2.6.17

Tri epitafoj

VERO, LUMO, BELO
(TRI EPITAFOJ)

ELEGIA DISTIKO EPITAFE AL NIKOLAJ IVANOVIĈ VAVILOV
Nikolaj Ivanoviĉ Vavilov (1887-1943), botanikisto, konata pro siaj esploroj pri originoj de grajnaĵoj. Mortis en gulago, post aresto instigita de sia kolego Trofim Lisenko, kiu proponis botanikan teorion pli taŭga por la politikaj postuloj de la reĝimo.

–Nur la scienco, kaj ĉiam la vero; ne gravas konveno,
ankaŭ ne gravas ĉu ĝi povon ofendas aŭ ne.–

ELEGIA DISTIKO EPITAFE AL SERGEJ IVANOVIĈ VAVILOV
Sergej Ivanoviĉ Vavilov (1891-1951), fizikisto, optikisto, kunmalkovranto de la regulo Ĉerenkov-Vavilov pli lumradiado. Lunkrato kaj planedo dediĉiĝis al li kaj lia frato Nikolaj. Soldato dum la Unua Mondmilito, li estis kaptita de germanoj, sed liberigita post nokto de parolado kun kaptista oficiro kiu estas fizikisto ankaŭ.

Lumon, nur lumon bezonas la mondo saviĝi; nur lumo
rompas katenojn, kaj lum’ ankaŭ naskiĝas de vort’.–

ELEGIA DISTIKO EPITAFE AL VLADIMIR FJODOROVIĈ VAVILOV
Vladimir Fjodoroviĉ Vavilov (1925-1973), muzikisto, liutoludisto. Elstaras en lia biografio ke li atribuis al aliaj komponistoj, ĉefe barokaj, la tuton de la muziko de si mem komponita.

–Nur la muziko, kaj ĉiam muziko; ne gravas de kie
fakte ĝi venis ĉar nur gravas la belo de ĝi.–



5.6.15

Ferments

[Text de la presentació de Ferments, documental i discs de Miquel Brunet, 4 de juny del 2015]



Prepar aquestes paraules en un estat d’enervació. Xapada la pantalla entre el vídeo Ferments i el document que escric de qualsevol manera, em deix dur. Em vénen només frases, llampecs, polsacions que un dia, amb calma, ordenaré. Quan ja seran records, només, i no vivències.

Cap essència, només viure, només existir. En qualque moment els fermentadors reflexionen sobre els mals de la cultura entesa com a objecte. Deixem-ho córrer, però que corri de veres:

En cercles lluminosos se concentren
l’amor, la veu, les primaveres altes.
Tradició no és deixar rames mortes
sobre els altars, mentre la ronda avança.
Tradició és coronar oliveres.
Que el tronc sonor deixi un adéu perfecte.
I torni a començar el rondel claríssim
la mateixa verdor, pro més infanta, diu Blai Bonet.

Pens ara, qui sap per què, en una frase. Em vénen al cap les paraules «Aquí caic, aquí m’aixec»: conformen aquesta frase feta que s’ha dit a Mallorca, en català, durant més de set-cents anys, que surt als escrits de Ramon Llull així talment, en català. No penseu que ho hagi dit per insultar-vos la intel·ligència. D’això ja n’hem tengut a bastament. Ho dic només com a desgreuge. Hi torn: «Aquí caic, aquí m’aixec» té per a mi tots els sentits possibles perquè no hi ha sentit sense moviment ni sense imperfecció.

Som lingüista, som traductor. Sé que l’única traducció perfecta és la no traducció, deixar les coses com estan, no incidir-hi, deixar que es podreixin lentament dins l’oblit. És la perfecció definitiva, la magnífica perfecció de la mort. Deixem, però, que això ens ocorri. Asseguem-nos dins el silenci. És el wuwei, la no-acció. Segons una de les doctrines més antigues de la terra, anomenada amb tota raó “el camí”, aquest és precisament el camí que cal fer per combregar amb el món. És el camí de la congruència perfecta, el de la integració fractal en la fluïdesa del món. Tot sistema autoregulat tendeix al caos, però és al caire del caos allà on es mostra més actiu i on és capaç de descobrir nous espais per a la seva expansió fractal. Perdonau-me, però la reflexió no és meva, és de Jones & Culliney («The fractal self and the organization of nature»), que segueixen Mandelbrot i la visió de l’univers com una successió inconsútil de dimensions. És una lectura que em va ajudar a comprendre conceptes com el geni, l’alteritat, la relació de l’individu amb la comunitat i amb la tradició. Aquests dies hi he tornat amb ganes. Només us diré una cosa: quan qualcú us digui «Només podeu triar entre jo i el caos», contestau sempre, segurs, sense pensar-hi «Volem el caos! Volem el caos! Volem el caos!», i tantes de vegades com faci falta fins que el caos us faci lliures i us posi en moviment. Serà un moviment natural, necessari, que us portarà cap a nous espais d’integració fractal, cap a nous espais de creació. Sentireu en aquesta pel·lícula en Toni Artigues reflexionant amb paraules de Miquel Bauçà que la identitat, i en el nostre cas la catalanitat, no és cercada, sinó que ha de ser assumida com assumim el fetge que tenim. És per necessitat, que fluïm amb el món.

