Memoraĵoj de jakarando

Ĵus kiam aperas la eldono de la hispana traduko de Acrollam, la lasta kaj tre sukcesa libro de prozaĵoj de Biel Mesquida, ni volas donaci al vi la esperantan version de unu el tiuj prozaĵoj: «Memoraĵoj de jakarando». Ni prezentas ĝin kaj skribita kaj surbendigita.

Aŭskultu ĝin:

Legu ĝin: Memoraĵoj de jakarando

Feliĉan Kristnaskon!

Venos iam la tempo

Feliĉan Zamenhofan Tagon al ĉiuj! Hieraŭ vespere ni povis festi la datrevenon en agrabla etoso kun Majorka esperantistaro. Ni parolis pri la ebla organizo de kongreso en 2010 kaj la peto al ĉiuj urbestroj el la Balearaj insuloj pri la dediĉado de stratoj al Zamenhof.

Antaŭ kelkaj tagoj aperis ĉe www.retejo.net du vortaretoj Esperanto-Kataluna. Ili estas du programetoj elŝuteblaj kaj instaleblaj kiuj funkcias ŝanĝante la vortoj sur la ekraneto dum oni laboras per la komputilo en aliaj aferoj. Tiamaniere oni lernas preskaŭ sen peno. La ĝusta ligilo estas ĉi tie.

Kaj ni finigos ĉi tiun etan festadon legante la vortoj de Zamenhof el la Londona parolado (1907):

"Longe daŭros ankoraŭ malluma nokto sur la tero, sed ne eterne ĝi daŭros. Venos iam la tempo, kiam la homoj ĉesos esti lupoj unuj kontraŭ aliaj. . . . Kune kaj interkonsente ili celados ĉiuj al unu vero, al unu feliĉo".

Ni ankoraŭ esperante esperas ĉi tiun tempon.

Des de Modra

Som a Modra, a la Somera Esperanto Studado 2008. Ahir varem [sense accents!] arribar a Bratislava i avui hem fet el cami fins a Modra. Acabam de fer el test de nivell de llengua. Aixo comenca [sense c trencada!] avui. Els paisatges molt be. En tornar, fotos.

L'agenda

Prop de mitjan estiu, ja han passat les processons del Carme («pel caló del meu cos, lent, hi desfila / un horabaixa mariner del Carme», Blai) i no ho sembla. Impossible trobar una escletxa de llibertat entre les pàgines atapides de l'agenda. Diuen que són coses importants. Ja està bé. Rendició incondicional. La vida com una cel·la amb barrots de dietari, o com un munt de post-its. I de l'ofec, un raig de bellesa, com aquesta pel·lícula de Jeff Chiba Stearns amb música de Genevieve Vincent. No és una paràbola, és un retrat descarnat. Gràcies.

Esperanta tribo

BBC Magazine parolas pri Esperanto hodiaŭ. Grandaj magazenoj Littlewoods Direct baldaŭ montros en TV reklamon kun filmeto pri insulo loĝita da tribo parolanta strangan lingvon. Finfine la lingvo estas Esperanto! Estro del grandaj magazenoj deklaris ke Esperanto kunportas valorojn kiel beleco kaj la serĉo de la monda harmonio. En BBC Magazino estas legebla tre ĝenerala raporto pri la lingvo. Vi povas ĝin legi tie.

La reklamo baldaŭ videbliĝis ĉe la paĝo de Littlewoods Direct.

La terra no sap de qui és

Plou. A estones s'atura. Després hi torna. La terra no sap si és de l'aigua o si és del sol. La terra no sap de qui és. Aquesta setmana ha fet seixanta anys de la creació de l'estat d'Israel. Per a uns és festa, per a altres és dia de dol. La terra no sap de qui és. Déu va dir a David que la terra no produïa perquè Saül havia volgut exterminar els gabaonites, que no eren del poble d'Israel. Déu també devia estimar els altres pobles. Els gabaonites demanaren a David que exterminàs la família de Saül, i a David ja li va anar bé perquè volia tota la terra. La terra no sap de qui és. David va fer crucificar els dos fills que Rispà havia tingut amb Saül i cinc néts d'aquest, fills de Merab. Rispà va protegir els cossos dels seus dos fills de la fam de la salvatgina. La terra no sap de qui és. Després va ploure. Joan Alcover, al seu poema «Resfa», va dir «i fondament tronaren les altes solituds». A Israel hi torna a haver sequera i potser hi fa falta un sacrifici que no sigui de sang. La terra no sap de qui és.

Dimarts dia 20 de maig en Gabriel de la ST Sampol i jo conversarem sobre els Poemes Bíblics de Joan Alcover i en recitarem qualcun. Serà a les despulles de la casa del poeta, al carrer de Sant Alonso, a les 20h. La terra no sap de qui és.

Trespol #5

I mira: en queda ben poc de tot plegat, ironia, només, qui ho sap. És poc el temps que resta una petjada damunt l'arena i qui sap el temps que fa que l'arena és feta i què era abans i d'on ve. Quins fòssils s'hi entremesclen esmicolats? És desert el desert o és ple d'històries que callen perquè no les esborri el vent? Ja ho deia Khayyam que les mans del terrissaire un dia seran terra per fer-ne olles i pitxers. Tant Khayyam com Sant Pau venien de família de fabricants de tendes. Homes avesats al desert, amb una idea de la vida com a instant fugisser entre dues plantades de tenda. A baix, l'arena del desert; a dalt, les estrelles; enmig, el tòpic de la relativitat del món. Som un món dins un altre món, dins una construcció en abisme de mons? M'agrada com ho conta Amos Oz a les seves memòries d'infant:

Estic ajagut panxa enlaire, els dits troben una pedra petita i me la posen a la boca, té gust a pols, a calç i a alguna cosa salada, però no del tot. La llengua toca petites protuberàncies i forats, com si aquell còdol fos un món com el nostre, amb muntanyes i valls. I si el nostre globus terraqüi, o tot l'univers només fos un petit còdol al terra de ciment d'un pati de gegants? I si els amics d'un nen gegantesc, enorme fins a un punt inimaginable s'haguessin rigut d'ell i l'haguessin abandonat, i senzillament el nen gegantesc agafés amb els dits el nostre univers i se'l fiqués sencer a la boca i comencés a tocar-nos amb la llengua? I si ell pensés que aquella pedra que té a la boca és un univers complet, amb vies làcties, sols i cometes, nens, gats i roba estesa? I si l'univers d'aquell petit gegant per al qual nosaltres només som un petit còdol a la seva boca, només fos una pedreta al terra del pati d'un nen encara més gegantesc, que tant ell com el seu univers... i així d'una manera continuada, com una nina russa, un univers dins d'un còdol dins d'un univers dins d'un còdol, tant per a les coses grans com per a les petites? I si cada univers fos un còdol i cada còdol un univers? N'hi ha per marejar-se mentre la llengua toca aquella pedra com si fos un caramel i acaba tenint una mica de gust de guix (Amos Oz, Una història d'amor i de foscor, trad. Roser Lluch, La Magrana, 2007, pàg. 310).