6.5.22

Et movia l'esperança

 


No ho sé. Em feies sentir bé. De vegades m’enviaves un poema; una vegada, un llibre sencer. I jo el llegia, i et contestava tard, quan ja la lectura m’havia fet efecte perquè les lectures s’han de deixar reposar. I llegint-te i llegint-te, i també tractant amb tu problemes de versificació i enllaços vocàlics, que t’obsedien tant com a mi, vaig arribar a fer-me una idea del que ha passat. Tu has estat un dels que ha continuat escrivint poesia. La teva aparició tardana en les premses, gaudir d’escriure més que no de publicar, i de publicar només després de tenir el text ben assentat configuren un perfil determinat que reconec i trob magnètic, necessari. A l’antiga manera, amb una esperança reconcentrada que les carreres velles encara poden conduir a indrets de meravella.

Perquè era això: una esperança més que no una fe. M’ho hauries discutit o no. No ho sé. Però tu has restat fidel al gènere original. De veres que ha passat una cosa molt interessant. El gènere, la poesia, ara coincideix de nom amb un altre gènere que també es diu poesia mentre cerquen una manera nova d’anomenar-lo o no, no la cerquen. És una pura constatació. Ni gota d’acrimònia en les meves paraules. Una art efímera, d’immediatesa, més acostada a les arts escèniques que a les altres. Però tu no hi vares passar. Simplement et vares estimar més quedar del costat del goig reposat, de l’espera de la germinació de les lectures moltes, àmplies, diverses. És aquesta esperança que et dic.

Dia 29 de març del 2019 vaig alçar la veu i vaig dir de tu: “Som davant un poeta que ens ha evitat la contemplació del penós procés d’aprenentatge i ens regala una obra madura”. I també “Perquè un sistema literari no caigui en el parany de la deflació i la pèrdua de qualitat que comporta cal que es doti d’unes estructures sòlides. La difusió d’exemples de qualitat, la creació de plataformes literàries, la formació dels lectors, tot això és necessari per a no concentrar-ho tot en la publicació en un pla d’igualtat de productes que tanmateix no són iguals”. I tu, de tot això exemple i estendard que dreç amb convicció serena.

Ho pens, i encara més. I em sap greu que ja no en puguem tornar a parlar. I també em sap greu que no podré tornar a gaudir de la teva bonhomia (Senyor! Quina enveja que em feis les bones persones!), de la teva conversa franca, del teu somriure intel·ligent davant les meves provocacions. Tot això. Però la teva poesia metaliterària com és tota poesia, però més la teva, ens farà falta. Molta. Hi torn i hi torn i hi pens tornar. Et llegesc i és amb goig. Amic. A reveure, convençut t’ho dic.

“L’art és l’art, no     qualitat relativa
a l’atzar llec     d’un gust que la motiva.
 
Època duu al govern     aquesta última idea
que escampa tant el do     que, així, no el prea.

Car talent no és regal,     sinó treball de baula
esforçat i exigent     pel triomf de la faula.

I que el jo que la canti
al màxim es decanti.”

(Joan Manuel Pérez i Pinya, Fauna mutilada, 2022)


2.5.19

Tot va a acabar amb en Nakamura


Private Teruo Nakamura (1919 - 1979)

Aquests dies s'ha produït el relleu al tron del crisantem. Tot ha estat molt sobri, molt propi del que va observar Tanizaki sobre la seva cultura. Akihito ha cedit el tron a Naruhito. Ara tot és molt normal, tot s'ha televisat. Akihito ja no ha estat déu. Son pare, Hirohito, sí que ho va ser. Amb ell va acabar la divinitat dels emperadors japonesos. Diuen que els seus súbdits varen entendre que no era un déu quan per primera vegada li varen sentir la veu per la ràdio. Era el 15 d'agost de 1945. No va ser per la seva veu, desconeguda com els era. Va ser per les seves paraules: els déus no es rendeixen. Hirohito va passar la resta de la vida al seu palau, investigant-hi una de les formes de vida més senzilles, transparent sovint, ingràvida gairebé, la dels hidrozous. I va publicar articles científics sobre aquella matèria mig immaterial.

