29.5.13

En el cafè de la joventut perduda

Si, aquella llibreria no va ser simplement un refugi sinó també una etapa de la meva vida. Tot sovint m'hi quedava fins a l'hora de tancar. Hi havia una cadira posada a prop dels prestatges, o més aviat un gran escambell. M'hi asseia per fullejar els llibres i els àlbums il·lustrats. Em preguntava si ell s'adonava de la meva presència. Al cap d'uns quants dies, sense interrompre la seva lectura, em deia una frase, sempre la mateixa: «Què, la trobes, la teva felicitat?» Temps després, algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc –el dels carrers costeruts– que em diu: «Què, la trobes, la teva felicitat?» I aquesta frase no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri (Modiano, En el cafè de la joventut perduda, 88).


Veus, gents, carrers, llocs i no-llocs, fugida.
Zones neutres, en diu. Jo m'estim més «entrebarris», aquells llocs on sembla que no hi pugui passar res de seriós. Res no hi passa, només hi passen. Carrers grisos, immemorables. La immemorabilitat, això és. I tanmateix hi ha pautes? Qualcú es dedica a posar noms de persona damunt un mapa de cafès de París. Qui hi entra i a quines hores. Podrien ser el mateix, vagarejant. Veus. Quatre, em sembla. Parlen del mateix. De la mateixa, de fet. Qualcú que es defineix per contrast i que només viu per fugir, per anar fent sense deixar rastre. Desvincular-se, vet aquí. L'he trobada, però no et diré on és perquè no te la mereixes. I l'estil hi acompanya. Meravella de sobrietat.

1Enllaços:

Anonymous Sebastià Novella ha dit...

Felicíssim de la teva tornada! T'havíem enyorat -i força. (No estiguis tanta estona sense escriure, home!)
Una abraçada,
Sebastià
PS: Has llegit Stoner, de John Williams?

10:34 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home