Et uerbum caro factum est

With language to transmit knowledge to others, knowing a great many things became a real possibility. Without representative language, most knowledge dies with each individual. Language makes possible an advantage in having brain structures large enough to store hundreds of thousands of items because it makes learning from other brains effective and efficient. And in a cultural world, an individual who knows very large amounts of information has an advantage over an individual who does not (D’Andrade 2002)

Farcit de noms

Al final del camino me dirán:
-¿Has vivido? ¿Has amado?
Y yo, sin decir nada,
abriré el corazón lleno de nombres.

Pere Casaldàliga,
(«El corazón lleno de nombres», El tiempo y la espera)

Al final del camí em preguntaran:
–Has viscut? …i estimat?
I jo, sense dir res,
obriré el cor i serà farcit de noms.

Felicitat?

Se eu pudesse trincar a terra toda
E sentir-lhe um paladar,
Seria mais feliz um momento ...
Mas eu nem sempre quero ser feliz.
É preciso ser de vez em quando infeliz
Para se poder ser natural...
Nem tudo é dias de sol,
E a chuva, quando falta muito, pede-se.
Por isso tomo a infelicidade com a felicidade
Naturalmente, como quem não estranha
Que haja montanhas e planícies
E que haja rochedos e erva ...
O que é preciso é ser-se natural e calmo
Na felicidade ou na infelicidade,
Sentir como quem olha,
Pensar como quem anda,
E quando se vai morrer, lembrar-se de que o dia morre,
E que o poente é belo e é bela a noite que fica...
Assim é e assim seja ...

Alberto Caeiro («Poema XXI», O Guardador de Rebanhos)

Si pogués rosegar la terra tota
i sentir-la talment un paladar,
una estona seria més feliç…
però no és sempre que vull ser feliç.
Adesiara cal que siguem infeliços
per tal de ser naturals…
No tot són dies de sol,
i la pluja, quan ja manca molt, es demana.
Per això em prenc la infelicitat com la felicitat
naturalment, com a qui no meravella
que hi hagi muntanyes i planes
i que hi hagi roques i herba…
El que cal és ser natural i tranquil
en la felicitat o en la infelicitat,
sentir com qui mira,
pensar com qui camina,
i quan cal morir, recordar que el dia es mor,
i que el ponent és bell i bella la nit que resta…
Així és i que així sia…

Fiat lux

Encara som aquí, el sol gira
damunt jo com un falcó i la terra
fa resplendir la meva veu dins la teva.
I recomença el temps visible
dins l’ull que torna a descobrir la llum.
No he perdut res.
Perdre és traspassar
un mapa del cel
on els somnis es mouen lents, un riu

ple de fulles.

Sono ancora qui, il sole gira
alle spalle come un falco e la terra
ripete la mia voce nella tua.
E ricomincia il tempo visibile
nell'occhio che riscopre la luce.
Non ho perduto nulla.
Perdere è andare di là
da un diagramma del cielo
lungo movimenti di sogni, un fiume
pieno di foglie.

Salvatore Quasimodo («Non ho perduto nulla»)

Hem de morir

«Cant terrenal», de Gerard Vergés

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El cert és que, a l'entranya de la terra,
l'àgata i l'ònix –en gelat silenci–
ones de llum iran acumulant.
I serà el mar d'un blau incandescent
I d'herba nova es vestiran les prades.
I les Venus de marbre, d'ulls d'ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguiran sonant Schumann, Vivaldi...
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S'esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d'amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis;
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
l'immòbil fum dels cigarrets de Bogart...)

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl·lides dels palis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

Sapiencial

Els desigs acomplerts jeuen en terra,
esvaïts, fets malbé, espelleringats.
Fins al portal n'arriba la fetor,
la lletania i la claror dels ciris
somorta enmig de tanta pesadesa,
flors de plàstic i lúgubres retrats.

Feliç l'home que sap com reservar-ne
el més ocult, el més llunyà de tots
i en fa la clau de volta dels seus dies.

Além do Bojador

Ó mar salgado, quanto do teu sal

São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos, quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.

For what it's worth,
it was worth all the while.

It's something unpredictable
but in the end it's right.
I hope you had the time of your life.

18 de desembre de 1974

El teu laboratori, enmig del Kyuden,

té molta llum, té massa llum, dius tu,

i abaixes la mirada al microscopi

ben instal·lat enmig de les peixeres.

Mires lleugers com neden els hidroids,

com ballen amb la música de l'aigua

els fills de l'aigua i de la ingravidesa

dins la maror del temps i del destí.

El vent rugia, el mar s'alçava en armes,

ja ho va advertir fa anys l'avi Meijí.

Ja ho veus, ell és un déu al panteó,

i tu, dels teus, ets el primer dels homes.

Retires un grumer que sura, mort.

Avui han arrestat en Nakamura.