The way we were

Els sentiments que fan més mal, les emocions que més punyen, són els que són absurds –l'ànsia de coses impossibles. l'enyorança d'allò que mai no hi ha hagut, el desig d'allò que podria haver estat, la pena de no ser un altre, la insatisfacció de l'existència del món. Tots aquests migs tons de la consciència de l'ànima creen en nosaltres un paisatge adolorit, un etern sol ponent d'allò que som. Sentir-nos és aleshores un camp desert enfosquint-se, trist de joncs a la vora d'un riu sense vaixells, negrejant clarament entre marges allunyats.
No sé si aquests sentiments són una bogeria lenta del desconhort, si són reminiscències d'algun altre món en què hàgim estat –reminiscències creuades i barrejades, com coses vistes en somnis, absurdes en la figura que veiem però no en l'origen si el coneixíem. No sé si hi ha hagut uns altres éssers que fórem, la major completesa dels quals sentim avui, en l'ombra que en som, d'una manera incompleta –perduda la solidesa i nosaltres amb prou feines figurant-nos-la en les dues úniques dimensions de l'ombra en què vivim.

F. Pessoa, Llibre del Desassossec