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.                  
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.                  
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,                  
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula               
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.                 
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.              
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament
. (Vicent Andrés Estellés).

«Camines decididament», diu Vicent Andrés, perquè es tracta d’assumir per necessitat, i posar-se en moviment per voluntat. Estimar no seria res si no exigís caminar, bategar, tocar, ballar i finalment morir. Record un text que llegíem nosaltres, els adolescents, quan començàvem el camí sense final de ser adolescents, un llibre de Francesco Alberoni titulat Enamorament i amor. Era un exemple de la incansable voluntat de repetir centenars de vegades una sola idea: l’amor és institució, arribada; l’enamorament és viatge, camí. Quantes de vegades no hem sentit “hem d’estimar la nostra cultura”, o “la nostra llengua”. Estimar una llengua i moure’s, viure, amb una altra. Això volien. Estic segur que qualcú veurà o sentirà Ferments i dirà “Heu pervertit la Sibil·la”. Afortunadament, dic jo. Afortunadament, Júlia Colom. Afortunadament hem pervertit la Sibil·la. La perversió és la “separació de la norma en la conducta” (DIEC). En aquesta vida només les perversions ens fan feliços. Com pot haver-hi creació sense transgressió? Es parla de rondalles, en aquesta pel·lícula. Dels ritmes i la música de les rondalles. Es conten rondalles, al disc, en català i en rus. La primera funció que ha de complir una rondalla meravellosa per començar a funcionar és allò que el filòleg rus Vladimir Propp anomenava la transgressió de la prohibició. Sense això no hi hauria cap heroi de rondalla que s’allunyàs de casa o s’internàs al bosc. Sense aventura no hi ha premi final, no hi ha vida.

En aquesta obra en Biel Majoral canta “M’estim més plorar de dret / que riure d’agenollat”. És la necessitat d’aixecar-se, de fer camí per allà on no hi ha camí, amb l’experiència atresorada durant segles, però a punt per aplicar-se a allò que encara desconeixem. Record molt bé el poema que J. V. Foix va regalar al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana:

Obrim serens la nostra parla
als mil parlars del món amic,
amb les clarors d’un verb antic
vora la mar i al peu dels cims.

I aquí hi ha un verb antic... però també aquí hi ha qualque cosa més que un verb antic. Aquí hi ha un verb empeltat del coneixement de la mar i dels cims, que es mostra apte per parlar de qualsevol cosa i de dialogar amb qualsevol cultura. Hem hagut de viure la vergonya de sentir-nos dir que havíem de parlar “el català dels nostres padrins”. I tant, com els nostres padrins parlaven català! Però quin català? Un català privat a l’escola, als mitjans de comunicació, a les instàncies oficials? Ara ja no hi ha qui pugui negar la unitat de la llengua. La veritat ha guanyat. Però encara hi ha qui posa traves a la integritat de la llengua. No al reconeixement de la unitat, sinó a la defensa i a la promoció de la integritat de la llengua. Jo reclam la vostra atenció sobre això: una llengua de glosador, una llengua de poeta, una llengua de sopes i de tradició, però també i sobretot una llengua que sona magnífica i potent damunt ones de jazz i que transgredeix si vol la pròpia tradició. Una llengua que obrim al món, però no mai serens, ben al contrari! L’obrim amb follia, amb frenesia, amb la desesperació d’estimar o d’agredir. No a l’amor instituït per la llengua! Sí a l’enamorament creatiu per la llengua! Caminem!

