L'àngel blanc

Deixem que el temps passi sense comptar-lo, commemorem instants gloriosos per les sensacions que ens han produït, deixem que tornin i captem-les al vol. Aquest és el post habitual sobre els ametlers en flor. És la tercera vegada que en parlam des d'aquest blog. Vol dir que ja té més o menys dos anys de vida. Celebrem-ho.
És possible deixar enrere el tòpic odiós i contemplar el món amb una mirada nova? Poques coses tan rebregades com els ametlers en flor, estimada Aina. I tanmateix, ells hi tornen, i prenen formes noves, com aquest perfum de Flor d'Ametler, una firma que reivindica en Miquel Àngel Benito. Pretén fer-ne una translació cap a la frescor, cap a la novetat. Noble propòsit, el de voler rescatar la natura exuberant de les urpes de l'eixorca tradició. Enhorabona.

Asseguts entre els llessamins i els rosers adormits del claustre barroc parlàrem de perfums: «Joia i perfum de la meva vida», que deia Kavafis. I en Joan Alegret és un japonès que viu entre nosaltres, soldat d'una invasió subtil que prega a la natura com un sacerdot shinto i veu àngels als arbres coberts de plomes vegetals abans d'escriure versos com aquests:

De pures flames,
la claror renascuda
els braços t'arma,
àngel que anuncies
la primavera pròxima.

Batent les ales
surt de florides branques
la papallona.
O eren dos blancs pètals
que l'aire agermanava?

Un sospir infinit

L'Infinit en l'home veu l'Infinit en la flor (Joan Mascaró).

He volgut avui començar amb aquest pensament de Joan Mascaró Fornés, i contemplar aquesta imatge des d'aquest esperit:

La foto és feta al Collet d'en Debora (Andratx), però si en lloc d'un ametler fos una prunera i en lloc d'una fotografia fos un gravat, bé podríem contemplar aquesta imatge que es deu a la mà d'Utawaga Hiroshige (1857):

L'art pren de la natura només allò que es deixa prendre. Igualment a l'hora de traduir no és sempre possible traslladar-ho tot. Això és el que va escriure Rabindranath Tagore a Joan Mascaró sobre les seves traduccions dels textos hindús:

El que més em plau del vostre llibre és la manera com heu tractat les parts del text que són no-racionals i que semblen somnis, el balboteig d'un infant prodigi, mesclades amb les més admirables altures d'intuïció espiritual mai assolides per la ment humana. [...]. El que no heu traduït també mostra la vostra discriminació, ja que hi ha extensos passatges, especialment als grans Upanishads com el Chandogya que són simbòlics i que només expressarien el seu significat místic llegits en el context de la vida i costums de l'època en què s'escriviren. Com que això no és possible avui, s'han de deixar de banda amb un sospir [extret de La creació de la fe, de Joan Mascaró, Ed. Moll, 1993].

Sospirem.

Interludi dominical

"Oh dolços ametlers en flor"?

Així és com vénen enguany els ametlers, envellits, amenaçats pel creixement urbà i, tanmateix, grassos i esponerosos. Més aviat "i en sa ruïna tan pur".