El cel estima la terra

Matí de diumenge de març, teb encara el temps, brillant la mar, avui hem pujat al més bell mirador de la ciutat per mirar-la emperesida entre l'aigua i el cel, i hem vist com el cel imita la terra («Esdevé l'amador la cosa amada»?). Mirau, si no, el nigul que avui de matí imitava el braç de terra que acaba al Cap Blanc:

I Màrius Torres també va mirar els niguls un dia de març, i va escriure «Els núvols»:

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins

passen sense l'angúnia de cap ànima a dins.

Matins de març, on sembla que la vida comenci

i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!

Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,

l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó

del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva

dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus

fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

(1938)