Trespol #3

La lògica de les catedrals és la de la mirada que s'eleva. Tanmateix no hem pogut resistir la temptació de mirar-ne el trespol. Trespol d'un lloc reverenciat, el de la capella de la Santíssima Trinitat a la Seu de Mallorca, on reposen els cossos de Jaume II i Jaume III. Al trespol, un escaquer de sis per sis quadrats. Qui sap per què hi col·locaren aquest joc de reis. Perquè s'hi entretinguessin si realment no descansaven en pau? Perquè dedicassin l'eternitat a calcular batalles? Deu ser una ironia, perquè en vida no se'n sortiren gaire bé.

Els escacs com a salvació d'un presoner de la Gestapo és el tema de la Novel·la d'escacs, de Stefan Zweig: el presoner roba un llibre d'escacs propietat d'un oficial. És un presoner que viu durant molts de mesos en una cel·la d'aïllament. Amb el llibre aprèn a jugar a escacs i, fins i tot, a simular partides, la qual cosa vol dir jugar contra ell mateix, escindir-se, fer-se companyia, saltar per damunt la seva pròpia ombra:

Si les blanques i les negres les juga una mateixa persona, es produeix llavors una situació incongruent, on un mateix cervell ha de saber i no saber alhora, ha de ser capaç d'oblidar completament quan juga a negres allò que volia i pretenia cinc minuts abans quan jugava a blanques. Un doble pensament com aquest pressuposa en realitat una escissió completa de la consciència, una capacitat d'enfocar i desenfocar el cervell com si fos un aparell mecànic, voler jugar contra un mateix representa en definitiva una paradoxa tan gran en els escacs com voler saltar sobre la pròpia ombra (pàg. 71-72).

Trenta anys més tard Labov va parlar de la paradoxa de l'observador.