Perdre de vista les estrelles?

Ahir la BBC va emetre una notícia sobre l'acció conjunta dels avions a reacció i el canvi climàtic: sumats, els dos factors contribuiran a crear una capa de niguls que no ens permetran veure les estrelles. Em va cridar l'atenció el toc d'alerta d'un astrònom de la Universitat de Cambridge: "You either give up your cheap trips to Majorca, or you give up astronomy. You can't do both" (Prof. Gerry Gilmore). L'afirmació suposa per a mi, pobre observador nocturn de galàxies i cúmuls estel·lars, una autèntica amenaça: no bastava que el nostre fastuós model econòmic ens fes malbé el territori, sinó que, a més a més, ara ens pot tancar l'únic punt de fugida que teníem, el cel.

Ja no em podré imaginar capità d'una nau interestel·lar, com el Cibernauta Joan, quan concentri tota la llum a l'ocular del meu modest telescopi Newton, però el que em molestaria més seria arribar a Samarcanda, col·locar-me al costat de l'observatori d'Ulugh Bek una nit d'estiu, alçar el cap i no trobar les estrelles a les quals ell donava nom per primer cop.

"Primera llum" és una expressió amb què es designa la primera vegada que es fa servir un telescopi, com si al final del túnel hi hagués un nou unvers de vida, talment com "donar a llum" és donar vida, i la sensació que la vida ens ve de més enllà del nostre cel no és només una teoria astrobiològica, és la sensació terrible del soldat que veu el cos d'un company mort i es demana per què la llum del sol, que fa fruitar les llavors, no li pot retornar la vida. Aquesta és la idea central del poema de Wilfred Owen «Futility», que m'he permès traduir:

Move him into the sun –
Gently its touch awoke him once,
At home, whispering of fields half-sown.
Always it woke him, even in France,
Until this morning and this snow.
If anything might rose him now
The kind old sun will know.

Think how it wakes the seeds –
Woke once the clays of a cold star.
Are limbs, so dear achieved, are sides
Full-nerved, still warm, too hard to stir?
Was it for this the clay grew tall?
– O what made fatuous sunbeams toil
To break earth’s sleep at all?


Arrossegau-lo cap al sol –
A casa el despertava abans gentil,
parlant-li fluix dels camps a mig sembrar.
El despertava sempre, a França i tot,
fins avui de matí i aquesta neu.
Si hi hagués res que el fes llevar just ara
segur que el bon sol ho sabria.

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin
per treure la terra del son?

Wilfred Owen va morir a les trinxeres de França el 4 de novembre de 1918, just una setmana abans del final de la I Guerra Mundial. Tenia 25 anys. La notícia va arribar a casa seva de Shrewsbury just quan les campanes anunciaven l'armistici.