Teruo Nakamuro va ser un soldat taiwanès (del poble amis) de l'exèrcit imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, fos perquè no s'havia adonat de la rendició, fos per qualsevol altre motiu, va continuar vivint dins la jungla indonèsia fins que va ser capturat el 18 de desembre de 1974. Per a ell i altres soldats les coses s'havien petrificat així com eren abans d'aquell dia d'agost de 1945. Un dia vaig pensar que la divinitat d'Hirohito es va dissoldre definitivament aquell 18 de desembre, i vaig escriure això:


A MERCÈ DEL TEMPS I DEL DESTÍ

18 de desembre de 1974

El teu laboratori, enmig del Kyuden,
té molta llum, té massa llum, dius tu,
i abaixes la mirada al microscopi
ben instal·lat enmig de les peixeres.
Mires lleuger com neda un hidrozou,
com ballen amb la música de l'aigua
els fills de l'aigua i de la ingravidesa
dins la maror del temps i del destí.
El vent rugia, el mar s'alçava en armes,
ja ho va advertir fa anys el vell Meijí.
Ja ho veus, ell és un déu al panteó,
i tu, dels teus, ets el primer dels homes.
Retires un grumer que sura, mort.

Avui han capturat en Nakamura.



30.8.18

La joventut difunta, de Clelia Conterno Guglielminetti


La joventut difunta, de Clelia Conterno Guglielminetti (Torí, 1915-1984)

A poc a poc componc
dins la maleta negra els meus vestits.
I és talment com si amortallàs
la joventut.
Amb cura en pos un damunt l'altre,
ben encreuats, els braços sense vida.
Amb tocs d'amor els meus dits
dolçament ressegueixen els prisats
d'aquell vestit que a tu et plaïa tant,
estimat meu, segur que te'n recordes,
el vestit blanc, alegre,
de dona-nina encara.
El meu pobre vestit,
dorm, dorm dins la maleta,
dins la maleta negra;
n'acaron els mil plecs talment com si
compassiva aclucàs els ulls glaçats,
morts, de la joventut.
I ara prem la maleta per tancar-la
amb el mateix esforç que prem dins l'ànima
massa coses,
i ara dos clacs petits
dels panys que es tanquen...
Adeu, la dolça joventut difunta.


La juneco mortinta

Faldas mi malrapide
en la nigran valizon la vestaĵojn.
Ŝajnas al mi, ke mi en ĉerkon sternas
mian junecon,
tiel metante unu sur alian
krucforme ĝiajn jam senvivajn brakojn.
Per amaj fingrotuŝoj
milde la faldojn akompanas mi
de la vesto al vi tiom plaĉinta,
karulo mia, ĉu vi ĝin memoras?,
la vesto blanka, gaja,
virin-knabina vesto.
Kompatinda vesteto,
dormu en la valizo,
en la valizo nigra;
karesas mi la mil plisetojn, kvazaŭ
per mano pia mi palpebrojn fermus
al mortinta juneco.
Kaj nun mi premas la valizkovrilon,
kiel en la anim’ mi pene premas
tro da aĵoj,
kaj nun
du etaj klakoj
de la seruroj...
Adiaŭ, dolĉa mortinta juneco.

29.8.17

La astronomo / L'astrònom



La astronomo
L. N. Newell (1947)

Li sidis kaj gestadis per stelmapo,
sen ekscitiĝ’, komforte sur kanapo;
sed brilis liaj okulvitroj stele.
Malantaŭ li en procesi’ bobele
fluadis tajd’ el astroj kaj planedoj.
Dum li parolis pri la pens-ekspedoj
mezen de l’ spaco, kaj pri l’ kalendaroj
de l’ kosmo, la homflataj lumojaroj,
kiuj aplikas skalon al Senfino,
pri Andromed’, soleca virgulino,
kiu drivadas tra l’ malplen’ fiera;
kaj li debatis, ĉu nuanc’, mistere
misloka en la lumospektro, pruvas
ke ŝi, dum la Eterno tempopluvas,
en fuĝo al mallum’ momente brilas,
aŭ tie en ĉiama glor’ stabilas.
Pri Betelgez’, fantoma lum’ giganta,
imperiestre tra l’ stelar’ ŝvebanta,
parolis li, kaj pri la nigraj truoj
en la ĉiel-tapiŝo –vid-vakuoj
el polvo en la praforĝej’ de l’ astroj.
Priskribis li la froston de la vastoj
mortegaj, kie mil mondaroj fluas
post mil mondaroj; kie rivoluas
radia galaksi’ post galaksio
ĝis nepenseblaj kampoj de l’ Nenio,
kie la homa menso terurite
en paralizo diseriĝas splite.
Kaj mi rimarkis, kun konsterna gapo,
ke l’ Universon tenas homa kapo.

