Et movia l'esperança

 

No ho sé. Em feies sentir bé. De vegades m’enviaves un poema; una vegada, un llibre sencer. I jo el llegia, i et contestava tard, quan ja la lectura m’havia fet efecte perquè les lectures s’han de deixar reposar. I llegint-te i llegint-te, i també tractant amb tu problemes de versificació i enllaços vocàlics, que t’obsedien tant com a mi, vaig arribar a fer-me una idea del que ha passat. Tu has estat un dels que ha continuat escrivint poesia. La teva aparició tardana en les premses, gaudir d’escriure més que no de publicar, i de publicar només després de tenir el text ben assentat configuren un perfil determinat que reconec i trob magnètic, necessari. A l’antiga manera, amb una esperança reconcentrada que les carreres velles encara poden conduir a indrets de meravella.

Perquè era això: una esperança més que no una fe. M’ho hauries discutit o no. No ho sé. Però tu has restat fidel al gènere original. De veres que ha passat una cosa molt interessant. El gènere, la poesia, ara coincideix de nom amb un altre gènere que també es diu poesia mentre cerquen una manera nova d’anomenar-lo o no, no la cerquen. És una pura constatació. Ni gota d’acrimònia en les meves paraules. Una art efímera, d’immediatesa, més acostada a les arts escèniques que a les altres. Però tu no hi vares passar. Simplement et vares estimar més quedar del costat del goig reposat, de l’espera de la germinació de les lectures moltes, àmplies, diverses. És aquesta esperança que et dic.

Dia 29 de març del 2019 vaig alçar la veu i vaig dir de tu: “Som davant un poeta que ens ha evitat la contemplació del penós procés d’aprenentatge i ens regala una obra madura”. I també “Perquè un sistema literari no caigui en el parany de la deflació i la pèrdua de qualitat que comporta cal que es doti d’unes estructures sòlides. La difusió d’exemples de qualitat, la creació de plataformes literàries, la formació dels lectors, tot això és necessari per a no concentrar-ho tot en la publicació en un pla d’igualtat de productes que tanmateix no són iguals”. I tu, de tot això exemple i estendard que dreç amb convicció serena.

Ho pens, i encara més. I em sap greu que ja no en puguem tornar a parlar. I també em sap greu que no podré tornar a gaudir de la teva bonhomia (Senyor! Quina enveja que em feis les bones persones!), de la teva conversa franca, del teu somriure intel·ligent davant les meves provocacions. Tot això. Però la teva poesia metaliterària com és tota poesia, però més la teva, ens farà falta. Molta. Hi torn i hi torn i hi pens tornar. Et llegesc i és amb goig. Amic. A reveure, convençut t’ho dic.

“L’art és l’art, no     qualitat relativa

a l’atzar llec     d’un gust que la motiva.

 

Època duu al govern     aquesta última idea

que escampa tant el do     que, així, no el prea.

Car talent no és regal,     sinó treball de baula

esforçat i exigent     pel triomf de la faula.

I que el jo que la canti

al màxim es decanti.”

(Joan Manuel Pérez i Pinya, Fauna mutilada, 2022)