Però després, quan ja he caminat una estona, faig una aturada i em gir, content de no quedar com una estàtua de sal: mir aquesta obra com si no hagués sentit mai aquestes cançons, aquestes gloses, com si fos un estranger que hi arribàs pel camí del jazz. Contempl el paisatge meravellat i veig com la música que estim s’ha enriquit, ha integrat veus i paraules que em duen cap a un determinat sentit de la història, i pens en el que va escriure T. S. Eliot sobre el sentit de la història: “el sentit de la història empeny l’home a escriure no només amb la seva pròpia generació dins els ossos, sinó amb la sensació que la totalitat de la literatura europea des d’Homer i, dins aquesta literatura també tota la literatura del seu país, existeix simultàniament i compon un ordre simultani”. També em ve a la memòria He and she, de Wynton Marsalis, pel que hi ha aquí de música i poesia, però a Ferments, més enllà de les paraules, descobresc nous sentits a la música: els del gust, l’olfacte i el tacte... i també aquell sisè sentit que Llull ja anomenava “affatus” i que no és més que el llenguatge com a instrument per captar la realitat i que a Mallorca es concreta, des de fa gairebé vuit segles en “aquesta pàtria que sols es pronuncia” i que es diu català.

I caminam, aquí mateix, amb un bon guia. Imaginar-se un país on les coses són normals, on tot és inexhauriblement àgil i valent, on la vida pot créixer amb tota l’exuberància de la naturalitat quotidiana que ens han negat, aquesta és l’obligació de qualsevol ciutadà. Assenyalar el camí cap a aquesta normalitat creativa, aquesta és la contribució a la llibertat que ha fet en Miquel Brunet: no només pensar que una cosa és possible, sinó treballar-hi per ajudar-la a néixer i fer-se realitat és la tasca de l’artista. Ja sé que són moltes les persones que han participat en aquest projecte, que és un projecte col·lectiu i la suma de molts esforços, però, tanmateix, gràcies, Miquel, per la idea, pel geni i per l’enorme generositat d’aquesta feina.

Etiquetes de comentaris: , , ,

15.7.14

El camí comença amb llum i acaba amb llum

[Discurs a la graduació dels estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres, 14 de juliol del 2014]




«El camí comença amb llum i acaba amb llum»: les paraules de la cantata acadèmica que ens ha acompanyat durant la processó d'entrada, composta per Joan Valent, són de Joan Mascaró, el gran sanscritista i estudiós de l’espiritualitat, doctor honoris causa de la nostra universitat, un dels fruits perennes més importants que ha donat Mallorca, d’una ciència fonda, llum de la humanitat. És el mateix que deixà escrit «El fi de l’educació és una vida més plena, una joia més plena. El mestre ha de tenir una fe i donar aquesta fe als seus deixebles; però ha de donar als deixebles llibertat de discussió» o «El propòsit de l’educació és la virtut, no la utilitat». 

Siau tots benvinguts. Avui no s’acaba res ni comença res. Avui és el dia d’aturar-se un moment i fer recompte; un dia per renovar la fe en l’educació, en el coneixement i en el propi esforç. Sí: un esforç important... i que no deu haver estat solitari. Us deveu molt a vosaltres mateixos, però també deveu molt a aquells qui han confiat en vosaltres i que avui us acompanyen des d’aquesta sala o des de la distància. És un dia d’agraïments, i també és un dia bo perquè repasseu de memòria el dia que vàreu accedir per primera vagada als estudis universitaris, i que repasseu les motivacions que us hi varen dur. Potser fou l’esperança en un futur personal millor, potser només l’ànsia de coneixements o, sobretot –i jo estic segur que en la immensa majoria de casos va ser així– la voluntat de trobar les eines i el camí per fer la vostra contribució a la comunitat. Repensar el territori, la societat, les maneres com s’expressa o els assoliments d’aquesta comunitat al llarg del temps, i repensar fins i tot la manera de pensar: aquesta és la nostra feina, una feina a la qual vosaltres heu estat igualment convocats. De tot això, tant com n’han sabut, els qui avui m’acompanyen i molts d’altres us n’han ensenyat a les aules, i us n’han ensenyat també la biblioteca, la xarxa, i altres recursos. N’estam molt satisfets... però ben poc interès tindria la nostra feina si no ens en duguéssim a casa res més que aquesta satisfacció. Hi ha una altra recompensa potser menys evident, però, ben segur, molt més satisfactòria, i és, justament, allò que vosaltres ens ensenyau a nosaltres, els docents. La manera com posau una mirada fresca damunt totes les coses, la manera com ens obligau a repensar allò que ens pensàvem que sabíem, la manera com amb tota justícia reivindicau els vostres drets, això és el que té de bo i millor aquesta feina nostra.

