Camins de l'orient

Nota de viatge.

Dia esplèndid, preludi de primavera, a estones calorós. Ben esplèndid prop del riu. Avui hem anat fins al monestir del Jeronis i la Torre de Betlem. Hem mostrat el nostre respecte a Camões, tal com prometérem.

El 1515 el rei D. Manuel va manar l'edificació d'una ermita dedicada a St. Jeroni prop del solar que ja havia cedit als frares d'aquesta devoció. Tot just l'any anterior Jorge Álvares havia arribat a Tanau, port a prop de Canton. Està bé la dedicació a St. Jeroni. Pens que com a traductor és un bon aliat en això del diàleg entre cultures.

Sobre això darrer: m'he pogut comprar avui Pela China dentro, llibre d'António Caeiro, periodista portuguès molts d'anys destinat a la Xina. Hi narra les seves experiències del 1989 al 2002, el principi de tots aquests canvis de les nostres contemporaneïtats tan complicades i engrescadores. En haver-lo inspeccionat bé en parlaré.

Viatgers romàntics

Nota de viatge.

Acabades prest les feines avui de matí, hem pres el tren cap a Sintra per tornar a visitar, a mitjan camí, el palau de Queluz i, deprés, tot el que de bo ofereix Sintra. Al palau de Queluz, més que fixar-nos en els obvis intents d'imitar Versalles –pobres intents, certament–, ens fixam en la riquesa de l'ornamentació xinesa, especialment gerros del període Qianlong. Ja en veiérem alguns ahir a la Fundació Gulbenkian, però a Queluz n'hi ha més i és més fàcil veure de quina manera s'inserien dins l'ornamentació dels espais habitats. Igualment són notables les chinoiseries d'autors locals i francesos, com la d'una sala de rajoles que allotja actualment un carretó de passeig.

Sintra és sempre un escenari impressionant, ni que sigui pels decorats –una mica com a de cartó pedra– de castells com el de Pena. El palau reial mostra uns enteixinats a estona una mica ingenus, però molt efectius, com també la sala manuelina oberta darrera un portal d'aquest conegut estil d'entorcillats a l'entorn de les obertures. Hem aconseguit arribar a dalt de tot del Castell dels Moros, des d'on la vista s'estén sobre tot Sintra –que ja és prou alta–, Lisboa i, pel nord-oest fins a la mar. Mig Portugal es veu d'aquí dalt i encara més enllà arriba la vista, mar dels descobriments endins.

Pel camí descobrim una làpida que assenyala la casa on va fer estada a Sintra Hans Christian Andersen l'any 1866. També Lord Byron havia fet estada a Sintra. Certament, el lloc tenia atractiu per a ànimes sensibles, com tots els llocs boscosos i humits, expressions geogràfiques de la malenconia!

Fotos, en tornar a casa.

Un bocí de Samarcanda a Lisboa

Nota de Viatge.

Trobàrem un dia de molta pluja, ahir a Lisboa. Avui, però, ha sortit el sol. El matí l'hem dedicat a tornar a visitar el museu de la Fundació Calouste Gulbenkian. Quina alegria poder-hi inspeccionar peces de l'Àsia Oriental i també de l'Àsia Central. Entre aquestes darreres, alguns vidres i algunes ceràmiques de l'època timúrida, com una gerra de jade blanc que va pertànyer a Ulugh Bek. D'ençà que hem viatjat literàriament per tots aquests paratges, encara no havíem retornat a aquest museu format per un col.leccionista d'origen armeni. S'ha complit avui allò que dèiem a l'escrit d'ahir sobre revisitar un lloc com si fos la primera vegada!

Pessoa no va conèixer certament aquesta col.lecció: el col.leccionista arribà a Lisboa set anys després de la mort del poeta. Ja hem assenyalat en un altre escrit que al Llibre del Desassossec Pessoa proposa un viatge espiritual cap a Samarcanda. Quin honor no li hem fet avui trobant a la seva ciutat rastres del passat de la ciutat mítica.

Promet fotos en tornar a casa.

