment tot l'Àsia Oriental, i, en especial, l'obertura de la Xina. Ara, també és cert que el llibre és atractiu per altres motius: no es tracta d'un estudi ecònomic ni sociològic pesat sobre el trencament del comunisme. És el relat de dotze anys (1991-2002) de vivències d'un corresponsal de l'agència Lusa a Beijing. És un diari que tant explica l'evolució de la seva vida familiar en aquest temps, com històries menudes de gent que es va trobant, a l'estil dels repoortatges dels suplements dominicals. Naturalment, hi són accentuades les diferències culturals i totes les paradoxes que provoca l'apressat aggiornamento del País d'Enmig. Per exemple, extret del capítol dedicat a l'any 2000:

–Ja não se vendem livros de Mao na China?! –estranhou um intelectual europeu ao visitar uma livraria de Pequim.

Vendiam-se, sim, mas nos antiquários... e em hoteis de cinco estrelas. O catecismo da Revolução Cultural, o Livro Vermelho com as «Citações do Presidente Mao», tornou-se tão «típico» que uma editora americana lançou uma nova edição, facsimile. Os hóspedes do Sheraton-Grande Muralha que não tivessem tempo para ir aos antiquários podiam comprar um exemplar no quiosque do hotel, por 75 yuan (pàg. 222).

Ja veis que la relació entre llibres i viatges dóna per molt!

[De Pagodes i gratacels us n'explicaré coses demà]

Viatgers

2006-04-05T21:31:00.000+02:00

Com us vaig prometre, us pos les fotos de la dedicatòria de la ciutat de Bristol a John i Sebastian Cabot, pare i fill, el primer proclamat com a "descobridor del continent d'Amèrica". I és que l'eurocentrisme no té límits. És més que eurocentrisme, perquè oblidam que el primer europeu que va tocar terres americanes va ser Erik el Roig, l'any 1000. També oblidam massa sovint que ja hi havia humans, a Amèrica, quan hi varen arribar tots aquests. Sigui com sigui, al port de Bristol hi ha aquesta placa que diu «D'aquest port John Cabot i el seu fill Sebastià (que va néixer a Bristol) salparen en el vaixell Matthew l'any 1497 i descobriren el continent d'Amèrica», que no és poca cosa.

En aquest altre homenatge de la ciutat de Bristol al seu habitant més il·lustre, podeu veure John Cabot en una postura inequívoca, elegant tanmateix, fent esforços per filustrar qualque cosa més enllà de l'horitzó:

I finalment, en aquesta foto podeu veure l'anomenada Cabot Tower erigida el segle XIX en homenatge als il·lustres descobridors. Volia dir «al segle passat» perquè recentment m'han contat que just abans del darrer canvi de segle un professor d'universitat va penjar a la porta del seu despatx un advertiment que deia «El siglo pasado serà siempre el XIX»: així les coses queden ben clares abans de començar la conversa. Mirau a la foto quina varietat d'èpoques i estils es poden captar amb un sol cop d'ull:

Finalment, avui hem rebut notícies de Jan Bover, el viatger del Globetour de qui ja us vaig parlar fa temps, el que cerca respostes sobre el malestar del món i opinions per millorar-lo. De moment ja ha recorregut a bord d'una caravana terres de França, Suïssa i Itàlia. A la seva pàgina web trobareu un qüestionari que us convid a contestar. Jo ja ho vaig fer i les meves respostes estan a disposició de tothom. Aquí teniu la part del seu diari de viatge que hem rebut avui: diari de Jan Bover.

Liverpool

2006-04-02T18:04:00.000+02:00

Ahir vespre vaig tornar de Liverpool. La jornada sobre traducció ha estat productiva. Hi vaig poder escoltar en Xavier Farré, n'Alfons Gregori i en Rich Mansell. Molt bé tots tres. Crec que compartim punts de vista, encara que només en Rich i jo els formalitzem de la mateixa manera. Per cert, aquí teniu tres congressistes a les 2h30 de la matinada a l'entrada de l'edifici de Modern Languages de la Universitat de Liverpool:

(Té secret: tornàvem a cercar l'equipatge després d'un magnífic sopar i una visita al pub).