L'astrònom
L. N. Newell (1947) 

Assegut al sofà amb una carta
celeste hi feia gestos sense dèria,
si bé tenia estels a les ulleres.
Per darrere marxaven les bombolles
d’una marea d’astres i planetes.
I parlava de com el pensament
s’envola per l’espai, del calendari
del cosmos, l’altivesa dels anys llum,
que volen posar brida a l’infinit,
i d’Andròmeda, verge solitària
que orgullosa deriva en la buidor;
i es demanava si un tret minúscul,
anomalia de l’espectre, prova
que la verge és només un punt de llum,
una gota en la pluja de l’etern,
esplendent tot fugint envers la fosca,
o si per sempre es revesteix de glòria.
També de Betelgeuse, esfera immensa
que plana entre els estels amb majestat,
s’ocupava l’astrònom, i dels negres
forats de la celístia, com ulls
cegats de pols de l’obrador dels astres.
Va descriure calfreds d’immensitats
inertes, per on suren mons de mons
per darrere mil mons, i on orbiten
galàxies darrere més galàxies
fins als camps impensables del no-res,
allà on la ment humana esfereïda
es dissol esqueixada en la paràlisi.
I amb estupor vaig veure com conté
tot l’univers el cap d’un home sol.

2.6.17

Tri epitafoj

VERO, LUMO, BELO
(TRI EPITAFOJ)

ELEGIA DISTIKO EPITAFE AL NIKOLAJ IVANOVIĈ VAVILOV
Nikolaj Ivanoviĉ Vavilov (1887-1943), botanikisto, konata pro siaj esploroj pri originoj de grajnaĵoj. Mortis en gulago, post aresto instigita de sia kolego Trofim Lisenko, kiu proponis botanikan teorion pli taŭga por la politikaj postuloj de la reĝimo.

–Nur la scienco, kaj ĉiam la vero; ne gravas konveno,
ankaŭ ne gravas ĉu ĝi povon ofendas aŭ ne.–

ELEGIA DISTIKO EPITAFE AL SERGEJ IVANOVIĈ VAVILOV
Sergej Ivanoviĉ Vavilov (1891-1951), fizikisto, optikisto, kunmalkovranto de la regulo Ĉerenkov-Vavilov pli lumradiado. Lunkrato kaj planedo dediĉiĝis al li kaj lia frato Nikolaj. Soldato dum la Unua Mondmilito, li estis kaptita de germanoj, sed liberigita post nokto de parolado kun kaptista oficiro kiu estas fizikisto ankaŭ.

Lumon, nur lumon bezonas la mondo saviĝi; nur lumo
rompas katenojn, kaj lum’ ankaŭ naskiĝas de vort’.–

ELEGIA DISTIKO EPITAFE AL VLADIMIR FJODOROVIĈ VAVILOV
Vladimir Fjodoroviĉ Vavilov (1925-1973), muzikisto, liutoludisto. Elstaras en lia biografio ke li atribuis al aliaj komponistoj, ĉefe barokaj, la tuton de la muziko de si mem komponita.

–Nur la muziko, kaj ĉiam muziko; ne gravas de kie
fakte ĝi venis ĉar nur gravas la belo de ĝi.–



5.6.15

Ferments

[Text de la presentació de Ferments, documental i discs de Miquel Brunet, 4 de juny del 2015]



Prepar aquestes paraules en un estat d’enervació. Xapada la pantalla entre el vídeo Ferments i el document que escric de qualsevol manera, em deix dur. Em vénen només frases, llampecs, polsacions que un dia, amb calma, ordenaré. Quan ja seran records, només, i no vivències.

Cap essència, només viure, només existir. En qualque moment els fermentadors reflexionen sobre els mals de la cultura entesa com a objecte. Deixem-ho córrer, però que corri de veres:

En cercles lluminosos se concentren
l’amor, la veu, les primaveres altes.
Tradició no és deixar rames mortes
sobre els altars, mentre la ronda avança.
Tradició és coronar oliveres.
Que el tronc sonor deixi un adéu perfecte.
I torni a començar el rondel claríssim
la mateixa verdor, pro més infanta, diu Blai Bonet.

