Oh, benvinguts, passeu, passeu...

Els nostres amics de Studiolum, publicacions d'Emblematica, ens han enllaçat al seu blog i ens llancen un envit perquè siguem la seva branca catalana en relació amb la poesia xinesa. Des de la modèstia farem el que podrem, i ja convidam els lectors d'aquest blog i els del blog de Studiolum a llegir un article sobre les dificultats de llegir literatura xinesa en traducció. Mentrestant i per anar fent, ja que els dos blogs s'emmirallen a la recerca de miralls, una poesia xinesa de Txan So-su (versió de Marià Manent) i una en català de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, les dues amb miralls. Les emmirallam amb un ukiyo-e (japonès) de Kitagawa Utamaro (s. XIX), que no mostra una dona immòbil, però sí una llarga cabellera nua i una espatla blanca.

"Dona amb un mirall" (Txan So-su)

Immòbil s'està, dreta; la Lluna ja declina
i ella es mira al mirall.
Sembla un marisc llarguíssim, cobert d'alga marina:
el seu cabell l'abriga com negre degotall.

Tomba el cap i somriu. Mira una branca
de cirerer florit que mou el vent:
cauen bocins de flor; la neu rosada i blanca
girava al grat de l'aire, lentament.


"Espatlla" (Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l'atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l'escenari decadent,
l'èxtasi estèril de l'esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.