Un buit a la ciutat

Aprofitant que era diumenge vàrem visitar l'exposició de Xisco Fuentes sobre el Pont del Tren, també anomenat Pont de les Set Aigües, escenari constant, com deveu saber, de tot el que jo puc anomenar tot. A aquest pintor li ha succeït una cosa ben curiosa: ha passat de ser un pintor hiperrealista a ser pintor de territoris onírics per gràcia de la incúria de les institucions. Si jo només voldria que els qui van de conservadors conservassin!

Quants de viatges no varen començar al pont i quants no hi acabaren... els meus, tots. Emmarcava el buit, sustentava el buit, protegia del buit. Ara és el buit. Aquest blog, dedicat als llibres i aficionat als viatges, plany la desaparició d'aquest element unde, quo i qua dels viatges de la millor manera que es pot imaginar. De Jaume Vidal Alcover, "El buit":

Hi ha un buit a la ciutat que em pertany, ara. Tu

l'omplies amb l'esclat de la vasta esperança

que eres, ànima alçada i a punt, com una llança

cercant el blanc d'un cel imminent i segur.

Ara, clos aquell cel –qualsevol cel–, ningú

creu, ningú estima, en aquest món de la recança

i de la por, on fins i tot el sol s'hi cansa

i cau de l'arbre sec l'enyorament madur.

Torna, si vols que tornin a treure llum els cossos

i els mots, vívids senyals de la fe. Vine prest,

perquè tenim la vida –pots creure'm– feta trossos:

la ciutat, incompleta; més incomplet encara,

jo, que de no mirar-te se m'ha esborrat la cara

i visc com l'ombra, sense mirada i sense gest.