Pens ara, qui sap per què, en una frase. Em vénen al cap les paraules «Aquí caic, aquí m’aixec»: conformen aquesta frase feta que s’ha dit a Mallorca, en català, durant més de set-cents anys, que surt als escrits de Ramon Llull així talment, en català. No penseu que ho hagi dit per insultar-vos la intel·ligència. D’això ja n’hem tengut a bastament. Ho dic només com a desgreuge. Hi torn: «Aquí caic, aquí m’aixec» té per a mi tots els sentits possibles perquè no hi ha sentit sense moviment ni sense imperfecció.

Som lingüista, som traductor. Sé que l’única traducció perfecta és la no traducció, deixar les coses com estan, no incidir-hi, deixar que es podreixin lentament dins l’oblit. És la perfecció definitiva, la magnífica perfecció de la mort. Deixem, però, que això ens ocorri. Asseguem-nos dins el silenci. És el wuwei, la no-acció. Segons una de les doctrines més antigues de la terra, anomenada amb tota raó “el camí”, aquest és precisament el camí que cal fer per combregar amb el món. És el camí de la congruència perfecta, el de la integració fractal en la fluïdesa del món. Tot sistema autoregulat tendeix al caos, però és al caire del caos allà on es mostra més actiu i on és capaç de descobrir nous espais per a la seva expansió fractal. Perdonau-me, però la reflexió no és meva, és de Jones & Culliney («The fractal self and the organization of nature»), que segueixen Mandelbrot i la visió de l’univers com una successió inconsútil de dimensions. És una lectura que em va ajudar a comprendre conceptes com el geni, l’alteritat, la relació de l’individu amb la comunitat i amb la tradició. Aquests dies hi he tornat amb ganes. Només us diré una cosa: quan qualcú us digui «Només podeu triar entre jo i el caos», contestau sempre, segurs, sense pensar-hi «Volem el caos! Volem el caos! Volem el caos!», i tantes de vegades com faci falta fins que el caos us faci lliures i us posi en moviment. Serà un moviment natural, necessari, que us portarà cap a nous espais d’integració fractal, cap a nous espais de creació. Sentireu en aquesta pel·lícula en Toni Artigues reflexionant amb paraules de Miquel Bauçà que la identitat, i en el nostre cas la catalanitat, no és cercada, sinó que ha de ser assumida com assumim el fetge que tenim. És per necessitat, que fluïm amb el món.

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.                  
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.                  
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,                  
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula               
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.                 
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.              
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament
. (Vicent Andrés Estellés).

«Camines decididament», diu Vicent Andrés, perquè es tracta d’assumir per necessitat, i posar-se en moviment per voluntat. Estimar no seria res si no exigís caminar, bategar, tocar, ballar i finalment morir. Record un text que llegíem nosaltres, els adolescents, quan començàvem el camí sense final de ser adolescents, un llibre de Francesco Alberoni titulat Enamorament i amor. Era un exemple de la incansable voluntat de repetir centenars de vegades una sola idea: l’amor és institució, arribada; l’enamorament és viatge, camí. Quantes de vegades no hem sentit “hem d’estimar la nostra cultura”, o “la nostra llengua”. Estimar una llengua i moure’s, viure, amb una altra. Això volien. Estic segur que qualcú veurà o sentirà Ferments i dirà “Heu pervertit la Sibil·la”. Afortunadament, dic jo. Afortunadament, Júlia Colom. Afortunadament hem pervertit la Sibil·la. La perversió és la “separació de la norma en la conducta” (DIEC). En aquesta vida només les perversions ens fan feliços. Com pot haver-hi creació sense transgressió? Es parla de rondalles, en aquesta pel·lícula. Dels ritmes i la música de les rondalles. Es conten rondalles, al disc, en català i en rus. La primera funció que ha de complir una rondalla meravellosa per començar a funcionar és allò que el filòleg rus Vladimir Propp anomenava la transgressió de la prohibició. Sense això no hi hauria cap heroi de rondalla que s’allunyàs de casa o s’internàs al bosc. Sense aventura no hi ha premi final, no hi ha vida.

En aquesta obra en Biel Majoral canta “M’estim més plorar de dret / que riure d’agenollat”. És la necessitat d’aixecar-se, de fer camí per allà on no hi ha camí, amb l’experiència atresorada durant segles, però a punt per aplicar-se a allò que encara desconeixem. Record molt bé el poema que J. V. Foix va regalar al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana:

Obrim serens la nostra parla
als mil parlars del món amic,
amb les clarors d’un verb antic
vora la mar i al peu dels cims.