                 «El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
               com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;
                 simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
               cap esperit, si creix lliure en la seva virtut».

Són paraules del poeta Carles Riba escrites des del més cruel i injust dels exilis, i expressen la mateixa fe en el coneixement i en l’educació que ens ha reunit avui; una fe que no acaba en fe, sinó en acció i en solidaritat:



«La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
            del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
            per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
  per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix».


El coneixement no arriba mai tot sol. Cal cercar-lo amb ànsia, impetuosament, moguts per un esperit de rebel·lia, per un qüestionament constant d’allò que coneixem. No l’oblideu mai, aquest magnífic motor que teniu, qüestionau-ho tot sempre, metòdicament, de manera constructiva i sense por.

Avui jo no podria dir aquestes paraules sense fer un reconeixement als vostres companys que, guiats per una ànsia de justícia i sense voluntat de fer mal, varen fer una reivindicació pacífica dels drets de tots i es trobaren amb una demostració de la crua realitat. Passi el que passi en el futur pròxim, en diguin el que en diguin, ells ja han guanyat i amb ells també hi hem guanyat tots nosaltres.

Avui tampoc no podria omplir-me la boca amb paraules sobre la importància de l’educació sense tenir presents les greus dificultats que ha passat durant aquest curs que ara acabam el nostre sistema educatiu. Les imposicions i les persecucions tenen una vida curta i mesquina. Non praevalebunt. L’esperit de rebel·lia contra tot això, en canvi, no té aturall.

No podem tolerar que l’educació es converteixi en un simple ensinistrament en destreses professionals. «El propòsit de l’educació és la virtut, no la utilitat», ens recorda el mestre Mascaró. No podem tolerar que es privi ningú de l’accés al coneixement i a la crítica del coneixement. No podem tolerar, per exemple, que es redueixi la presència de la filosofia a l’ensenyament secundari. No és una qüestió de defensar uns llocs de feina, no: és una qüestió més fonda que té a veure amb la justícia i amb la llibertat.

No podem tolerar tampoc que la gestió dels serveis socials s’allunyi dels ciutadans i que se’n perdi la funció preventiva. No hem format els nostres treballadors socials perquè facin de buròcrates, sinó perquè siguin crítics i imaginatius per lluitar contra la desigualtat.

No és tolerable tampoc que no es faci cas de la veu de la universitat quan fa el paper que li assigna l’estatut d’autonomia de les Illes Balears i reclama no només el respecte per la unitat de la llengua catalana, sinó també la preservació de la integritat de la llengua, que és una aquí i a cadascun dels indrets dels Països Catalans.

I, finalment, no és tolerable que s’amenaci els estudiants i futurs estudiants d’empobrir encara més l’actual sistema de beques i transformar-lo en un sistema de préstecs a retornar en començar l’exercici professional. Malgrat totes les dificultats, continua essent cert que a major titulació, majors retribucions, i, com és natural, a majors retribucions, majors aportacions tributàries. Els titulats creen riquesa, i tant com en creen: transformant la societat i millorant-la, però, a més a més, en general paguen més imposts. Proposar un sistema de préstecs és una manera de proposar una segona contribució econòmica. Aquestes mesures només es poden proposar des de la concepció de la formació com a luxe, com a activitat egoista, i no com a preparació per al millorament de la comunitat.

Cal que reaccionem contra totes aquestes amenaces. Cal que ho facem sense por
Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima, 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
» Konstantinos Kavafis),

cal que ho facem amb aquest esperit de rebel·lia que ens mou i que any rere any els professors renovam pel contacte amb persones com vosaltres, l’objecte i l’energia de la nostra institució. Per això, sobretot per això, moltes de gràcies. Enhorabona.

