Trespol #5

I mira: en queda ben poc de tot plegat, ironia, només, qui ho sap. És poc el temps que resta una petjada damunt l'arena i qui sap el temps que fa que l'arena és feta i què era abans i d'on ve. Quins fòssils s'hi entremesclen esmicolats? És desert el desert o és ple d'històries que callen perquè no les esborri el vent? Ja ho deia Khayyam que les mans del terrissaire un dia seran terra per fer-ne olles i pitxers. Tant Khayyam com Sant Pau venien de família de fabricants de tendes. Homes avesats al desert, amb una idea de la vida com a instant fugisser entre dues plantades de tenda. A baix, l'arena del desert; a dalt, les estrelles; enmig, el tòpic de la relativitat del món. Som un món dins un altre món, dins una construcció en abisme de mons? M'agrada com ho conta Amos Oz a les seves memòries d'infant:

Estic ajagut panxa enlaire, els dits troben una pedra petita i me la posen a la boca, té gust a pols, a calç i a alguna cosa salada, però no del tot. La llengua toca petites protuberàncies i forats, com si aquell còdol fos un món com el nostre, amb muntanyes i valls. I si el nostre globus terraqüi, o tot l'univers només fos un petit còdol al terra de ciment d'un pati de gegants? I si els amics d'un nen gegantesc, enorme fins a un punt inimaginable s'haguessin rigut d'ell i l'haguessin abandonat, i senzillament el nen gegantesc agafés amb els dits el nostre univers i se'l fiqués sencer a la boca i comencés a tocar-nos amb la llengua? I si ell pensés que aquella pedra que té a la boca és un univers complet, amb vies làcties, sols i cometes, nens, gats i roba estesa? I si l'univers d'aquell petit gegant per al qual nosaltres només som un petit còdol a la seva boca, només fos una pedreta al terra del pati d'un nen encara més gegantesc, que tant ell com el seu univers... i així d'una manera continuada, com una nina russa, un univers dins d'un còdol dins d'un univers dins d'un còdol, tant per a les coses grans com per a les petites? I si cada univers fos un còdol i cada còdol un univers? N'hi ha per marejar-se mentre la llengua toca aquella pedra com si fos un caramel i acaba tenint una mica de gust de guix (Amos Oz, Una història d'amor i de foscor, trad. Roser Lluch, La Magrana, 2007, pàg. 310).