I aquí hi ha un verb antic... però també aquí hi ha qualque cosa més que un verb antic. Aquí hi ha un verb empeltat del coneixement de la mar i dels cims, que es mostra apte per parlar de qualsevol cosa i de dialogar amb qualsevol cultura. Hem hagut de viure la vergonya de sentir-nos dir que havíem de parlar “el català dels nostres padrins”. I tant, com els nostres padrins parlaven català! Però quin català? Un català privat a l’escola, als mitjans de comunicació, a les instàncies oficials? Ara ja no hi ha qui pugui negar la unitat de la llengua. La veritat ha guanyat. Però encara hi ha qui posa traves a la integritat de la llengua. No al reconeixement de la unitat, sinó a la defensa i a la promoció de la integritat de la llengua. Jo reclam la vostra atenció sobre això: una llengua de glosador, una llengua de poeta, una llengua de sopes i de tradició, però també i sobretot una llengua que sona magnífica i potent damunt ones de jazz i que transgredeix si vol la pròpia tradició. Una llengua que obrim al món, però no mai serens, ben al contrari! L’obrim amb follia, amb frenesia, amb la desesperació d’estimar o d’agredir. No a l’amor instituït per la llengua! Sí a l’enamorament creatiu per la llengua! Caminem!

Però després, quan ja he caminat una estona, faig una aturada i em gir, content de no quedar com una estàtua de sal: mir aquesta obra com si no hagués sentit mai aquestes cançons, aquestes gloses, com si fos un estranger que hi arribàs pel camí del jazz. Contempl el paisatge meravellat i veig com la música que estim s’ha enriquit, ha integrat veus i paraules que em duen cap a un determinat sentit de la història, i pens en el que va escriure T. S. Eliot sobre el sentit de la història: “el sentit de la història empeny l’home a escriure no només amb la seva pròpia generació dins els ossos, sinó amb la sensació que la totalitat de la literatura europea des d’Homer i, dins aquesta literatura també tota la literatura del seu país, existeix simultàniament i compon un ordre simultani”. També em ve a la memòria He and she, de Wynton Marsalis, pel que hi ha aquí de música i poesia, però a Ferments, més enllà de les paraules, descobresc nous sentits a la música: els del gust, l’olfacte i el tacte... i també aquell sisè sentit que Llull ja anomenava “affatus” i que no és més que el llenguatge com a instrument per captar la realitat i que a Mallorca es concreta, des de fa gairebé vuit segles en “aquesta pàtria que sols es pronuncia” i que es diu català.

I caminam, aquí mateix, amb un bon guia. Imaginar-se un país on les coses són normals, on tot és inexhauriblement àgil i valent, on la vida pot créixer amb tota l’exuberància de la naturalitat quotidiana que ens han negat, aquesta és l’obligació de qualsevol ciutadà. Assenyalar el camí cap a aquesta normalitat creativa, aquesta és la contribució a la llibertat que ha fet en Miquel Brunet: no només pensar que una cosa és possible, sinó treballar-hi per ajudar-la a néixer i fer-se realitat és la tasca de l’artista. Ja sé que són moltes les persones que han participat en aquest projecte, que és un projecte col·lectiu i la suma de molts esforços, però, tanmateix, gràcies, Miquel, per la idea, pel geni i per l’enorme generositat d’aquesta feina.

Etiquetes de comentaris: , , ,

15.7.14

El camí comença amb llum i acaba amb llum

[Discurs a la graduació dels estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres, 14 de juliol del 2014]




«El camí comença amb llum i acaba amb llum»: les paraules de la cantata acadèmica que ens ha acompanyat durant la processó d'entrada, composta per Joan Valent, són de Joan Mascaró, el gran sanscritista i estudiós de l’espiritualitat, doctor honoris causa de la nostra universitat, un dels fruits perennes més importants que ha donat Mallorca, d’una ciència fonda, llum de la humanitat. És el mateix que deixà escrit «El fi de l’educació és una vida més plena, una joia més plena. El mestre ha de tenir una fe i donar aquesta fe als seus deixebles; però ha de donar als deixebles llibertat de discussió» o «El propòsit de l’educació és la virtut, no la utilitat». 

