Dins un jardí

Dues entrades més avall reflexionàvem de la mà de Joan Mascaró Fornés i de Rabindranath Tagore de la impossibilitat que la traducció es pugui aplicar a qualsevol text. Ho fèiem també a partir de la contemplació d'unes flors d'arbre fruiter al natural i en representació pictòrica en un ukiyo-e japonès. Acabàvem, com tantes vegades, amb un sospir. Avui us pos una traducció d'un poema de Wilfred Owen sobre flors i sobre sospirs. Aquesta traducció és una prova: per favor feis-me'n suggeriments de millora.

When late I viewed the gardens of rich men,
Where throve my darling blossoms plenteously,
With others whose rare glories dazed my ken,
I was not teased with envious misery.

Enough for me to see and recognize;
Then bear away sweet names upon my tongue,
Scents in my breath, and colours in my eyes.
Their owners see them die: I keep them young.

But when more spacious pleasances I trod,
And saw their thousand buds, but might not kiss
Though loving like a lover, sire, and God,
Sad was the yearning of my avarice.

The rich man gives his parting guest one bloom,
But God hath vouchsafed my meek longing – whom?

Wilfred Owen (1913)

Veia florir als jardins dels potentats
per a alegria meva flors ufanes
entre la glòria de secrets sobtats,
i no em deixava dur d’enveges vanes.

Em basta veure-les, saber-ne l’aire:
m’omplen la boca amb noms de dolçors toves,
amb els colors els ulls, l’alè amb la flaire.
L’amo les veu morir: jo les veig joves.

Quan he estat en jardins més grans encara
amb tantes flors que no he gosat besar
ni com a amant ni com a déu ni pare
s’ha fet sospir el meu desig avar.

L’hoste del ric se’n du una flor en partir,
Déu a mi em dóna un llanguiment – per qui?

El vers 11 només és comprensible a partir del que Owen conta a sa mare en una carta del 29 de gener de 1913: «I can experience the happiness of paternity, fraternity, and amativeness all in one, sometimes» (citat a l'edició de Jon Stallworthy).

El sondatge de la vida

Ja sabeu quina afecció tenim en aquest blog per Wilfred Owen. Aquests dies en Joan Alegret molt gentilment m'ha volgut oferir el volum primer de les obres completes de Marià Manent, els seus dietaris. A la pàgina 113 trobam aquesta entrada del 28 de març de 1937:

Pasqua Florida. Però fa un dia trist, emplujat, amb boira densa embolcallant la muntanya. Aquests dies llegeixo l'antologia editada per Faber & Faber. Hopkins: quin sentit del llenguatge, del ritme, quines sàvies al·literacions! Wilfred Owen és, pel meu gust, un dels millors poetes contemporanis. Admirables poemes de guerra. «Futility», per exemple:

Porteu-lo on toca el sol.

Tocant-lo suaument abans el desvetllava

a la llar, murmurant-li dels camps que encara la llavor no tenen.

El desvetllava sempre, àdhuc a França,

fins a aquest matí i aquesta neu.

La misèria i la grandesa, la tendresa i l'horror de la guerra troben en Owen l'expressió de la més noble poesia. «La poesia és un sondatge de la vida», escriví Martin du Gard. Definició exacta per a Rilke, per a Owen.

Em passo tot el dia a casa. Pluja, pluja, pluja.

(Per cert, la traducció del fragment de Futility que apareix en aquesta nota és una versió inicial, sense versificar: comparau-la amb la final, que podeu trobar en aquest mateix blog).

L'any 1937 Owen devia tenir per a Manent una lectura molt pròxima. El sondatge de la vida que és la poesia treia conclusions molt pròximes, tant com en podem treure avui en dia:

Was it for this the clay grew tall?

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin

per treure la terra del son?

(Wilfred Owen, «Futility»)

Més «Futility»

Divendres passat, quan era a la biblioteca per una recerca que ja us contaré un altre dia, em vingué a les mans el volum Versions de l'anglès, de Marià Manent, publicat el 1938 per les Edicions de la Residència d'Estudiants, a Barcelona. El volum inclou una traducció de «Futility» de Wilfred Owen, que ja us havia posat en traducció meva la setmana passada. Us en pos ara les dues versions, la de Manent i la meva:

Futilitat

Perquè li toqui el sol porteu-lo més enllà:
suaument, el seu toc abans el desvetllava,
a casa, murmurant-li d'uns camps sense sembrar,
el deixondia sempre, àdhuc a França,
fins avui fins a aquesta nevada.
Ara si alguna cosa el pogués despertar,
el sol amable i vell prou que ho sabrà.