Lisboa

Avui torn a Lisboa. Físicament, que no és més que una molèstia per a qui tant agrada viatjar sense moure's, a l'estil de Jan van Kessel, com diuen els nostres amics de Studiolum en un escrit d'aquests dies [teniu l'enllaç a l'esquerra]. Tornaré a Lisboa amb una sola actitud, la de redescobrir-la amb una intenció semblant a la de T. S Eliot:

We shall not cease from exploration,
And the end of all our exploring
Will be to arrive where we started
And know the place for the first time.

La meravella és viatjar sense moure's i trobar sempre nous els llocs revisitats.

Recorda, cos

Cos meu, recorda

no solament com t'han arribat a estimar,

no solament els llits on has jagut,

sinó també aquells desigs que per tu

lluïen dins els ulls obertament!

i tremolaven dins la veu -i algun

fortuït entrebanc els va fer vans.

K. Kavafis (trad. de Carles Riba).

Sigui avui el nostre record no només per a tots aquells poetes, músics i pintors les dates de naixement o traspàs dels quals permeten organitzar-los un bell i merescut homenatge, sinó també per als altres.

Sigui avui el nostre record no només per a tots aquells que escriuen, componen i pinten amb subvencions i que organitzen presentacions autocontemplatives de la seva obra, sinó també per als altres.

La nostra programació cultural mira sobretot el passat, de vegades el futur amb premis (pocs) per a nous valors, i confon el present a força de subvencions indiscriminades que no permeten que la competència reveli la vàlua. Que el país és així, que no podem viure sense subvencions... Que es publica més del que es llegeix. Basta passejar-se per la Setmana del Llibre en Català per veure-ho. Requiem aeternam dona nobis Domine.

No falten gaire dies perquè pugui tornar a mostrar els meus respectes a Luis de Camoes davant el seu sepulcre fastuós al Monestir dels Jeronis de Lisboa, la seva residència post mortem un cop que en rescataren les despulles de la fossa comuna a què va ser destinat inicialment.

Homenatges

Avui, que m'han convidat a llegir poemes de tres autors a la Setmana del Llibre en català, els hi llegiré de gust: Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Damià Huguet m'agraden, cadascun per motius diferents. La poesia és així, memorable al final, imprevisible al principi, t'aborda per camins inesperats: el ritme, una imatge, una aplicació a una circumstància concreta. És mal d'explicar, això. Segurament encara és més mal d'ensenyar.

A mi particularment em plau que justament aquests dies hagi sortit a la llum el volum número 10 de la sèrie Retrats que edita l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Aquest número va dedicat a Guillem Cabrer, que em va ensenyar a valorar la poesia de Llorenç Moyà, entre la d'altres autors.

L'obra de Guillem Cabrer és diversa i marca en tots els camps (poesia, novel·la i teatre) una evolució constant. Els darrers llibres són els millors. Amor somriu de perfil és un compendi de tons i estils poètics: la filigrana de les dècimes de "Melibeu enamorat", la poesia més aviat narrativa de "Consueta egipciana" i els sonets reflexius i contundents de "Flacatge d'home" ens mostren un Cabrer poèticament madur, a punt per a noves aventures que ja no pogué emprendre. (Val a dir que a mi, tanmateix, m'agrada sobretot el sonet "A Eros", de Retrets i pregàries, rima falsa inclosa). Ja he fet esment en la meva aportació al volum d'homenatge del domini de tècniques cinematogràfiques en la narració d'El minotaure, unes tècniques que confirmen al terreny de la novel·la la maduresa estroncada de Cabrer.

Us imaginau per un moment que a IB3 convertissin El minotaure en un serial de quatre capítols? Us imaginau també que els intèrprets potencials no semblassin extraterrestres que acaben de descobrir que és amb la boca que es pronuncien les paraules?

You may say I'm a dreamer,

But I'm not the only one...

Sí, ja sé que això seria Samarcanda, una terra de somni, però somniar és el nostre deure i és la nostra salvació.

Un buit a la ciutat

Aprofitant que era diumenge vàrem visitar l'exposició de Xisco Fuentes sobre el Pont del Tren, també anomenat Pont de les Set Aigües, escenari constant, com deveu saber, de tot el que jo puc anomenar tot. A aquest pintor li ha succeït una cosa ben curiosa: ha passat de ser un pintor hiperrealista a ser pintor de territoris onírics per gràcia de la incúria de les institucions. Si jo només voldria que els qui van de conservadors conservassin!

