El camí comença amb llum i acaba amb llum

[Discurs a la graduació dels estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres, 14 de juliol del 2014]

«El camí comença amb llum i acaba amb llum»: les paraules de la cantata acadèmica que ens ha acompanyat durant la processó d'entrada, composta per Joan Valent, són de Joan Mascaró, el gran sanscritista i estudiós de l’espiritualitat, doctor honoris causa de la nostra universitat, un dels fruits perennes més importants que ha donat Mallorca, d’una ciència fonda, llum de la humanitat. És el mateix que deixà escrit «El fi de l’educació és una vida més plena, una joia més plena. El mestre ha de tenir una fe i donar aquesta fe als seus deixebles; però ha de donar als deixebles llibertat de discussió» o «El propòsit de l’educació és la virtut, no la utilitat». 

Siau tots benvinguts. Avui no s’acaba res ni comença res. Avui és el dia d’aturar-se un moment i fer recompte; un dia per renovar la fe en l’educació, en el coneixement i en el propi esforç. Sí: un esforç important... i que no deu haver estat solitari. Us deveu molt a vosaltres mateixos, però també deveu molt a aquells qui han confiat en vosaltres i que avui us acompanyen des d’aquesta sala o des de la distància. És un dia d’agraïments, i també és un dia bo perquè repasseu de memòria el dia que vàreu accedir per primera vagada als estudis universitaris, i que repasseu les motivacions que us hi varen dur. Potser fou l’esperança en un futur personal millor, potser només l’ànsia de coneixements o, sobretot –i jo estic segur que en la immensa majoria de casos va ser així– la voluntat de trobar les eines i el camí per fer la vostra contribució a la comunitat. Repensar el territori, la societat, les maneres com s’expressa o els assoliments d’aquesta comunitat al llarg del temps, i repensar fins i tot la manera de pensar: aquesta és la nostra feina, una feina a la qual vosaltres heu estat igualment convocats. De tot això, tant com n’han sabut, els qui avui m’acompanyen i molts d’altres us n’han ensenyat a les aules, i us n’han ensenyat també la biblioteca, la xarxa, i altres recursos. N’estam molt satisfets... però ben poc interès tindria la nostra feina si no ens en duguéssim a casa res més que aquesta satisfacció. Hi ha una altra recompensa potser menys evident, però, ben segur, molt més satisfactòria, i és, justament, allò que vosaltres ens ensenyau a nosaltres, els docents. La manera com posau una mirada fresca damunt totes les coses, la manera com ens obligau a repensar allò que ens pensàvem que sabíem, la manera com amb tota justícia reivindicau els vostres drets, això és el que té de bo i millor aquesta feina nostra.

                 «El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin

               com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;

                 simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil

               cap esperit, si creix lliure en la seva virtut».

Són paraules del poeta Carles Riba escrites des del més cruel i injust dels exilis, i expressen la mateixa fe en el coneixement i en l’educació que ens ha reunit avui; una fe que no acaba en fe, sinó en acció i en solidaritat:

«La llibertat conquerida en l’apassionada recerca

            del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,

ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva

            per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;

i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta

  per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix».

El coneixement no arriba mai tot sol. Cal cercar-lo amb ànsia, impetuosament, moguts per un esperit de rebel·lia, per un qüestionament constant d’allò que coneixem. No l’oblideu mai, aquest magnífic motor que teniu, qüestionau-ho tot sempre, metòdicament, de manera constructiva i sense por.

Avui jo no podria dir aquestes paraules sense fer un reconeixement als vostres companys que, guiats per una ànsia de justícia i sense voluntat de fer mal, varen fer una reivindicació pacífica dels drets de tots i es trobaren amb una demostració de la crua realitat. Passi el que passi en el futur pròxim, en diguin el que en diguin, ells ja han guanyat i amb ells també hi hem guanyat tots nosaltres.

Avui tampoc no podria omplir-me la boca amb paraules sobre la importància de l’educació sense tenir presents les greus dificultats que ha passat durant aquest curs que ara acabam el nostre sistema educatiu. Les imposicions i les persecucions tenen una vida curta i mesquina. Non praevalebunt. L’esperit de rebel·lia contra tot això, en canvi, no té aturall.

No podem tolerar que l’educació es converteixi en un simple ensinistrament en destreses professionals. «El propòsit de l’educació és la virtut, no la utilitat», ens recorda el mestre Mascaró. No podem tolerar que es privi ningú de l’accés al coneixement i a la crítica del coneixement. No podem tolerar, per exemple, que es redueixi la presència de la filosofia a l’ensenyament secundari. No és una qüestió de defensar uns llocs de feina, no: és una qüestió més fonda que té a veure amb la justícia i amb la llibertat.

No podem tolerar tampoc que la gestió dels serveis socials s’allunyi dels ciutadans i que se’n perdi la funció preventiva. No hem format els nostres treballadors socials perquè facin de buròcrates, sinó perquè siguin crítics i imaginatius per lluitar contra la desigualtat.

No és tolerable tampoc que no es faci cas de la veu de la universitat quan fa el paper que li assigna l’estatut d’autonomia de les Illes Balears i reclama no només el respecte per la unitat de la llengua catalana, sinó també la preservació de la integritat de la llengua, que és una aquí i a cadascun dels indrets dels Països Catalans.

I, finalment, no és tolerable que s’amenaci els estudiants i futurs estudiants d’empobrir encara més l’actual sistema de beques i transformar-lo en un sistema de préstecs a retornar en començar l’exercici professional. Malgrat totes les dificultats, continua essent cert que a major titulació, majors retribucions, i, com és natural, a majors retribucions, majors aportacions tributàries. Els titulats creen riquesa, i tant com en creen: transformant la societat i millorant-la, però, a més a més, en general paguen més imposts. Proposar un sistema de préstecs és una manera de proposar una segona contribució econòmica. Aquestes mesures només es poden proposar des de la concepció de la formació com a luxe, com a activitat egoista, i no com a preparació per al millorament de la comunitat.

Cal que reaccionem contra totes aquestes amenaces. Cal que ho facem sense por

(«Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima, 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.» Konstantinos Kavafis),

cal que ho facem amb aquest esperit de rebel·lia que ens mou i que any rere any els professors renovam pel contacte amb persones com vosaltres, l’objecte i l’energia de la nostra institució. Per això, sobretot per això, moltes de gràcies. Enhorabona.