Siau tots benvinguts. Avui no s’acaba res ni comença res. Avui és el dia d’aturar-se un moment i fer recompte; un dia per renovar la fe en l’educació, en el coneixement i en el propi esforç. Sí: un esforç important... i que no deu haver estat solitari. Us deveu molt a vosaltres mateixos, però també deveu molt a aquells qui han confiat en vosaltres i que avui us acompanyen des d’aquesta sala o des de la distància. És un dia d’agraïments, i també és un dia bo perquè repasseu de memòria el dia que vàreu accedir per primera vagada als estudis universitaris, i que repasseu les motivacions que us hi varen dur. Potser fou l’esperança en un futur personal millor, potser només l’ànsia de coneixements o, sobretot –i jo estic segur que en la immensa majoria de casos va ser així– la voluntat de trobar les eines i el camí per fer la vostra contribució a la comunitat. Repensar el territori, la societat, les maneres com s’expressa o els assoliments d’aquesta comunitat al llarg del temps, i repensar fins i tot la manera de pensar: aquesta és la nostra feina, una feina a la qual vosaltres heu estat igualment convocats. De tot això, tant com n’han sabut, els qui avui m’acompanyen i molts d’altres us n’han ensenyat a les aules, i us n’han ensenyat també la biblioteca, la xarxa, i altres recursos. N’estam molt satisfets... però ben poc interès tindria la nostra feina si no ens en duguéssim a casa res més que aquesta satisfacció. Hi ha una altra recompensa potser menys evident, però, ben segur, molt més satisfactòria, i és, justament, allò que vosaltres ens ensenyau a nosaltres, els docents. La manera com posau una mirada fresca damunt totes les coses, la manera com ens obligau a repensar allò que ens pensàvem que sabíem, la manera com amb tota justícia reivindicau els vostres drets, això és el que té de bo i millor aquesta feina nostra.

                 «El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
               com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;
                 simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
               cap esperit, si creix lliure en la seva virtut».

Són paraules del poeta Carles Riba escrites des del més cruel i injust dels exilis, i expressen la mateixa fe en el coneixement i en l’educació que ens ha reunit avui; una fe que no acaba en fe, sinó en acció i en solidaritat:



«La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
            del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
            per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
  per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix».


El coneixement no arriba mai tot sol. Cal cercar-lo amb ànsia, impetuosament, moguts per un esperit de rebel·lia, per un qüestionament constant d’allò que coneixem. No l’oblideu mai, aquest magnífic motor que teniu, qüestionau-ho tot sempre, metòdicament, de manera constructiva i sense por.

Avui jo no podria dir aquestes paraules sense fer un reconeixement als vostres companys que, guiats per una ànsia de justícia i sense voluntat de fer mal, varen fer una reivindicació pacífica dels drets de tots i es trobaren amb una demostració de la crua realitat. Passi el que passi en el futur pròxim, en diguin el que en diguin, ells ja han guanyat i amb ells també hi hem guanyat tots nosaltres.

Avui tampoc no podria omplir-me la boca amb paraules sobre la importància de l’educació sense tenir presents les greus dificultats que ha passat durant aquest curs que ara acabam el nostre sistema educatiu. Les imposicions i les persecucions tenen una vida curta i mesquina. Non praevalebunt. L’esperit de rebel·lia contra tot això, en canvi, no té aturall.

No podem tolerar que l’educació es converteixi en un simple ensinistrament en destreses professionals. «El propòsit de l’educació és la virtut, no la utilitat», ens recorda el mestre Mascaró. No podem tolerar que es privi ningú de l’accés al coneixement i a la crítica del coneixement. No podem tolerar, per exemple, que es redueixi la presència de la filosofia a l’ensenyament secundari. No és una qüestió de defensar uns llocs de feina, no: és una qüestió més fonda que té a veure amb la justícia i amb la llibertat.

No podem tolerar tampoc que la gestió dels serveis socials s’allunyi dels ciutadans i que se’n perdi la funció preventiva. No hem format els nostres treballadors socials perquè facin de buròcrates, sinó perquè siguin crítics i imaginatius per lluitar contra la desigualtat.

No és tolerable tampoc que no es faci cas de la veu de la universitat quan fa el paper que li assigna l’estatut d’autonomia de les Illes Balears i reclama no només el respecte per la unitat de la llengua catalana, sinó també la preservació de la integritat de la llengua, que és una aquí i a cadascun dels indrets dels Països Catalans.