Quants de viatges no varen començar al pont i quants no hi acabaren... els meus, tots. Emmarcava el buit, sustentava el buit, protegia del buit. Ara és el buit. Aquest blog, dedicat als llibres i aficionat als viatges, plany la desaparició d'aquest element unde, quo i qua dels viatges de la millor manera que es pot imaginar. De Jaume Vidal Alcover, "El buit":

Hi ha un buit a la ciutat que em pertany, ara. Tu

l'omplies amb l'esclat de la vasta esperança

que eres, ànima alçada i a punt, com una llança

cercant el blanc d'un cel imminent i segur.

Ara, clos aquell cel –qualsevol cel–, ningú

creu, ningú estima, en aquest món de la recança

i de la por, on fins i tot el sol s'hi cansa

i cau de l'arbre sec l'enyorament madur.

Torna, si vols que tornin a treure llum els cossos

i els mots, vívids senyals de la fe. Vine prest,

perquè tenim la vida –pots creure'm– feta trossos:

la ciutat, incompleta; més incomplet encara,

jo, que de no mirar-te se m'ha esborrat la cara

i visc com l'ombra, sense mirada i sense gest.

D'Eivissa a Samarcanda

En el viatge de Cadis fins a Samarcanda, Ruy González de Clavijo i els seus acompanyants, ambaixadors d'Enric III de Castella, recalaren a Eivissa i passaren a prop de Formentera, Mallorca i Cabrera. Aquesta és la descripció que González de Clavijo fa d'Eivissa l'any 1404:

Esta dicha Ibiça es una isla pequeña, en que ha cinco leguas en luengo e tres en ancho. E el día que y llegaron, los dichos embaxadores tomaron tierra, e el governador que y estava por el Rey de Aragón mandóles dar posada en que estoviesen, e envióles omnes e bestias en que viniesen a la villa.

E la dicha isla es todo lo más d'ella montañas altas, de montes baxos e pinares. E la villa está poblada en un otero alto que está junto con el mar, e tiene tres cercas, e entre cada cerca mora gente; e tiene un castillo en lo más alto de la villa faza la mar, e tiene altas torres e cerca sobre sí; e la iglesia de la villa está a par del castillo, e tiene una torre alta que se contiene con el dicho castillo, de partes de fuera, está una cerca sola.

En esta isla a unas salinas en que ha mucha sal, que se faze ella misma cada año del agua de la mar que entra allí. Estas salinas son de gran (rendición), ca de cada año vienen allí muchas naves de Levante a cargar de sal.

En la cerca de la villa, ha una torre en que están fechas unas casas que llaman la torre de Abicena, e dizen que d'esta isla fue natural Abicena. E en la cerca e torres d'ella están pedradas de ingenios que'l rey don Pedro fizo lançar cuando la tovo cercada (de Ruy González de Clavijo, Embajada a Tamorlán, edició de Francisco López de Estrada, Madrid: Castalia, 1999, p. 84).

Només que ara l'illa d'Eivissa ja no és tota de «montañas altas, de montes baxos e pinares». Per què? Per la raó de sempre, llegiu-ho a El País de diumenge passat i mirau-ho al Telenotícies. Avui hi ha hagut violència entorn de les obres: llegiu-ho i escoltau-ho a la Cadena Ser.

Oh, benvinguts, passeu, passeu...

Els nostres amics de Studiolum, publicacions d'Emblematica, ens han enllaçat al seu blog i ens llancen un envit perquè siguem la seva branca catalana en relació amb la poesia xinesa. Des de la modèstia farem el que podrem, i ja convidam els lectors d'aquest blog i els del blog de Studiolum a llegir un article sobre les dificultats de llegir literatura xinesa en traducció. Mentrestant i per anar fent, ja que els dos blogs s'emmirallen a la recerca de miralls, una poesia xinesa de Txan So-su (versió de Marià Manent) i una en català de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, les dues amb miralls. Les emmirallam amb un ukiyo-e (japonès) de Kitagawa Utamaro (s. XIX), que no mostra una dona immòbil, però sí una llarga cabellera nua i una espatla blanca.

