Massa amor, per ventura?

Suposem que dues persones caminen per la selva amazònica a més de mil quilòmetres de distància de qualsevol altra persona. No es coneixen entre elles, però en un moment donat coincideixen al mateix lloc. Podeu concebre que no se saludin, que no s'interessin pel que fa l'altra? És possible que passin l'una al costat de l'altra com qui passa per devora un arbre. Jo no ho crec. Les galàxies tampoc.

Avui hem sabut que cinc galàxies han col·lidit. Aquí ho expliquen. Massa amor, per ventura? És "L'Amor che muove il sole e l'altre stelle?". És tot un problema físic? Em deman si l'atracció dels cossos, astres i tot, no és l'element imaginari d'aquesta metàfora que és l'amor. Per què no es disgrega la matèria en les parts que la componen? I la societat, per què no es disgrega?

La notícia m'ha fet pensar en el vers de Dant i en l'homenatge que li vaig retre al dia quart d'Els set dies de Serena amb aquest sonet:

Per l'ampla soledat del cel obert
es forja baula a baula la cadena
que em lliga al pas dels dies sense esmena
i que amb veu groga em diu sovint que et perd.

És per això que estim el gris incert
i les carícies de lluna plena
quan a l'hora vibrant de la serena
es desclouen les roses del desert.

I sé aleshores que el teu cos de duna
despertarà amb el so del ritme escrit
amb mà d'oratge per l'arena bruna;

i dansarem damunt el groc oblit
perquè és Amor qui mou el sol, la lluna
i els cossos dels amants en l'alta nit.

Per cert, no fa gaire que una amiga ben entesa en qüestions de crítica literària em va demanar per què no hi havia poesia de ciència ficció. Vaig quedar fred. La ciència ficció és un gènere que se sol lligar amb la novel·la, o amb el cinema (que normalment és el mateix però d'una altra manera). La narrativa tendeix a contar fets (reals o no, que això no importa), la poesia tendeix a expressar estats d'ànim (reals o no, que tampoc no importa... però millor si són irreals, que no fan tan d'oi). La ciència ficció és un bon pretext per contar fets.

Ara, ben pensat, sí que hi ha poesia que fa servir el teló de fons de la ciència ficció: Serenade, de Steve Miller, és una cançó, ja ho sé, però la lletra juga amb un vol espacial. En podeu sentir una mostra aquí. Més encara a la versió espanyola de MClan, que juga més amb la ciència ficció. I sense anar més enfora, què no és més que ciència ficció el Cibernauta Joan i tantes d'altres cançons d'Antònia Font.

Podríeu dir que això només són cançons, no poesia. En aquest cas no hauríeu entès res, ni tan sols l'"Autopsicografia" de Pessoa.