Per cert que vaig trobar Liverpool canviada (hi havia estat fa ara quinze anys): més «ciutat», més viscuda, més passejadora. És possible que el temps, magnífic per al país i l'època, també hi ajudàs. Mirau quina vista tenia des de la meva habitació:

Un bocí de pàtria dispersa

2006-03-30T16:33:00.000+02:00

Entre conferència i seminari som a Sheffield revisitant les persones i els llocs coneguts ara fa setze anys (!). Cert que hi he tornat sovint, però ara devia fer cinc anys que no hi venia. Hi he trobat canvis en marxa, especialment a l'estructura dels estudis universitaris. Aquí van dues passes més endavant que nosaltres i escenifiquen tots els temors que nosaltres tenim. També hi ha uns canvis urbanístics en aquesta ciutat que no m'acaben de sorprendre, perquè sempre ha estat un ens en canvi permanent.

Ara, la intersecció de canvis universitaris i canvis urbanístics comença a produir un perjudici que no estic en condicions de perdonar. Earnshaw Hall, la residència on vaig viure els dos primers anys de la meva independència personal, caurà en benefici d'un projecte de «vila d'estudiants». Voldria que l'ombra de totes les emocions que hi vaig viure, de totes les amistats, de totes les cartes (no hi havia e-mail), es perpetuassin en aquest lloc i sortissin a saludar els nous «vilatans» que han de viure aquí.

Estic trist perquè l'edifici, construït devers 1965, era funcional i agradable alhora. Avui he visitat en Tony Heathcote, antic director de la residència, que, al moment de la jubilació va passar a viure a un pis del costat per no perdre-hi mai el contacte. La seva dona, June, viva i servicial com poques persones, va morir fa tres anys. En Tony va fer plantar un arbre en recordança d'ella devora la finestra del menjador de la residència, on havíem passat vetlades memorables. Li han dit que se'n duran l'arbre a no sé quin jardí.

Que Déu els perdoni.

Demà, des de Liverpool.

Des de Bristol

2006-03-28T10:20:00.000+02:00

Ahir vaig arribar a Bristol, una ciutat interessant, amb nucli urbà. Amb plugim i tot la vàrem recórrer de plaça en plaça mentre parlàvem de traductologia i poesia. En Richard Mansell em va explicar la història de John Cabot, primer europeu que va arribar al continent americà (al continent, no a les illes!), si descomptam els víkings. John Cabot va sortir de Bristol, precisament. Sembla que era genovès, descendent d'algun lloc de la Corona d'Aragó.

Crec que podem deixar anar la pista mallorquina de Cristòfol Colom i centrar-nos en John Cabot. Fotos en tornar a casa.

Ara me'n vaig a explicar la nostra traducció de Blai Bonet.

Demà des de Sheffield.

Si uis pacem para pacem

2006-03-23T12:47:00.000+01:00

Disculpau que ahir no digués res, però la notícia, que pot ser un presagi de la gran notícia, em va obligar a manifestar-me pel carrer, exigint, sobretot, intel·ligència a tots els implicats. Ara n'és l'hora.

Només un vers, expressat pel Crist de Port Royal per boca de Blai Bonet diu tot el que cal dir:

«Mira'm: veuràs que no té res a veure la pau amb la tranquil·litat».

Originals i traduccions

2006-03-21T23:15:00.000+01:00

Triadú i Oliva tradueixen el pentàmetre anglès en alexandrins (o dodecasíl·labs, que no és ben igual) catalans. Morera, Montoriol i Vergés el tradueixen en decasíl·labs. Al final, uns han d'omplir i els altres d'escapçar. Ofici complicat el de traductor, perquè no pot amagar les íntimes traïcions que el poeta original fa a la intenció primera quan no la pot realitzar per falta de destresa.

Totes les roses són la rosa

2006-03-20T22:39:00.000+01:00

Totes les roses són la rosa i avui ja és primavera. Ahir parlàvem de versions diferents d'un mateix original. Avui portam aquest ram de roses hereves de la mateixa rosa, el primer quartet del primer sonet de Shakespeare:

From fairest creatures we desire increase,

That thereby beauty's rose might never die,

But as the riper should by time decease,

His tender heir might bear his memory.

