Uns ulls benignes

Ja és hora que expliqui la raó de l'eixida a Budapest i una mica de la feina que hi férem. Ja deveu saber que s'hi celebrava el XIV Col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Hi vaig anar a parlar de traductologia, i, concretament, de com millora la feina d'anàlisi i classificació de traduccions poètiques l'aplicació de la Teoria de l'Optimitat. Un dia ho explicaré amb més calma. Ara us pos un poema de Fernando Rodrigues Lobo Soropita (segle XVI) i la traducció que en va fer en Joan Alegret (publicada el 1995). La comparació d'aquest original i aquesta traducció mostra com poden ser d'idèntics dos textos tan diferents... tot depèn de què vulguin dir «identitat» i «diferència». Sigui el que sigui, però, entre un text i un altre hi ha un espai que deu ser a la creció poètica allò que en fonologia estructuralista es deia «camp de dispersió».

Claros olhos azúis, olhos formosos,
que o lume destes meus escurecestes,
olhos que o mesmo Amor de amor vencestes,
com vivos raios sempre vitoriosos;

Olhos serenos, olhos venturosos,
que ser luz de tal gesto merecestes,
ditosos em render quanto rendestes,
e em nunca ser rendidos mais ditosos;

Que morra eu por vos ver, e que vos traga
nas meninas dos meus perpetuamente
cousa é que justamente Amor ordena.

Mas que de vós não tenha mais que a pena,
com que Amor tanta fé tão mal me paga,
nem o diz a razão nem o consente.

Clars ulls blaus, ulls benignes, ulls formosos,
que la llum d’aquests meus en nit desféreu,
ulls que el mateix amor d’amor vencéreu
amb vívids raigs tostemps victoriosos;

ulls serens, ulls suaus, ulls venturosos,
que esser llum de tal gest bé meresquéreu,
joiosos en rendir tot quant retéreu
i en mai no ser rendits molt més joiosos;

que mori jo per veure-us i que us porti
a les nines dels meus eternament,
és cosa que Amor mana amb tot el dret;

mes que de vós tan sols penars reporti,
amb què l’Amor em paga malament,
no m’ho diu la raó ni m’ho consent.

Els «ulls benignes», els «ulls suaus» no són a l'original (o sí?), i, tanmateix, és una traducció òptima. La col·lecció de sonets portuguesos dels segles XVI i XVII traduïts per Joan Alegret el converteixen en el més prolífic sonetista en català de la Decadència, si es pot fer tal broma.