Oh, penseu com desvetlla les llavors,
com deixondia el fang d'un estel fred, un dia.
¿Són massa durs els membres, tan acabats, els flancs,
amb nervis –tot calent, encara,– i no es mouria?
És per això només que l'argila es féu gran?
Per què maldaven, fatus, els raigs del sol, antany,
i trencaven el sol de la terra tranquil·la?

(Trad. Marià Manent)

Futilitat

Arrossegau-lo cap al sol –
A casa el despertava abans gentil,
parlant-li fluix dels camps a mig sembrar.
El despertava sempre, a França i tot,
fins avui de matí i aquesta neu.
Si hi hagués res que el fes llevar just ara
segur que el bon sol ho sabria.

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin
per treure la terra del son?

(Trad. nostra)

Que per què dues traduccions de la maetixa obra són diferents? Aquest és el tema que em mou darrerament. De dia 18 a dia 21 d'aquest mes seré a Bristol, Sheffield i Liverpool per parlar d'això. Aquests dies us n'avançaré coses.

Mentrestant, quedem amb la frase de José Saramago que jo he conegut a través d'en Gabriel de la ST Sampol: «Els escriptors fan les literatures nacionals, els traductors fan la literatura universal»

El 'War Requiem' de Benjamin Britten

Quan Benjamin Britten va compondre el War Requiem per a la reconsagració de la Catedral de Coventry (1962), destruïda durant la II Guerra Mundial, volia que s'hi reconeguessin els horrors de la guerra. No havia de ser un requiem més, aplicable a qualsevol difunt, havia de ser un requiem per a un col·lectiu i referit especialment a la guerra. Per això va compondre un requiem grandiós d'instrumentació, i per això va recórrer a l'horror concret, individual, personal, vívid en el reconeixement de la persona concreta que pateix, dels poemes de Wilfred Owen escrits per a un altra guerra, si és que totes les guerres no són la mateixa. La grandiositat del requiem de Britten es coneix sobretot al «Dies Irae», d'una força com pocs. L'horror individual es pot llegir en lletres com la del «Requiem aeternam», on apareix aquest poema d'Owen que vaig traduir fa temps i que és –crec jo– un precedent de Where have all the flowers gone de Pete Seeger:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,--
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.



Qui planyerà els qui moren a grapats?
Tan sols l’enuig brutal de l’armament,
sols l’espetec dels rifles sincopats

pot dir apressat un fúnebre lament.
Cap burla; cap campana ni cap rés

els planyin ni dels chors cap crit de dol,

-- chors folls, punyents dels cossos llastimers
i trompes tot cridant al trist redol.
Quines candeles els diran adéu?

Als ulls dels nois, i no a les seves mans,

els sagrats comiats seran brillants,
tindran com a mortalla els fronts de neu

de les noies; per flors la tendra espera,
i un portelló que es clou per llum darrera.

Aquesta mescla de registres, grandiós i particular, i de textos, els de la litúrgia de la missa de difunts i els dels poemes d'Owen, expliquen el resultat del requiem. Més encara quan el compon un autor de l'alçada de Britten, contemporani a la manera britànica, o sia, que innova sense prescindir dels arguments melòdics, i que és capaç de posar música com ningú als textos en anglès. Per això darrer l'han comparat a Henry Purcell. Si voleu saber més coses sobre Britten podeu mirar aquesta presentació en power point que vaig preparar fa dos anys per presentar-ne el Peter Grimes a la UIB (no hi ha les audicions, però).

Com és que no ha sonat més el War Requiem, darrerament? Sí, en canvi, que s'han fet servir els versos d'Owen per referir-se als horrors de la Guerra d'Irak: ahir ja vèiem com Harold Pinter, amb prou raó, ha lligat una cosa amb l'altra, i n'hi ha altres exemples, però si sou impressionables no mireu aquesta pàgina.

'There are no more words to be said'

L'any 2004, Harold Pinter, després Premi Nobel de Literatura 2005, va ser guardonat amb el Premi Wilfred Owen. Heu de llegir el seu discurs d'acceptació del premi per entendre la vigència d'Owen en els conflictes actuals. El trobareu a l'enllaç "Acceptance speech" d'aquesta pàgina. No us perdeu, tampoc, la comparació entre uns versos d'Owen i uns de Pinter a l'enllaç "Wilfred Owen Prize" de la mateixa pàgina.