I, finalment, no és tolerable que s’amenaci els estudiants i futurs estudiants d’empobrir encara més l’actual sistema de beques i transformar-lo en un sistema de préstecs a retornar en començar l’exercici professional. Malgrat totes les dificultats, continua essent cert que a major titulació, majors retribucions, i, com és natural, a majors retribucions, majors aportacions tributàries. Els titulats creen riquesa, i tant com en creen: transformant la societat i millorant-la, però, a més a més, en general paguen més imposts. Proposar un sistema de préstecs és una manera de proposar una segona contribució econòmica. Aquestes mesures només es poden proposar des de la concepció de la formació com a luxe, com a activitat egoista, i no com a preparació per al millorament de la comunitat.

Cal que reaccionem contra totes aquestes amenaces. Cal que ho facem sense por
Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima, 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
» Konstantinos Kavafis),

cal que ho facem amb aquest esperit de rebel·lia que ens mou i que any rere any els professors renovam pel contacte amb persones com vosaltres, l’objecte i l’energia de la nostra institució. Per això, sobretot per això, moltes de gràcies. Enhorabona.

Etiquetes de comentaris: , , ,

21.4.14

Només la música

De petit et voltava sempre pel cap el mateix: somreies amb la idea de deixar un quadre penjat dins un museu, i que hi perduràs com si sempre hi hagués estat. Un quadre tot blanc, amb uns traços lleus al fons per marcar el perfil llunyà de les coses. La neu, la neu com una sordina que tot ho empereseix. Cal tenir molt fina l’oïda per sentir-la, avui que no fa vent, aquest matí de principis de novembre, finalment ingressat a l’hospital. Tot és blanc, com un anunci d’un silenci final brillant, lluminós. La música com una calma espessa, tranquil·la, anunciada. El silenci del teu nom que s’esvaeix. Sant Petersburg de la infantesa, del terror i de la guerra. Com has après a amagar-te, Vladimir! Qui posarà mai Vavilov al costat de la teva música? Només la música, només la música, no la fama, la música tan sols.

Que poc que parlen de tu els llibres de música, i que molt que parlen, tanmateix, de les teves obres. Apareixen atribuïdes a Caccini (l’Ave Maria), a Francesco da Milano (la Canzona), a Sychra (la Masurca), a Visotski (l’Elegia i la Melodia russa), a Negrini (el Ricercar), o a Balakirev (l’Impromptu)... i a quants més, Vladimir? A quants més? Això és el que ens deixes: una història plena de la teva neu, d’aquesta serenor de la teva música que només el futur descobrirà.



No has passat a la història dels músics, t’has fet autor de la història de la música.

D’aquí a pocs anys un grup de música rock, els Aquarium, farà una cançó a partir de la teva Canzona, amb una lletra que haurà escrit el poeta Volohonski (La ciutat d’or). Apareixerà en una pel·lícula d’aquí a quinze anys, el 1988, Assa, una pel·lícula que anunciarà els canvis que arribaran al teu país... però no correm, no, que tampoc el teu país no esdevindrà la ciutat d’or inspirada per la teva música (ai, perdona! per la música de Francesco da Milano!) a Volohonski. Tot serà nou i tot serà vell. Només tu hauràs sabut fer nou l’antic i clàssic el nou, com a la ciutat d’or.




Ara tot se’n va en un fos a blanc...

(versió lliure de La ciutat d’or, a partir de la traducció anglesa del poema de Volohonski):

Hi ha un cel blau, serè, que fa de pal·li
a una ciutat daurada eternament
que s’entreveu rere una gelosia
i que guarda l’estrella més lluent;

hi ha dins la ciutat un bell jardí
d’herbes i flors poc vistes de la gent
externa, que tampoc no reconeix
el bestiar bellíssim que s’hi sent;

hi ha un lleó de cabellera en flames
i un bou amb ulls fets de mirall talment,
i encara l’àguila daurada els mira
i és tal que no l’oblida qui en fa esment;

hi ha al bell mig de la celístia esplèndida
una estrella que lluu tan refulgent
que sé ben cert que és teva, àngel meu,
per sempre més és teva solament;

hi ha un amor fidel per a qui estima,
i, com que aquell qui lluu no és mai dolent,
deixa ara que l’estrella et condueixi
al verger de la joia permanent

per trobar-hi el lleó de clin de flama
i el bou dels ulls que són miralls talment,
i l’àguila daurada que els vigila
i que es reté per sempre al pensament.