"Dona amb un mirall" (Txan So-su)

Immòbil s'està, dreta; la Lluna ja declina
i ella es mira al mirall.
Sembla un marisc llarguíssim, cobert d'alga marina:
el seu cabell l'abriga com negre degotall.

Tomba el cap i somriu. Mira una branca
de cirerer florit que mou el vent:
cauen bocins de flor; la neu rosada i blanca
girava al grat de l'aire, lentament.


"Espatlla" (Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l'atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l'escenari decadent,
l'èxtasi estèril de l'esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.

Llum

En un repòs dels nostres viatges per samarcandes diverses avui hem recalat a la Seu de Mallorca. Hem tengut l'oportunitat de visitar-ne espais que encara no havíem trepitjat, com la capella de la Trinitat i algun altre que ja comentarem en ser-ne hora. Ara us deixam una visió de la seu que hem recollit avui i que emmarca uns versos de Dant traduïts per Costa i Llobera (de l'edició de Gabriel Sampol, p. 901).

Car és la llum de Déu penetradora

per l'univers endins, segons deu ser-hi,

i no pot res tapar ço que esplendora.

Tot aquell sant i gaudiós imperi,

poblat de gent antiga i gent novella,

vista i amor a un Punt té sens misteri.

Oh trina llum que l'únic Sol destella

a l'ull de tots els sants, i els assacia,

guaita aquí baix nostra borrasca vella!

Mal viatge el qui fa panses

Mal viatge el qui fa panses, con no ho fa tot vi! Això deia «l'oncle rabelesià» de Llorenç Riber a La minyonia d'un infant orat. Hi pens quan llegesc Omar Khayyam que diu:

Els retòrics i els erudits silenciosos s'han mort sense haver pogut entendre's sobre l'ésser i el no-ésser. Ignorants germans, continuem assaborint el suc del raïm, i deixem que aquests grans homes es regalin amb les panses.

També ho veu així Pessoa, que malda per deixar enrere l'ésser / no ésser i viure només l'instant:

Només l'absolut de Hegel ha aconseguit, en lletra impresa, ser dues coses alhora. El no-ésser i l'ésser no es fonen i confonen en les sensacions i les raons de la vida: s'exclouen, per una síntesi al revés.

¿Què fer? Aïllar el moment com una cosa i ser feliç ara, en el moment en què se sent la felicitat, sense pensar en res més que en allò que se sent, excloent-ne la resta, excloent-ho tot (LdD, 406)

I això també és així a Zhuangzi. Ara, tant el savi xinès com el persa són molt més feliços que no el portuguès.

Som de terra i terrejam

Per referir-se a la caducitat de la matèria Khayyam recorre repetidament a la imatge del cos convertit en terra, com el pulvis es et in pulvem reverteris. El gerrer pasta i afaiçona gerres que abans havien estat captaires o soldans. La matèria es transforma, però ara sense vida, i només el poeta en ressegueix les vides anteriors:

En altre temps, aquest gerro era un pobre amant que gemegava per la indiferència d'una dona. L'ansa, al coll del gerro... El seu braç que envoltava el coll de l'estimada!

A Els set dies de Serena vaig fer servir la imatge del fang damunt el torn amb el sentit contrari: l'alè que vivifica la terra. Avui us regal el primer sonet del dia VI d'Els set dies de Serena:

El teu alè serenament inspira

que el meu cos torni terra i torni fang

i novament pastat amb hàbil tranc

prengui semblança de l'esguard que el mira.

Color de gerra el teu esguard em gira

i jo prenc forma sobre el torn i manc

sense plant ni dolor de fer-me franc

de les faiçons antigues de la ira.

Esdevé l'amador la cosa amada?

La gerra guardarà el record dels dits

quan el fang tornarà forma callada

i les hores viuran secrets oblits.

Aleshores la terra asserenada

ja no cercarà l'aigua dels delits.

