Un retrat, un poeta i un riu

En el darrer post parlàvem del diàleg sobre la ubiqüitat de la imatge que ha organitzat KRTU. Vet aquí un magnífic poema de José Saramago sobre el poder d'evocació d'una imatge. Us en posam l'original i el retrat que n'hem fet a través del filtre del català:

RETRATO DO POETA QUANDO JOVEM

Há na memória um rio onde navegam

Os barcos da infância, em arcadas

De ramos inquietos que despregam

Sobre as águas as folhas recurvadas.

Há um bater de remos compassado

No silêncio da lisa madrugada,

Ondas brandas se afastam para o lado

Com o rumor da seda amarrotada.

Há um nascer do sol no sítio exacto,
À hora que mais conta duma vida,

Um acordar dos olhos e do tacto,

Um ansiar de sede inextinguida.

Há um retrato de água e de quebranto

Que do fundo rompeu desta memória,

E tudo quanto é rio abre no canto

Que conta do retrato a velha história.

RETRAT DEL POETA QUAN ERA JOVE

El record guarda el riu per on naveguen
vaixells de la infantesa enmig d’arcades
de branques inquietes que despleguen
damunt l’aigua les fulles retorçades.

Hi ha un batre de rems ben compassat
dins un silenci llis de matinada,
ones suaus que corren al costat
amb el so de la seda masegada.

Hi ha un néixer del sol al lloc exacte
a l’hora que més compta d’una vida,
un despertar-se la mirada, el tacte,
un ansiar de set inextingida.

Hi ha un retrat de l’aigua i del lament
que s’ha arborat del fons de la memòria
i el riu sencer en el cant es fa present
per contar del retrat la vella història.