26.3.08

La verda stelo povus brili en la ĉielo de Norvegio

Du svisaj politikistoj nomumis Esperanton por la Nobelpremio por paco. Ĝi estas gravega novaĵo! Mi kredas ke la afero estas tre malfacila, sed ne tute malebla. Kiam oni pensas pri unu lingvo kaj Nobelpremio kune, unua ideo estas literaturo. Tamen estas vere ke nur Esperanto elektiĝeblas por Nobelpremio por paco! Ĉu oni povas imagi ajnan alian lingvon en tiu rolo?

Tamen, Esperanto iel rilatis jam kun la Nobelpremioj: en la jaro mil naŭcent naŭdek kvar, Reinhard Selten ricevis la Nobelpremion por ekonomio. Li skribis en la jaro mil naŭcent naŭdek kvin kun Jonathan Pool la libron Enkonduko en la teorio de lingvaj ludoj, en Esperanto, kaj fondis, kun aliaj sciencistoj, la Akademio Internacia de la Sciencoj, universitato kie oni uzas kvar eŭropeajn lingvojn, sed ankaŭ Esperanton, kiel la nuran oficialan lingvon. La Akademio Internacia de la Sciencoj estas en Respubliko de San Marino.

Etiquetes de comentaris:

15.3.08

Poemes de Setmana Santa


Avui, a les 19.45, en Gabriel de la ST Sampol i jo recitarem poesia de Setmana Santa. Serà a la Sala d'Actes de la Parròquia d'Andratx (annexa a l'església). Hi recitarem el Via Crucis de Llorenç Moyà, el tríptic Non Omnis Moriar i poemes de Difícil naufragi i Vulgata. Hi estau tots convidats.

14.3.08

L'altra minyonia

Tot i que la poesia de Riber m'agrada molt, reconec que La minyonia d'un infant orat n'és l'obra estendard, feta amb humor i amb delicadesa. No crec de cap manera que sigui un llibre per a infants. És un bon llibre i, per tant, admet lectures diferents. En un cert sentit, el «Tantus amor florum» del capítol «Un furt» en resumeix la intenció: la bellesa de la flor, no el gust de la fruita.


Les codonyes ben olents
l'avidesa de mes dents
no temptaren afilades
ni les nespres coronades
a la vora dels torrents;
ni el lledó, magre i rodó,
ni la serva ni el murtó
que entre fulles s'endevina,
ni les prunes d'aranyó
eriçat de tanta espina...

Però aquí l'autor traeix el missatge del «tantus amor florum» virgilià: les abelles estimen les flors perquè és la seva indústria, no per una adoració de la bellesa carnal, a la qual renuncien en favor de la comunitat, fins al punt que, segons el que es diu al llibre IV de les Geòrgiques, les abelles no es reprodueixen per mitjà de la conjunció sexual:

Illum adeo placuisse apibus mirabere morem,
quod neque concubitu indulgent nec corpora segnes
in Venerem solvunt aut fetus nixibus edunt:
verum ipsae e foliis natos, e suavibus herbis
ore legunt, ipsae regem parvosque Quirites
sufficiunt aulasque et cerea regna refigunt.
Saepe etiam duris errando in cotibus alas
attrivere ultroque animam sub fasce dedere:
tantus amor florum et generandi gloria mellis.
Ergo ipsas quamvis angusti terminus aevi
excipiat, neque enim plus septima ducitur aestas,
at genus immortale manet multosque per annos
stat fortuna domus et avi numerantur avorum.

Vull pensar que és aquesta traïció al tòpic virgilià la "mentida" que Riber anuncia i no acaba d'assenyalar, el regust que arriba a la carnalitat de la contemplació estètica. Aquesta és la mateixa lectura que proposa Joan Alegret per a Les corones. I és que dijous de la setmana passada Gabriel de la ST Sampol, Joan Alegret, Pere Rosselló i Damià Pons dialogaren sobre l'obra de Llorenç Riber. Més ençà del tòpic, Riber és un escriptor colossal que tocà molts de registres, però sempre des del coneixement dels clàssics, com a bon traductor. La traducció és l'escola més exigent per al poeta: cercar una forma nova per a uns continguts que ja són coneguts, vet aquí l'únic missatge.