Omar Khayyam

Omar Khayyam, matemàtic i astrònom del segle XI, va viure una part de la seva vida a Samarcanda, on va escriure els seus famosos Rubaiyat, poemes curts. El to marcadament vitalista del seu carpe diem no altera un profund sentit espiritual de la vida, però en el bon sentit de la paraula. Avui, que passa tot el que passa per mor d'un sentit extremadament rígid de la religió és imprescindible llegir Omar Khayyam:

Tanca el teu Alcorà. Pensa lliurement, i mira lliurement el cel i la terra. Al pobre que passa, dóna-li la meitat del que tens. Perdona tots els culpables. No contristis ningú. I amaga't per somriure.

[De la traducció d'Esteve Serra a "Els petits llibres de la Saviesa, 1997, Palma: J.J. de Olañeta, com la coberta que reproduïm]

Omar Khayyam místic, Omar Khayyam poeta del vi i de les roses, Omar Khayyam en qui Pessoa s'emmiralla:

La filosofia pràctica de Khayyam es redueix doncs a un epicureisme suau, rebaixat fins al mínim del desig de plaer. Li basta veure roses i beure vi. Una brisa lleu, una conversa sense pla ni propòsit, un got de vi, flors, en això, i en no més que això, posa el savi persa el seu desig màxim. L'amor agita i cansa, l'acció dispersa i falla, ningú no sap saber i pensar ho entela tot. Val més doncs deixar en nosaltres de desitjar o d'esperar, de tenir la pretensió fútil d'explicar el món, o el propòsit estult d'esmenar-lo o governar-lo. Tot és res, o, com es diu a l'Antologia Grega, «tot ve de la desraó», i és un grec, i per tant un racional, qui ho diu. (LdD, 446).

Omar Khayyam, socorreu-nos.

Viatge virtual per la ruta de la seda

He fet un viatge virtual per una part de la ruta de la seda. He deixat les fites marcades amb informacions i enllaços en aquest arxiu de Google Earth (us cal el Google Earth per fer el camí, com a qualsevol explorador li cal una brúixola).

Una secreta Samarcanda

Capturat entre els camins de l'Àsia Central i el Llibre del Desassossec, Samarcanda al cor de la ruta de la seda s'ofereix com un objecte de la imaginació, una porta que convida a evadir-se. López-Seivane explica que la ruta de la seda de fet era tot un conjunt de rutes que lligaven orient i occident i que les mercaderies avançaven de mercat en mercat sense que els mercaders haguessin de fer tot el camí. Una ruta possible per l'Àsia Central, explicada a Viaje al silencio, és la del mapa, més clara aquí.

De la Xina cap al Kirguizistan pel pas d'Irkeshtam, després cap a Osh, Margilan, Samarcanda, Bukhara, Merv, tots llocs plens d'història, com tots els encreuaments de camins.

Però potser no és d'aquesta Samarcanda, que es tracta, sinó d'un lloc d'evasió imaginari, un refugi protector de la vulgaritat. Aquesta és la Samarcanda del comptable Bernardo Soares, que viu la grisor inevitable de l'oficina quotidiana:

Abaixo ulls nous sobre les dues pàgines blanques, en què els meus nombres acurats han posat els resultats de la societat. I, amb un somriure que guardo com a meu, recordo que la vida, que té aquestes pàgines amb noms de mercaderies i diners, amb els seus espais en blanc, i els seus traços amb regle i escrits, inclou també els grans navegadors, els grans sants, els poetes de totes les eres, tots ells sense escriptura, la vasta nissaga expulsada dels qui donen valor al món.
En el registre mateix d’un teixit que no sé què és se m’obren les portes de l’Indus i de Samarcanda, i la poesia de Pèrsia, que no és d’un lloc ni d’un altre, fa dels seus quartets, sense rima al tercer vers, un suport allunyat per al meu desassossec. Però no m’equivoco, escric, sumo, i l’escriptura continua, feta normalment per un empleat d’aquesta oficina (LdD, 5).

Viatge al silenci?

Viaje al silencio. Por los caminos del Asia Central és un llibre del periodista Francisco López-Seivane publicat a Alianza Editorial el 2004. És un llibre de viatge sense gaire més pretensions i relata un únic viatge per terres de l'Àsia Central. En concret l'autor visità Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan i Kazakhstan.

