Tot escoltant Bright Sheng

No sé si és perquè aquests dies he fet feina escoltant música de Bright Sheng i he pensat molt en Britten, seguint l'estela de Wilfred Owen, però el cas és que Sheng a estones em sona com Britten. Innovació, però lleialtat a la melodia, imaginació a l'hora de musicar textos (sobretot el Britten de Serenade)... no ho sé, però el cas és que record remotament que havia llegit qualque cosa sobre influències orientals en la música de Britten i ara no en sé trobar la referència. Bright Sheng és un compromís entre occident i orient. Nat a Shanghai el 1955 (el 6 de desembre, per cert, compartim aniversari), format a la Xina i emigrat el 1982 a Estats Units, coneix les dues maneres de fer música. Llegiu, per cert, aquest fragment d'entrevista en què explicita algunes diferències entre la música xinesa i la música occidental:

Western music emphasizes harmonies, it combines many sounds, is polyphonic, and it looks for a purity of pitch, for being properly in tune. Chinese music is mostly in unison, and purity of pitch does not matter. In my composition Spring Dreams [premiered last year with cellist Yo-Yo Ma and the National Traditional Orchestra of China in Carnegie Hall--MT.] I use Chinese musicians, and in learning the piece they initially played according to their own style. They didn't pay attention to pitch, didn't count. Each feels himself a solo instrument. [Extret de Michigan Today].

Parlant de musicar textos, els dos poemes de la dinastia Song (960-1279) que he escoltat musicats per Sheng i cantats per Juliana Gondek són Segons la melodia Chatoufen, de Lu You, i Segons la melodia Shengshengman, de Li Qingzhao. El primer explica l'encontre casual del poeta i la seva primera esposa, de qui es va haver de separar deu anys abans i poc després de casar-s'hi per imposició familiar. Només n'he trobat la traducció castellana de Guojian Chen a Poesía clásica china (Madrid: Cátedra, 2001), que reproduesc aquí (la imatge és d'un ventall d'època Song):

Néctar de licor

en manos blancas y finas.

Florece la ciudad.

Sobre las murallas del palacio

se mecen sauces llorones.

El furioso viento del este,

sin piedad, se llevó nuestra alegría.

¡Cuántos años de separación!

¡Cuánta nostalgia y melancolía!

Ahora, todo en este vaso de amargura,

que me ha llenado el error que tanto lloro.

La primavera es bella como siempre,

pero tú, pálida, consumida.

Empapado tu pañuelo en lágrimas,

enrojecidas por el maquillaje.

Caen las flores de melocotones.

Soledad en el Pabellón del Estanque.

Nuestro amor es tan profundo como antes,

mas ni una carta te la puedo enviar.

¡Qué tristeza!

¡Qué desesperación!