Etiquetes de comentaris: , , ,

21.4.14

Només la música

De petit et voltava sempre pel cap el mateix: somreies amb la idea de deixar un quadre penjat dins un museu, i que hi perduràs com si sempre hi hagués estat. Un quadre tot blanc, amb uns traços lleus al fons per marcar el perfil llunyà de les coses. La neu, la neu com una sordina que tot ho empereseix. Cal tenir molt fina l’oïda per sentir-la, avui que no fa vent, aquest matí de principis de novembre, finalment ingressat a l’hospital. Tot és blanc, com un anunci d’un silenci final brillant, lluminós. La música com una calma espessa, tranquil·la, anunciada. El silenci del teu nom que s’esvaeix. Sant Petersburg de la infantesa, del terror i de la guerra. Com has après a amagar-te, Vladimir! Qui posarà mai Vavilov al costat de la teva música? Només la música, només la música, no la fama, la música tan sols.

Que poc que parlen de tu els llibres de música, i que molt que parlen, tanmateix, de les teves obres. Apareixen atribuïdes a Caccini (l’Ave Maria), a Francesco da Milano (la Canzona), a Sychra (la Masurca), a Visotski (l’Elegia i la Melodia russa), a Negrini (el Ricercar), o a Balakirev (l’Impromptu)... i a quants més, Vladimir? A quants més? Això és el que ens deixes: una història plena de la teva neu, d’aquesta serenor de la teva música que només el futur descobrirà.



No has passat a la història dels músics, t’has fet autor de la història de la música.

D’aquí a pocs anys un grup de música rock, els Aquarium, farà una cançó a partir de la teva Canzona, amb una lletra que haurà escrit el poeta Volohonski (La ciutat d’or). Apareixerà en una pel·lícula d’aquí a quinze anys, el 1988, Assa, una pel·lícula que anunciarà els canvis que arribaran al teu país... però no correm, no, que tampoc el teu país no esdevindrà la ciutat d’or inspirada per la teva música (ai, perdona! per la música de Francesco da Milano!) a Volohonski. Tot serà nou i tot serà vell. Només tu hauràs sabut fer nou l’antic i clàssic el nou, com a la ciutat d’or.




Ara tot se’n va en un fos a blanc...

(versió lliure de La ciutat d’or, a partir de la traducció anglesa del poema de Volohonski):

Hi ha un cel blau, serè, que fa de pal·li
a una ciutat daurada eternament
que s’entreveu rere una gelosia
i que guarda l’estrella més lluent;

hi ha dins la ciutat un bell jardí
d’herbes i flors poc vistes de la gent
externa, que tampoc no reconeix
el bestiar bellíssim que s’hi sent;

hi ha un lleó de cabellera en flames
i un bou amb ulls fets de mirall talment,
i encara l’àguila daurada els mira
i és tal que no l’oblida qui en fa esment;

hi ha al bell mig de la celístia esplèndida
una estrella que lluu tan refulgent
que sé ben cert que és teva, àngel meu,
per sempre més és teva solament;

hi ha un amor fidel per a qui estima,
i, com que aquell qui lluu no és mai dolent,
deixa ara que l’estrella et condueixi
al verger de la joia permanent

per trobar-hi el lleó de clin de flama
i el bou dels ulls que són miralls talment,
i l’àguila daurada que els vigila
i que es reté per sempre al pensament.

16.6.13

Tantus amor florum

Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! 
Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat. 
Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar, se sent la tórtora pels nostres camps.  Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. 
Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! (Ct 2, 10-13).

No descobriré res si assenyal la metàfora, sovint convertida en al·legoria, de la puixança de les flors i les plantes en general aplicada a l'expressió de l'erotisme. Totes les literatures n'estan farcides, i aquí dalt en teniu una mostra ben primicera. Avui, però, m'ha vingut de gust lligar per aquest costat tres escenes magnífiques d'amor adúlter.

La primera, la relació d'Emma Bovary amb Rodolphe Boulanger:

Les llargues falgueres, a la vora del camí, s'enganxaven als estreps d'Emma. Rodolphe, sense aturar-se, s'inclinava i les treia cada vegada. Altres vegades, per apartar les branques, passava prop d'ella, i Emma sentia el seu genoll fregant-li la cama. El cel s'havia tornat blau. Les fulles no es movien. Hi havia grans espais plens de bruc tot florit; i les extensions de violetes alternaven amb l'espessor dels arbres, que era grisa, vermella o daurada, segons la diversitat de les fulles. Sovint, sota els arbustos, se sentia un batec d'ales, o bé el crit ronc i suau dels corbs, que aixecaven el vol a les alzines. [...].


