Trespol #5

I mira: en queda ben poc de tot plegat, ironia, només, qui ho sap. És poc el temps que resta una petjada damunt l'arena i qui sap el temps que fa que l'arena és feta i què era abans i d'on ve. Quins fòssils s'hi entremesclen esmicolats? És desert el desert o és ple d'històries que callen perquè no les esborri el vent? Ja ho deia Khayyam que les mans del terrissaire un dia seran terra per fer-ne olles i pitxers. Tant Khayyam com Sant Pau venien de família de fabricants de tendes. Homes avesats al desert, amb una idea de la vida com a instant fugisser entre dues plantades de tenda. A baix, l'arena del desert; a dalt, les estrelles; enmig, el tòpic de la relativitat del món. Som un món dins un altre món, dins una construcció en abisme de mons? M'agrada com ho conta Amos Oz a les seves memòries d'infant:

Estic ajagut panxa enlaire, els dits troben una pedra petita i me la posen a la boca, té gust a pols, a calç i a alguna cosa salada, però no del tot. La llengua toca petites protuberàncies i forats, com si aquell còdol fos un món com el nostre, amb muntanyes i valls. I si el nostre globus terraqüi, o tot l'univers només fos un petit còdol al terra de ciment d'un pati de gegants? I si els amics d'un nen gegantesc, enorme fins a un punt inimaginable s'haguessin rigut d'ell i l'haguessin abandonat, i senzillament el nen gegantesc agafés amb els dits el nostre univers i se'l fiqués sencer a la boca i comencés a tocar-nos amb la llengua? I si ell pensés que aquella pedra que té a la boca és un univers complet, amb vies làcties, sols i cometes, nens, gats i roba estesa? I si l'univers d'aquell petit gegant per al qual nosaltres només som un petit còdol a la seva boca, només fos una pedreta al terra del pati d'un nen encara més gegantesc, que tant ell com el seu univers... i així d'una manera continuada, com una nina russa, un univers dins d'un còdol dins d'un univers dins d'un còdol, tant per a les coses grans com per a les petites? I si cada univers fos un còdol i cada còdol un univers? N'hi ha per marejar-se mentre la llengua toca aquella pedra com si fos un caramel i acaba tenint una mica de gust de guix (Amos Oz, Una història d'amor i de foscor, trad. Roser Lluch, La Magrana, 2007, pàg. 310).

Trespol #4

Era l'any 1934. No eres enrajolador, però enrajolares la casa mentre els teus cunyats modificaven uns portals i acabaven de referir. Estava bé, la casa, ben situada i amb un bon pati. Hi passaren moltes de coses: la joia dels inicis, la fonda por de quan t'hi vingueren a cercar per força dos anys després –per poc temps, tanmateix no et pogueren acusar de res–, l'emoció dels naixements i, sobretot, el nus a la gola d'un adéu de matinada que es va allargassar fins al port, fins a l'Americo Vespuccio que et portà a l'altre costat del món. No en tornares. En lloc teu, un telegrama i un dol de cinquanta anys.

Fa uns mesos que han tomat la casa i aquest trespol ja no existeix. Ara n'hi ha que volen posar traves als immigrants, i jo, què vols que et digui, trob que això és faltar al respecte a la gent com tu. Me'n vaig a votar.

Trespol #3

La lògica de les catedrals és la de la mirada que s'eleva. Tanmateix no hem pogut resistir la temptació de mirar-ne el trespol. Trespol d'un lloc reverenciat, el de la capella de la Santíssima Trinitat a la Seu de Mallorca, on reposen els cossos de Jaume II i Jaume III. Al trespol, un escaquer de sis per sis quadrats. Qui sap per què hi col·locaren aquest joc de reis. Perquè s'hi entretinguessin si realment no descansaven en pau? Perquè dedicassin l'eternitat a calcular batalles? Deu ser una ironia, perquè en vida no se'n sortiren gaire bé.

Els escacs com a salvació d'un presoner de la Gestapo és el tema de la Novel·la d'escacs, de Stefan Zweig: el presoner roba un llibre d'escacs propietat d'un oficial. És un presoner que viu durant molts de mesos en una cel·la d'aïllament. Amb el llibre aprèn a jugar a escacs i, fins i tot, a simular partides, la qual cosa vol dir jugar contra ell mateix, escindir-se, fer-se companyia, saltar per damunt la seva pròpia ombra:

Si les blanques i les negres les juga una mateixa persona, es produeix llavors una situació incongruent, on un mateix cervell ha de saber i no saber alhora, ha de ser capaç d'oblidar completament quan juga a negres allò que volia i pretenia cinc minuts abans quan jugava a blanques. Un doble pensament com aquest pressuposa en realitat una escissió completa de la consciència, una capacitat d'enfocar i desenfocar el cervell com si fos un aparell mecànic, voler jugar contra un mateix representa en definitiva una paradoxa tan gran en els escacs com voler saltar sobre la pròpia ombra (pàg. 71-72).

Trenta anys més tard Labov va parlar de la paradoxa de l'observador.

Trespol #2

Una vida fosca, allunyada del sol. Només saps el temps que fa pels frecs dels pneumàtics damunt la teva pell: roderes d'aigua, roderes de fang, de vegades roderes de goma calenta que es desfà. Haver de conèixer el món des de l'ombra pels reflexos que entren per la boca de la cova! Ets la imatge moderna del mite de la caverna.

I quina ironia tenir una línia pintada amb un número 14 devora. Hi ha hagut línies número 14 bellíssimes al món que veu el sol. Pens en tu i la teva vida i només em ve a la memòria aquesta famosa línia 14 de Shakespeare:

And night doth nightly make grief's length seem stronger,

que en Salvador Oliva bellament ha traduït com

i la nit, cada nit, m'allarga els sofriments.

Reposa tant com puguis i aspira tota l'olor de les flors capolades que unes gomes negres un dia et deixaran damunt.

Trespol #1

El trespol de gerrer és un trespol que desperta tota casta de bons sentiments. Qualcú que anava descalç i amb els calçons arromangats va anar a cercar l'argila i la pastà, introduí l'ordre dins la massa informe i en féu angles i línies. Els peus que hi han passat nus hi han besat les mans humides d'aigua que col·locaren les rajoles dins el forn. I no n'hi ha dues de ben iguals. Riquesa multiforme d'una certa llibertat dins la cultura de ser tots una mateixa cosa. En queden gaire, de trespols de gerrer? Segur que sí, però una bona part dorm tapat de pols mentre s'acosta l'hora inevitable de sucumbir davall una capa de subproductes industrials o bé de ser esmicolats per una excavadora despietada. Tot passa, nosaltres també, i tornam a la pols i d'aquí a mil anys serem rajoles de gerrer si queden gerrers que en facin, Omar, perquè som de terra i terrejam.