Són temes combinats al llibre les molèsties del viatge per unes terres que per bé o per mal encara no han desenvolupat una indústria turística com la que coneixem a Europa, les notes històriques i historicollegendàries i els problemes sociopolítics nascuts arran de la desfeta del bloc soviètic. De fet aquestes repúbliques arrosseguen problemes i tendències de l'antiga administració soviètica, com, sobretot, l'abúlia burocràtica.

El viatge és fet sempre amb la participació de guies i xofers locals, que fan de mitjancers amb la població local. Aquest és un problema si es tracta de retratar la realitat social dels països visitats. Les queixes continuades del protagonista sobre l'estat de les instal·lacions turístiques el col·loquen de ple en un eurocentrisme que els escassos contactes amb la població, de la qual desconeix l'idioma, no aconsegueixen redreçar.

El ritme narratiu s'accelera molt cap al final (Kazakhstan, que és el país més gran dels visitats, només és visitat en la franja més meridional, on part de la visita es dedica a reunir-se amb la colònia espanyola, ambaixador inclòs) i és, al contrari, una mica lent al principi.

És una llàstima que el títol no respongui exactament al contingut. Sí que hi ha alguns comentaris sobre el silenci de l'estepa i del desert, sobretot de nit, però això no arriba a amarar tota la narració. No hi cerqueu, doncs, un viatge espiritual.

La part més interessant és la dedicada a Uzbekistan, amb bona proporció de vivències i relat històric. També val la pena la comparació entre l'antiga ruta de la seda i la moderna ruta de l'opi, o les reflexions sobre l'absurda imposició estalinista de fronteres, una herència que avui s'afegeix a les lluites entre ètnies diferent.

En definitiva, un llibre que es pot llegir si es pren com el que és: un diari de viatge sense més pretensions. Si serveix com a pòrtic d'un nou interès per una zona del món oblidada, bé està.

Interludi dominical

"Oh dolços ametlers en flor"?

Així és com vénen enguany els ametlers, envellits, amenaçats pel creixement urbà i, tanmateix, grassos i esponerosos. Més aviat "i en sa ruïna tan pur".

El viatge interior

Continuem amb el tema de Zhuangzi i Pessoa. Ja sabem que Zhuangzi es recrea amb el tema de la no acció, del wu wei. El tòpic del viatge interior no és explicitat per Zhuangzi (sí, en canvi, per Luezi). A Pessoa és recurrent (fragments 122, 123, 138, 373, 451 i 452 del LdD). El 452 és especialment notable per narratiu: un jove que col·lecciona prospectes de viatge i que hi viatja amb la imaginació:

L'únic viatger amb vertadera ànima que he conegut [...]. Avui, sí, deu haver existit per morir, però potser un dia, de vell, recordi que és no només millor, sinó més vertader, somniar Bordeus que no desembarcar a Bordeus.

Lawrence Durrell afirma al primer capítol de Bitter lemons from Cyprus

Travel can be one of the most rewarding forms of introspection...

De Xipre n'haurem de parlar, però un altre dia. Entretant, si voleu, podeu llegir un treball meu sobre Zhuangzi i Pessoa.

Tornem-hi amb Pessoa

L'expectativa d'una nova visita a Lisboa i la redacció recent d'un treball de comparació entre el Llibre del Desassossec i el Zhuangzi m'han tornat a dur prop de Pessoa. Jo crec que Pessoa no va llegir Zhuangzi, però, tanmateix, les coincidències són moltes. Sí que havia llegit algun manual de filosofia oriental, com el de Carus, però mai no cita ni Zhuangzi ni els taoistes. Pessoa fa una assumpció autònoma, qui sap si ignorada, de molts aspectes del taoisme i es converteix en un savi taoista reclòs dins la ciutat.

¿Que em pot donar la Xina que la meva ànima no m'hagi ja donat? I, si la meva ànima no m'ho pot donar, ¿com m'ho donarà la Xina, si és amb la meva ànima que veuré la Xina, si la veig? Puc anar a cercar riquesa a l'Orient, però no riquesa d'ànima, perquè la riquesa de la meva ànima sóc jo, i jo sóc on sóc, amb Orient o sense (Llibre del Desassossec).