11.3.08

La meva minyonia


video

De vegades somii encara que és un matí de diumenge, que el vent m'embulla els cabells i que al meu voltant tot és verd i estrany i tanmateix tan conegut que és com si no hagués passat mai perquè passa sempre seguit sense fi ni principi. Tenc nou anys i som feliç.

9.3.08

Trespol #4

Era l'any 1934. No eres enrajolador, però enrajolares la casa mentre els teus cunyats modificaven uns portals i acabaven de referir. Estava bé, la casa, ben situada i amb un bon pati. Hi passaren moltes de coses: la joia dels inicis, la fonda por de quan t'hi vingueren a cercar per força dos anys després –per poc temps, tanmateix no et pogueren acusar de res–, l'emoció dels naixements i, sobretot, el nus a la gola d'un adéu de matinada que es va allargassar fins al port, fins a l'Americo Vespuccio que et portà a l'altre costat del món. No en tornares. En lloc teu, un telegrama i un dol de cinquanta anys.

Fa uns mesos que han tomat la casa i aquest trespol ja no existeix. Ara n'hi ha que volen posar traves als immigrants, i jo, què vols que et digui, trob que això és faltar al respecte a la gent com tu. Me'n vaig a votar.

Etiquetes de comentaris:

8.3.08

Eksposicio

Amiko de tiu rettaglibro, Chema, raportas al mi pri unu retpaĝo pri Esperanto. Ĝi temas pri eksposicio pri la esperanto movado. La eksposicio lokiĝis en Madrid, sed ĵurnalo El País dediĉas al ĝi unu raporto en EP3. Vere 2008a jaro estas la jaro de la lingvoj, unu bona ŝanco por interesiĝi pri novaj lingvoj kaj lerni kelkajn novajn. La raporto estas mallonga, sed bildoj estas tre interesa. Dankon, Chema, kaj ĉion bonan.

Klaku sur la bildo por viziti la eksposicion:

Etiquetes de comentaris:

6.3.08

Un retrat, un poeta i un riu

En el darrer post parlàvem del diàleg sobre la ubiqüitat de la imatge que ha organitzat KRTU. Vet aquí un magnífic poema de José Saramago sobre el poder d'evocació d'una imatge. Us en posam l'original i el retrat que n'hem fet a través del filtre del català:


RETRATO DO POETA QUANDO JOVEM


Há na memória um rio onde navegam
Os barcos da infância, em arcadas
De ramos inquietos que despregam
Sobre as águas as folhas recurvadas.

Há um bater de remos compassado
No silêncio da lisa madrugada,
Ondas brandas se afastam para o lado
Com o rumor da seda amarrotada.

Há um nascer do sol no sítio exacto,
À hora que mais conta duma vida,
Um acordar dos olhos e do tacto,
Um ansiar de sede inextinguida.

Há um retrato de água e de quebranto
Que do fundo rompeu desta memória,
E tudo quanto é rio abre no canto
Que conta do retrato a velha história.


RETRAT DEL POETA QUAN ERA JOVE

El record guarda el riu per on naveguen
vaixells de la infantesa enmig d’arcades
de branques inquietes que despleguen
damunt l’aigua les fulles retorçades.

Hi ha un batre de rems ben compassat
dins un silenci llis de matinada,
ones suaus que corren al costat
amb el so de la seda masegada.

Hi ha un néixer del sol al lloc exacte
a l’hora que més compta d’una vida,
un despertar-se la mirada, el tacte,
un ansiar de set inextingida.

Hi ha un retrat de l’aigua i del lament
que s’ha arborat del fons de la memòria
i el riu sencer en el cant es fa present
per contar del retrat la vella història.