Dels sers més bells ne desitgem fillada,
perquè la rosa de beutat no mori;
i si al fi es deu marcir, deixi brostada
d'un tendre hereu que sos encants memori
(M. Morera i Galícia, 1922).

Dels éssers bells, fillada desitgem
per a la flor de la beutat servar.
Que en tendre hereu, un jorn, l'esclat trobem
d'aquell passat tan dolç de recordar.
(Trad. C. Montoriol Puig, 1928).

Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.
(Trad. J. Triadú, 1958).

Que es propaguin les belles criatures
perquè la rosa de l'encant no mori,
i, quan el temps mustigui les madures,
siguin els tendres fills recordatori.
(Trad. G. Vergés, 1992).

De criatures belles, en volem increment
perquè no mori mai l'esplendor de la rosa,
sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa,
vingui una tendra hereva per fer-nos-la present.
(S. Oliva, 2002).

Més «Futility»

2006-03-19T22:22:00.000+01:00

Divendres passat, quan era a la biblioteca per una recerca que ja us contaré un altre dia, em vingué a les mans el volum Versions de l'anglès, de Marià Manent, publicat el 1938 per les Edicions de la Residència d'Estudiants, a Barcelona. El volum inclou una traducció de «Futility» de Wilfred Owen, que ja us havia posat en traducció meva la setmana passada. Us en pos ara les dues versions, la de Manent i la meva:

Futilitat

Perquè li toqui el sol porteu-lo més enllà:
suaument, el seu toc abans el desvetllava,
a casa, murmurant-li d'uns camps sense sembrar,
el deixondia sempre, àdhuc a França,
fins avui fins a aquesta nevada.
Ara si alguna cosa el pogués despertar,
el sol amable i vell prou que ho sabrà.

Oh, penseu com desvetlla les llavors,
com deixondia el fang d'un estel fred, un dia.
¿Són massa durs els membres, tan acabats, els flancs,
amb nervis –tot calent, encara,– i no es mouria?
És per això només que l'argila es féu gran?
Per què maldaven, fatus, els raigs del sol, antany,
i trencaven el sol de la terra tranquil·la?

(Trad. Marià Manent)

Futilitat

Arrossegau-lo cap al sol –
A casa el despertava abans gentil,
parlant-li fluix dels camps a mig sembrar.
El despertava sempre, a França i tot,
fins avui de matí i aquesta neu.
Si hi hagués res que el fes llevar just ara
segur que el bon sol ho sabria.

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin
per treure la terra del son?

(Trad. nostra)

Que per què dues traduccions de la maetixa obra són diferents? Aquest és el tema que em mou darrerament. De dia 18 a dia 21 d'aquest mes seré a Bristol, Sheffield i Liverpool per parlar d'això. Aquests dies us n'avançaré coses.

Mentrestant, quedem amb la frase de José Saramago que jo he conegut a través d'en Gabriel de la ST Sampol: «Els escriptors fan les literatures nacionals, els traductors fan la literatura universal»

Rajola de llaços

2006-03-16T22:07:00.000+01:00

Tumerlan, que provenia d'un poble nòmada de l'estepa, avesat a plantar les tendes i plegar-les i a moure's amb gran velocitat, va conquerir tots els castells que va poder i va dotar Samarcanda dels millors palaus del món. Cúpules blaves i daurades que es veien des de lluny i per dedins, fonts i mosaics de rajola. Això darrer ho descriu Ruy González de Clavijo (1403, edició de Francisco López Estrada 1999 a Castalia):

E otro día, viernes, levaron a los dichos embaxadores a ver unos grandes palacios qu'el Señor mandara fazer, que dezía que avía veinte años que labraran en ellos cada día, e aún oy en día labran en ellos muchos maestros.

E estos palacios avían una entrada luenga e una portada muy alta; e luego a la entrada, en la mano derecha, estavan arcos de ladrillo, eso mesmo a la mano siniestra, cubiertos de azulejos, fechos a muchos lazos (246-247).

I aquí en teniu una mostra, des de Samarcanda època Timúrida a Lisboa on actualment es conserva: