L'aigua, tan dúctil

Tant s'ha parlat de l'anunci d'un cotxe que fa servir una entrevista a Bruce Lee, que m'estranya que ningú no hagi assenyalat encara procedències i relacions d'allò que hi diu. Mirem-ho:

Té molt a veure amb el que diu Lao Zi al fragment 78 del Daodejing:

En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que pugui alterar-la. La flexibilitat venç la rigidesa, la suavitat venç la duresa. Al món no hi ha ningú que ignori això, però ningú no ho posa en pràctica (traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB & UB & Proa, Barcelona, 2000).

El tema de l'aigua que acaba vencent la roca també és present al vers d'Ovidi Dura tamen molli saxa cauantur aqua. Aquí el símil té a veure amb la insistència en el festeig. Tanmateix, sembla que parteix d'un proverbi llatí, Assidua stilla saxum excauat:

tempore dificiles veniunt ad aratra iuvenci,
tempore lenta pati frena docentur equi.
ferreus adsiduo consumitur anulus usu,
interit adsidua vomer aduncus humo.
quid magis est saxo durum, quid mollius unda?
dura tamen molli saxa cavantur aqua.
Penelopen ipsam, persta modo, tempore vinces:
capta vides sero Pergama, capta tamen.
legerit et nolit rescribere, cogere noli;
tu modo blanditias fac legat usque tuas.
quae voluit legisse, volet rescribere lectis:
per numeros veniunt ista gradusque suos.
forsitan et primo veniet tibi littera tristis
quaeque roget ne se sollicitare velis;
quod rogat illa, timet; quod non rogat, optat, ut instes:
insequere, et voti postmodo compos eris.
Ovidi, Ars amatoria, 1 (471-86).

I l'aigua exemple de plasticitat, que pren la forma d'allò que la conté en el sentit de «Quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur» de Sant Tomàs («You put water in a bottle and it becomes a bottle, you put water in a teapot and it becomes a teapot» de Bruce Lee) és la imatge de la identitat flexible en Pessoa, tan preocupat per l'alteritat:

Cadascun dels altres és un canal o una sèquia per on l’aigua de mar corre al seu gust, marcant, amb l’espurneig de l’aigua sota el sol, el rumb corbat de la seva orientació amb més exactitud de la que podria oferir la sequedat pròpia.
Sembla de vegades, a la meva anàlisi ràpida, que parasito els altres, de fet el que passa és que els obligo a ser paràsits de la meva emoció posterior. El meu viure habita les pells de llurs individualitats. Calco llurs petjades en argila del meu esperit i així encara més que no pas ells, prenent-les cap dins de la meva consciència, jo he fet llurs passes i he caminat llurs camins (F. Pessoa, Llibre del Desassossec, traducció de Gabriel Sampol & Nicolau Dols, Quaderns Crema, Barcelona, 2002)