4.3.08

La ubiqüitat de la imatge

KRTU, amb la col·laboració de Vilaweb, ha organitzat un col·loqui virtual sobre el tema de la ubiqüitat de la imatge. Hi participen tres especialistes: Joan Fontcuberta, Christian Cajoulle i Radu Stern. Durant dos mesos podrem seguir el diàleg entre aquests tres especialistes de la teoria de la imatge i fer-hi, si volem, comentaris. Tot plegat acabarà amb un debat cara a cara al teatre Metropol de Tarragona dia 17 d'abril.


Em sembla que la idea és excel·lent i ens mostra la cara més útil del blog com a espai de diàleg i col·laboració. Clicau damunt la imatge si voleu accedir al diàleg.

2.3.08

Trespol #3

La lògica de les catedrals és la de la mirada que s'eleva. Tanmateix no hem pogut resistir la temptació de mirar-ne el trespol. Trespol d'un lloc reverenciat, el de la capella de la Santíssima Trinitat a la Seu de Mallorca, on reposen els cossos de Jaume II i Jaume III. Al trespol, un escaquer de sis per sis quadrats. Qui sap per què hi col·locaren aquest joc de reis. Perquè s'hi entretinguessin si realment no descansaven en pau? Perquè dedicassin l'eternitat a calcular batalles? Deu ser una ironia, perquè en vida no se'n sortiren gaire bé.

Els escacs com a salvació d'un presoner de la Gestapo és el tema de la Novel·la d'escacs, de Stefan Zweig: el presoner roba un llibre d'escacs propietat d'un oficial. És un presoner que viu durant molts de mesos en una cel·la d'aïllament. Amb el llibre aprèn a jugar a escacs i, fins i tot, a simular partides, la qual cosa vol dir jugar contra ell mateix, escindir-se, fer-se companyia, saltar per damunt la seva pròpia ombra:

Si les blanques i les negres les juga una mateixa persona, es produeix llavors una situació incongruent, on un mateix cervell ha de saber i no saber alhora, ha de ser capaç d'oblidar completament quan juga a negres allò que volia i pretenia cinc minuts abans quan jugava a blanques. Un doble pensament com aquest pressuposa en realitat una escissió completa de la consciència, una capacitat d'enfocar i desenfocar el cervell com si fos un aparell mecànic, voler jugar contra un mateix representa en definitiva una paradoxa tan gran en els escacs com voler saltar sobre la pròpia ombra (pàg. 71-72).

Trenta anys més tard Labov va parlar de la paradoxa de l'observador.

Etiquetes de comentaris: ,

1.3.08

Hotel Room

Dijous de la setmana passada vaig poder assistir a la sessió de Cinema d'Autor a l'Augusta organitzada per la UIB. S'hi va projectar Hotel Room, presentada per un dels dos codirectors, Cesc Gay.

Hotel Room s'organitza al voltant d'un sol lloc –una habitació d'hotel– i un sol temps, tot i que combina tres històries a les quals l'atzar atorga la categoria d'existents o potencials. Més enllà d'aquesta primera reflexió sobre com un sol gest pot canviar una història, hi ha moltes coses a dir sobre la pel·lícula. Primer de tot, com amb poc es pot fer molt: una gran economia de mitjans no ha d'acabar necessàriament en una gran escassesa d'efectes. Efectivament, aquí hi ha pocs actors, pocs colors (és en blanc i negre), poques càmeres (només una!), pocs decorats, etc. També és ver que hi ha una bona banda sonora i uns bons efectes molt simples com és ara la seqüència de la mort del fotògraf mostrada amb una successió de fotos fixes (hi ha res més que això a la base de tota pel·lícula?).

Mirau com l'atzar m'ha volgut regalar aquesta experimentació amb els elements més simples del cinema aplicats a tres estructures argumentals també senzilles... just quan llegia El mateix mar. Tot lliga. N'estic satisfet.