Non Omnis Moriar (I)

És horabaixa i ara el sol rodola
damunt l’entrada del sepulcre blanc.
Tot s’ha acomplert, el fang ja torna al fang
i amb mà suau la fosca ja em bressola.

Ara una gota es llança tota sola
costa avall, avançada de la sang,
pel tall més esmolat de l’esvoranc
que ha obert precís el ganivet que immola.

El cos sencer em raja i em supura
i em puja una semblança de dolor,
l’única cosa meva que perdura

en penyora del sol, la mar, l’amor,
de tots els béns de la mirada pura
enllà del temps i l’última remor.