De profundis

...I ja el tenim aquí: De profundis. Valsa lenta, un llibre de José Cardoso Pires amb traducció nostra al català i acabat d'editar per les valeroses Edicions del Salobre. La història és autobiogràfica i relata el lent retorn a la consciència del narrador, que ha patit un accident vascular al cervell. M'interessaren especialment d'aquest relat els jocs de llenguatge i la pèrdua del «jo». Ja sabeu com van d'unides aquestes dues coses i com m'han arribat a interessar (aquí podeu tornar a llegir el meu treball de comparació entre Zhuangzi i Pessoa sobre aquests temes).

Som res més que la nostra consciència? Queda res de nosaltres quan perdem la memòria? Hi ha responsabilitat quan perdem la consciència de nosaltres mateixos? La casualitat (?) m'ha duit de traduir El llibre del desassossec a traduir De profundis, i trob que el portuguès és una llengua molt apta per parlar d'aquest caire de l'abisme que ens aboca sobre el caos. Ei, el caos ubèrrim de la creació i no el reialme fred que condemna a la inactivitat (la solució és al treball sobre Zhuangzi i Pessoa). Al final, ben mirat, qualsevol llengua ha de ser apta per a qualsevol cosa, però des de la meva experiència –que és l'únic que m'importa– el portuguès és per a mi la llengua del joc entre consciència, inconsciència i no consciència. Gaudiu-ne:

Sense memòria s'esvaeix el present que simultàniament ja és passat mort. Es perd la vida anterior. I la interior, ben entès, perquè sense referències del passat moren els afectes i els llaços sentimentals. I la noció del temps que relaciona les imatges del passat i que els dóna la llum i el to que les daten i els fan significants, també això. És veritat, també això es perd perquè la memòria, he après tot sol, és indispensable perquè el temps no només es pugui mesurar sinó també sentir. Així, quan veig el meu Altre pentinant-se amb un raspall de dents en una cambra d'hospital (tal com em contaren després) em demano quantes vegades li va passar i tot d'una veig una infermera que li apareix per darrere i li canvia el raspall per la pinta, sense un comentari, sense una paraula ni tan sols, purament i simplement amb la pràctica de qui executa una rutina. I ell que l'obeeix sense la menor resistència, ell com si complís la part que li toca d'aquesta rutina. Sempre aquest joc?, demano (p. 11-12).