La portà més lluny, a la vora d'un estany petit, on les lentilles d'aigua formaven una capa verda sobre l'aigua. Els nenúfars pansits estaven immòbils entre els joncs. Al soroll de les seves passes sobre l'herba, les granotes saltaven per amagar-se.
–No faig ben fet, això no està bé –deia ella–. Estic boja de fer-li cas.
–Per què? Emma! Emma!
–Oh! Rodolphe! –va dir la jove lentament, inclinant-se sobre l'espatlla d'ell.
La roba del vestit s'enganxava a la casaca d'ell. Emma va tirar enrere el coll blanc, que s'inflava amb un sospir; i, defallint, plorosa, amb una llarga esgarrifança i amagant-se la cara, es va abandonar.
Baixaven les ombres del capvespre; el sol horitzontal passava entre les branques i l'enlluernava. Aquí i allà, entorn d'ella, sobre les fulles o per terra, tremolaven taques de llum, com si un vol de colibrís hagués escampat les plomes. El silenci era pertot; els arbres semblaven exhalar una dolçor; ella notava com el cor li tornava a bategar, i la sang li circulava per la carn com un riu de llet. Aleshores sentí a la llunyania, més enllà del bosc, en unes altes muntanyes, un crit vague i prolongat, una veu que s'arrossegava, i ella l'escoltava silenciosament, barrejant-se com una música amb les últimes vibracions dels seus nervis emocionats.

La segona, la relació entre Rosy Ryan i Randolph Doryan a La Filla de Ryan (David Lean, 1970).

És una escena filla de Madame Bovary, com tota la pel·lícula, que es presenta com a adaptació molt lliure de la novel·la de Flaubert, però és una obra completament diferent, amb un conflicte polític i una resolució que poc tenen a veure amb Madame Bovary. Ara, l'escena que m'interessa, la de la relació il·lícita (si és que cap relació de bellesa pot ser il·lícita) enmig del bosc, en deu ser el lligam més clar, un homenatge a un dels millors fragments de la novel·la. [Desgraciadament, no n'he trobat a la xarxa cap vídeo amb la magnífica banda sonora original, de Maurice Jarre. Aquí pos un vídeo de l'escena doblat amb la cançó Under the ivy, de Kate Bush, de manera que l'acompanyament musical, per comparació amb l'original i amb les imatges, és gairebé una maledicció. Deman disculpes per difondre aquesta ofensa musical i recoman enormement la pel·lícula sencera original o la banda sonora original sencera]


La tercera, la relació entre Emma Recchi i Antonio a Io sono l'amore, de Luca Guadagnino (2009).

No sé si el nom de la protagonista és un homenatge a Madame Bovary, però el tractament de la sensualitat a l'escena d'amor floral sembla talment treta de l'escena del bosc de la La filla de Ryan. És una escena més explícita... i amb més flors. Això em sembla bo. Vol dir que l'exuberància de la vegetació no és un recurs púdic, sinó una manera d'accentuar les sensacions. Vet aquí.


Per acabar aquest passeig pel camp, el sonet corresponent al vespre del dia tercer d'Els set dies de Serena, que, com sabeu, podeu llegir sencer seguint l'enllaç que teniu a la columna de l'esquerra d'aquest blog. Bon final de primavera i principi d'estiu a tothom. Tantus amor florum et generandi gloria mellis!

És quan s'obren els dits de la falguera                           amb corbes sinuoses de frescor,
ben lents, al ritme verd de la cançó
que vola al vent suau de primavera;

és quan la llum de l'hora matinera
escala l'heura sense fer remor
i esclata amb nous delers el seu color
per dins les persianes de palmera;

és llavors que els palmells solquen els prats
per sembrar-hi les flors de vida curta
que fruitaran en mil serenitats,

i és llavors que faig meu el goig de dur-te
amb els dits de falguera entrellaçats
pel senderols verdíssims de la murta.

11.6.13

Vetlla


L'amiga em va regalar un llibre
que sempre més m'ha acompanyat.
Conserva entre les velles pàgines
aquella prima cinta negra
que m'ajudava a trobar el vers
que encara havia de llegir.
Avui la cinta és una trena
esbadiada, i el cartró
de la coberta té un doblec
que és com la nafra d'una cara.
Quan em va fer present el llibre,
ella, com jo, també era jove.






