El mateix mar

El mateix mar és un llibre d'Amoz Oz traduït de l'hebreu al català per Manuel Forcano i Roser Lluch . És una vertadera fusió de novel·la i poesia. Quan es diu això hi ha una tendència a pensar en prosa poètica, en un format de novel·la que deixa la porta oberta a la interpretació al·legòrica. I tanmateix aquest llibre consta de cent cinquanta-cinc fragments, la majoria escrits en vers, que es trenen al voltant de cinc personatges principals i molts d'altres de secundaris, més o menys distants, i tots pràcticament igual de sols.

Supòs que la traducció és bona (llàstima no saber hebreu o no ser prou ignorant del que vol dir "bona traducció"). El text que en resulta sí que ho és.

I què m'atreu d'aquest llibre? Primer que està ben escrit i després, certament, ja ho he dit, la fusió de gèneres. Això va més enllà de la cosa tècnica: va al cor de la concepció de què ha de ser una novel·la i què ha de ser un poema. Per qualque raó que desconec se suposa que una novel·la és un gènere de ficció, mentre que un poema ha de ser realista sobre els sentiments (!) de l'autor. Això, naturalment, és un desbarat –deixant de banda allò del poeta i el fingidor de Pessoa, que vol dir que tot és el mateix mar–. Ara que no fa una setmana que ens ha deixat Josep Palau i Fabre pens en el concepte de poesia com a instrument d'anàlisi de la realitat. Vet aquí què fa Amos Oz en aquesta novel·la: investigar els límits de la connotació en una xarxa de relacions, que és com mesurar les irradiacions d'una estructura.