29.8.17

La astronomo / L'astrònom



La astronomo
L. N. Newell (1947)

Li sidis kaj gestadis per stelmapo,
sen ekscitiĝ’, komforte sur kanapo;
sed brilis liaj okulvitroj stele.
Malantaŭ li en procesi’ bobele
fluadis tajd’ el astroj kaj planedoj.
Dum li parolis pri la pens-ekspedoj
mezen de l’ spaco, kaj pri l’ kalendaroj
de l’ kosmo, la homflataj lumojaroj,
kiuj aplikas skalon al Senfino,
pri Andromed’, soleca virgulino,
kiu drivadas tra l’ malplen’ fiera;
kaj li debatis, ĉu nuanc’, mistere
misloka en la lumospektro, pruvas
ke ŝi, dum la Eterno tempopluvas,
en fuĝo al mallum’ momente brilas,
aŭ tie en ĉiama glor’ stabilas.
Pri Betelgez’, fantoma lum’ giganta,
imperiestre tra l’ stelar’ ŝvebanta,
parolis li, kaj pri la nigraj truoj
en la ĉiel-tapiŝo –vid-vakuoj
el polvo en la praforĝej’ de l’ astroj.
Priskribis li la froston de la vastoj
mortegaj, kie mil mondaroj fluas
post mil mondaroj; kie rivoluas
radia galaksi’ post galaksio
ĝis nepenseblaj kampoj de l’ Nenio,
kie la homa menso terurite
en paralizo diseriĝas splite.
Kaj mi rimarkis, kun konsterna gapo,
ke l’ Universon tenas homa kapo.

L'astrònom
L. N. Newell (1947) 

Assegut al sofà amb una carta
celeste hi feia gestos sense dèria,
si bé tenia estels a les ulleres.
Per darrere marxaven les bombolles
d’una marea d’astres i planetes.
I parlava de com el pensament
s’envola per l’espai, del calendari
del cosmos, l’altivesa dels anys llum,
que volen posar brida a l’infinit,
i d’Andròmeda, verge solitària
que orgullosa deriva en la buidor;
i es demanava si un tret minúscul,
anomalia de l’espectre, prova
que la verge és només un punt de llum,
una gota en la pluja de l’etern,
esplendent tot fugint envers la fosca,
o si per sempre es revesteix de glòria.
També de Betelgeuse, esfera immensa
que plana entre els estels amb majestat,
s’ocupava l’astrònom, i dels negres
forats de la celístia, com ulls
cegats de pols de l’obrador dels astres.
Va descriure calfreds d’immensitats
inertes, per on suren mons de mons
per darrere mil mons, i on orbiten
galàxies darrere més galàxies
fins als camps impensables del no-res,
allà on la ment humana esfereïda
es dissol esqueixada en la paràlisi.
I amb estupor vaig veure com conté
tot l’univers el cap d’un home sol.