El 'War Requiem' de Benjamin Britten

Quan Benjamin Britten va compondre el War Requiem per a la reconsagració de la Catedral de Coventry (1962), destruïda durant la II Guerra Mundial, volia que s'hi reconeguessin els horrors de la guerra. No havia de ser un requiem més, aplicable a qualsevol difunt, havia de ser un requiem per a un col·lectiu i referit especialment a la guerra. Per això va compondre un requiem grandiós d'instrumentació, i per això va recórrer a l'horror concret, individual, personal, vívid en el reconeixement de la persona concreta que pateix, dels poemes de Wilfred Owen escrits per a un altra guerra, si és que totes les guerres no són la mateixa. La grandiositat del requiem de Britten es coneix sobretot al «Dies Irae», d'una força com pocs. L'horror individual es pot llegir en lletres com la del «Requiem aeternam», on apareix aquest poema d'Owen que vaig traduir fa temps i que és –crec jo– un precedent de Where have all the flowers gone de Pete Seeger:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,--
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.



Qui planyerà els qui moren a grapats?
Tan sols l’enuig brutal de l’armament,
sols l’espetec dels rifles sincopats

pot dir apressat un fúnebre lament.
Cap burla; cap campana ni cap rés

els planyin ni dels chors cap crit de dol,

-- chors folls, punyents dels cossos llastimers
i trompes tot cridant al trist redol.
Quines candeles els diran adéu?

Als ulls dels nois, i no a les seves mans,

els sagrats comiats seran brillants,
tindran com a mortalla els fronts de neu

de les noies; per flors la tendra espera,
i un portelló que es clou per llum darrera.

Aquesta mescla de registres, grandiós i particular, i de textos, els de la litúrgia de la missa de difunts i els dels poemes d'Owen, expliquen el resultat del requiem. Més encara quan el compon un autor de l'alçada de Britten, contemporani a la manera britànica, o sia, que innova sense prescindir dels arguments melòdics, i que és capaç de posar música com ningú als textos en anglès. Per això darrer l'han comparat a Henry Purcell. Si voleu saber més coses sobre Britten podeu mirar aquesta presentació en power point que vaig preparar fa dos anys per presentar-ne el Peter Grimes a la UIB (no hi ha les audicions, però).

Com és que no ha sonat més el War Requiem, darrerament? Sí, en canvi, que s'han fet servir els versos d'Owen per referir-se als horrors de la Guerra d'Irak: ahir ja vèiem com Harold Pinter, amb prou raó, ha lligat una cosa amb l'altra, i n'hi ha altres exemples, però si sou impressionables no mireu aquesta pàgina.