Un bocí de pàtria dispersa

Entre conferència i seminari som a Sheffield revisitant les persones i els llocs coneguts ara fa setze anys (!). Cert que hi he tornat sovint, però ara devia fer cinc anys que no hi venia. Hi he trobat canvis en marxa, especialment a l'estructura dels estudis universitaris. Aquí van dues passes més endavant que nosaltres i escenifiquen tots els temors que nosaltres tenim. També hi ha uns canvis urbanístics en aquesta ciutat que no m'acaben de sorprendre, perquè sempre ha estat un ens en canvi permanent.

Ara, la intersecció de canvis universitaris i canvis urbanístics comença a produir un perjudici que no estic en condicions de perdonar. Earnshaw Hall, la residència on vaig viure els dos primers anys de la meva independència personal, caurà en benefici d'un projecte de «vila d'estudiants». Voldria que l'ombra de totes les emocions que hi vaig viure, de totes les amistats, de totes les cartes (no hi havia e-mail), es perpetuassin en aquest lloc i sortissin a saludar els nous «vilatans» que han de viure aquí.

Estic trist perquè l'edifici, construït devers 1965, era funcional i agradable alhora. Avui he visitat en Tony Heathcote, antic director de la residència, que, al moment de la jubilació va passar a viure a un pis del costat per no perdre-hi mai el contacte. La seva dona, June, viva i servicial com poques persones, va morir fa tres anys. En Tony va fer plantar un arbre en recordança d'ella devora la finestra del menjador de la residència, on havíem passat vetlades memorables. Li han dit que se'n duran l'arbre a no sé quin jardí.

Que Déu els perdoni.

Demà, des de Liverpool.