Només la música

De petit et voltava sempre pel cap el mateix: somreies amb la idea de deixar un quadre penjat dins un museu, i que hi perduràs com si sempre hi hagués estat. Un quadre tot blanc, amb uns traços lleus al fons per marcar el perfil llunyà de les coses. La neu, la neu com una sordina que tot ho empereseix. Cal tenir molt fina l’oïda per sentir-la, avui que no fa vent, aquest matí de principis de novembre, finalment ingressat a l’hospital. Tot és blanc, com un anunci d’un silenci final brillant, lluminós. La música com una calma espessa, tranquil·la, anunciada. El silenci del teu nom que s’esvaeix. Sant Petersburg de la infantesa, del terror i de la guerra. Com has après a amagar-te, Vladimir! Qui posarà mai Vavilov al costat de la teva música? Només la música, només la música, no la fama, la música tan sols.

Que poc que parlen de tu els llibres de música, i que molt que parlen, tanmateix, de les teves obres. Apareixen atribuïdes a Caccini (l’Ave Maria), a Francesco da Milano (la Canzona), a Sychra (la Masurca), a Visotski (l’Elegia i la Melodia russa), a Negrini (el Ricercar), o a Balakirev (l’Impromptu)... i a quants més, Vladimir? A quants més? Això és el que ens deixes: una història plena de la teva neu, d’aquesta serenor de la teva música que només el futur descobrirà.

No has passat a la història dels músics, t’has fet autor de la història de la música.

D’aquí a pocs anys un grup de música rock, els Aquarium, farà una cançó a partir de la teva Canzona, amb una lletra que haurà escrit el poeta Volohonski (La ciutat d’or). Apareixerà en una pel·lícula d’aquí a quinze anys, el 1988, Assa, una pel·lícula que anunciarà els canvis que arribaran al teu país... però no correm, no, que tampoc el teu país no esdevindrà la ciutat d’or inspirada per la teva música (ai, perdona! per la música de Francesco da Milano!) a Volohonski. Tot serà nou i tot serà vell. Només tu hauràs sabut fer nou l’antic i clàssic el nou, com a la ciutat d’or.

Ara tot se’n va en un fos a blanc...

(versió lliure de La ciutat d’or, a partir de la traducció anglesa del poema de Volohonski):

Hi ha un cel blau, serè, que fa de pal·li

a una ciutat daurada eternament

que s’entreveu rere una gelosia

i que guarda l’estrella més lluent;

hi ha dins la ciutat un bell jardí

d’herbes i flors poc vistes de la gent

externa, que tampoc no reconeix

el bestiar bellíssim que s’hi sent;

hi ha un lleó de cabellera en flames

i un bou amb ulls fets de mirall talment,

i encara l’àguila daurada els mira

i és tal que no l’oblida qui en fa esment;

hi ha al bell mig de la celístia esplèndida

una estrella que lluu tan refulgent

que sé ben cert que és teva, àngel meu,

per sempre més és teva solament;

hi ha un amor fidel per a qui estima,

i, com que aquell qui lluu no és mai dolent,

deixa ara que l’estrella et condueixi

al verger de la joia permanent

per trobar-hi el lleó de clin de flama

i el bou dels ulls que són miralls talment,

i l’àguila daurada que els vigila

i que es reté per sempre al pensament.