KOKW calling...

"KOKW calling" seria un bon títol per a un blog: l'únic supervivent no infectat d'una plaga fa diàriament una crida per ràdio per si de cas en queda cap altre com ell. Això és el que fa el protagonista de I am legend, una novel·la de Richard Matheson (1954) portada al cinema almenys tres vegades: The last man on Earth (1964), The omega man (1972) i I am legend (2007).

Pot ser interessant traçar les diferències entre les tres: a la primera i la darrera la fi del món conegut es produeix per la intervenció d'un virus. La darrera, però, fa que el virus provengui de l'experimentació per acabar amb el càncer. A la segona és una guerra nuclear la que provoca el caos. A la novel·la, i a la primera versió cinematogràfica, la conclusió és que la societat ha començat una altra vegada i que el supervivent, que no té altra idea que matar els infectats, és un monstre amenaçador. La darrera incorpora els desesperats esforços del protagonista per trobar una vacuna i salvar els infectats. És la més políticament correcta segons els estàndards d'avui.

Al rerefons, un mil·lenarisme que assenyala perills per a la conservació de l'espècie o de la societat i un esforç per salvar uns determinats valors, que depenen de cada època. Llegiu aquí un article sobre el survivalism. És divertit veure Charlton Heston repetint de memòria els mots de la pel·lícula del festival de Woodstock, i comparar-lo amb Will Smith repetint els mots de Shrek. O veure Vincent Price penjant enfilalls d'alls i creus a la porta.

Sempre, però, la mateixa por dels altres i la mateixa arrogància de creure's l'únic dipositari dels valors de l'espècie...

Oh! És exactament aquesta la meva situació!

KOKW calling... KOKW calling... KOKW calling...