El referent de la literatura és la literatura. Això ho vaig aprendre de François Cheng aplicat a la poesia clàssica xinesa, la dels tres grans poetes de la dinastia Tang. M'és igual. Jo crec que és sempre cert: el referent de la literatura és la literatura. També crec que la literatura és referent de moltes d'altres realitats, i que fàcilment la literatura pot ser referent de la vida. No, no és «Un roman: c'est un miroir qu'on promène le long du chemin», el que vull dir és el contrari. També la literatura és una part, i important, de la vida, i la informa i a estones la guia. Vet aquí.

Vetlla és la història d'una relació que pivota al voltant de la literatura i d'un munt de vivències que es relacionen amb la literatura. Els anys de formació, els anys de relació, el temps de la distància i d'anar fent-se un redol i acomodar-s'hi, el temps de saber qui som o desconèixer-ho del tot, però amb una mirada sobre les coses que tot ho filtra. Petrarca, Carner, Manent i Li Po, Eliot, Alcover, Quasimodo, Ungaretti, Éluard, Brooke, Pavese... quina altra companyia ens cal per créixer i fer-nos savis? Sí, hi ha els dubtes adolescents, els amics i la primera parella. Hi ha l'amor i hi ha el trencament. Hi ha un descobrir el món que no és gaire diferent de descobrir-se un mateix. Hi ha les mil maneres diferents de llegir el mateix llibre.

Hi ha una altra cosa, que a mi m'interessa molt: hi ha la dignitat i el respecte envers el lector, la capacitat de fer una obra poètica que s'ofereix al lector sense excuses, sense hermetismes innecessaris. No és el que ha sentit l'autor, és el que podrà sentir el lector. Des d'aquí Vetlla és un doble homenatge al lector de poesia. En primer lloc és com si proposàs "ho diré en un llenguatge que tu podràs entendre, et mostraré les meves cartes directament, els meus referents", i després com si hi afegís "et contaré uns fets, una història, les emocions te les fabriques tu". Saber planificar l'obra i mantenir l'estre durant l'execució és el que fa del poeta un artista amb tota la profunditat del mot.

Tants anys després, llegeixo encara el llibre
i ja no espero el que no ha de tornar.

Gràcies, Jordi Llavina.

29.5.13

En el cafè de la joventut perduda

Si, aquella llibreria no va ser simplement un refugi sinó també una etapa de la meva vida. Tot sovint m'hi quedava fins a l'hora de tancar. Hi havia una cadira posada a prop dels prestatges, o més aviat un gran escambell. M'hi asseia per fullejar els llibres i els àlbums il·lustrats. Em preguntava si ell s'adonava de la meva presència. Al cap d'uns quants dies, sense interrompre la seva lectura, em deia una frase, sempre la mateixa: «Què, la trobes, la teva felicitat?» Temps després, algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc –el dels carrers costeruts– que em diu: «Què, la trobes, la teva felicitat?» I aquesta frase no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri (Modiano, En el cafè de la joventut perduda, 88).


Veus, gents, carrers, llocs i no-llocs, fugida.
Zones neutres, en diu. Jo m'estim més «entrebarris», aquells llocs on sembla que no hi pugui passar res de seriós. Res no hi passa, només hi passen. Carrers grisos, immemorables. La immemorabilitat, això és. I tanmateix hi ha pautes? Qualcú es dedica a posar noms de persona damunt un mapa de cafès de París. Qui hi entra i a quines hores. Podrien ser el mateix, vagarejant. Veus. Quatre, em sembla. Parlen del mateix. De la mateixa, de fet. Qualcú que es defineix per contrast i que només viu per fugir, per anar fent sense deixar rastre. Desvincular-se, vet aquí. L'he trobada, però no et diré on és perquè no te la mereixes. I l'estil hi acompanya. Meravella de sobrietat.

27.6.12

Cueillez dès aujourd'hui les roses de la vie

Un dia, de cop i volta, t'adonaràs que fa 30 anys en clau que vares aprendre un poema. Recordaràs el lloc, la gent, la meravella dels teus anys i donaràs gràcies d'haver estat exposat a tanta de bellesa. I el diràs encara de memòria com qui torna a entrar dins una casa on va viure de molt jove i que enyorava.

When you are old and grey and full of sleep,
And nodding by the fire, take down this book,
And slowly read, and dream of the soft look
Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,
And loved your beauty with love false or true,
But one man loved the pilgrim soul in you,
And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,
Murmur, a little sadly, how Love fled
And paced upon the mountains overhead
And hid his face amid a crowd of stars.

W. B. Yeats, The Rose (1893)