Un altre 6 d'abril

6 d'abril un altre cop, i enguany torna a coincidir amb el Divendres Sant. Com el 1327, talment. Pens en la traducció com a teoria de l'amor. Les mitges esferes de Plató no existeixen. Hi ha enamoraments que neixen de la necessitat de moure's, de canviar, com explica Alberoni. La traducció com a moviment, com a negociació, com a recreació. Avui fa exactament 685 anys que Francesco Petrarca es va commoure veient Laura de Noves dins l'església de Santa Clara, d'Avinyó. Celebrem-ho.

Oh, feliç ànima, que véns sovint
a consolar les meves nits dolents
amb els teus ulls, que Mort no torna absents,
sinó que encara es fan més bells morint.

Com t’agraesc que els jorns de goig extint
la teva vista em vulgui fer plaents!
I així començ a retrobar presents
els teus encants en lloc no gens distint.

Allà on et cantava any rere any,
ara com veus no hi cap més que el lament,
i no és per tu el lament, ans pel meu dany.

Un sol repòs m’acull en tal afany:
que quan tu tornes et conec i et sent
pel pas, la veu, la roba, els ulls d’antany.




Alma felice che sovente torni
a consolar le mie notti dolenti
con gli occhi tuoi che Morte non à spenti,
ma sovra’l mortal modo fatti adorni:

quanto gradisco che’ miei tristi giorni
a rallegrar de tua vista consenti!
Così comincio a ritrovar presenti
le tue bellezze a’ suoi usati soggiorni,

là ‘ve cantando andai di te molt’anni,
or, come vedi, vo de te piangendo:
di te piangendo no, ma de’ miei danni.

Sol un riposo trovo in molti affanni,
che, quando torni, te conosco e ‘ntendo

a l’andar, a la voce, al volto, a’ panni.

Dins un jardí

Dues entrades més avall reflexionàvem de la mà de Joan Mascaró Fornés i de Rabindranath Tagore de la impossibilitat que la traducció es pugui aplicar a qualsevol text. Ho fèiem també a partir de la contemplació d'unes flors d'arbre fruiter al natural i en representació pictòrica en un ukiyo-e japonès. Acabàvem, com tantes vegades, amb un sospir. Avui us pos una traducció d'un poema de Wilfred Owen sobre flors i sobre sospirs. Aquesta traducció és una prova: per favor feis-me'n suggeriments de millora.

When late I viewed the gardens of rich men,
Where throve my darling blossoms plenteously,
With others whose rare glories dazed my ken,
I was not teased with envious misery.

Enough for me to see and recognize;
Then bear away sweet names upon my tongue,
Scents in my breath, and colours in my eyes.
Their owners see them die: I keep them young.

But when more spacious pleasances I trod,
And saw their thousand buds, but might not kiss
Though loving like a lover, sire, and God,
Sad was the yearning of my avarice.

The rich man gives his parting guest one bloom,
But God hath vouchsafed my meek longing – whom?

Wilfred Owen (1913)

Veia florir als jardins dels potentats
per a alegria meva flors ufanes
entre la glòria de secrets sobtats,
i no em deixava dur d’enveges vanes.

Em basta veure-les, saber-ne l’aire:
m’omplen la boca amb noms de dolçors toves,
amb els colors els ulls, l’alè amb la flaire.
L’amo les veu morir: jo les veig joves.

Quan he estat en jardins més grans encara
amb tantes flors que no he gosat besar
ni com a amant ni com a déu ni pare
s’ha fet sospir el meu desig avar.

L’hoste del ric se’n du una flor en partir,
Déu a mi em dóna un llanguiment – per qui?

El vers 11 només és comprensible a partir del que Owen conta a sa mare en una carta del 29 de gener de 1913: «I can experience the happiness of paternity, fraternity, and amativeness all in one, sometimes» (citat a l'edició de Jon Stallworthy).

Un sospir infinit

L'Infinit en l'home veu l'Infinit en la flor (Joan Mascaró).

He volgut avui començar amb aquest pensament de Joan Mascaró Fornés, i contemplar aquesta imatge des d'aquest esperit:

La foto és feta al Collet d'en Debora (Andratx), però si en lloc d'un ametler fos una prunera i en lloc d'una fotografia fos un gravat, bé podríem contemplar aquesta imatge que es deu a la mà d'Utawaga Hiroshige (1857):

L'art pren de la natura només allò que es deixa prendre. Igualment a l'hora de traduir no és sempre possible traslladar-ho tot. Això és el que va escriure Rabindranath Tagore a Joan Mascaró sobre les seves traduccions dels textos hindús:

El que més em plau del vostre llibre és la manera com heu tractat les parts del text que són no-racionals i que semblen somnis, el balboteig d'un infant prodigi, mesclades amb les més admirables altures d'intuïció espiritual mai assolides per la ment humana. [...]. El que no heu traduït també mostra la vostra discriminació, ja que hi ha extensos passatges, especialment als grans Upanishads com el Chandogya que són simbòlics i que només expressarien el seu significat místic llegits en el context de la vida i costums de l'època en què s'escriviren. Com que això no és possible avui, s'han de deixar de banda amb un sospir [extret de La creació de la fe, de Joan Mascaró, Ed. Moll, 1993].

Sospirem.

Liverpool

Ahir vespre vaig tornar de Liverpool. La jornada sobre traducció ha estat productiva. Hi vaig poder escoltar en Xavier Farré, n'Alfons Gregori i en Rich Mansell. Molt bé tots tres. Crec que compartim punts de vista, encara que només en Rich i jo els formalitzem de la mateixa manera. Per cert, aquí teniu tres congressistes a les 2h30 de la matinada a l'entrada de l'edifici de Modern Languages de la Universitat de Liverpool:

(Té secret: tornàvem a cercar l'equipatge després d'un magnífic sopar i una visita al pub).

Per cert que vaig trobar Liverpool canviada (hi havia estat fa ara quinze anys): més «ciutat», més viscuda, més passejadora. És possible que el temps, magnífic per al país i l'època, també hi ajudàs. Mirau quina vista tenia des de la meva habitació:

Des de Bristol

Ahir vaig arribar a Bristol, una ciutat interessant, amb nucli urbà. Amb plugim i tot la vàrem recórrer de plaça en plaça mentre parlàvem de traductologia i poesia. En Richard Mansell em va explicar la història de John Cabot, primer europeu que va arribar al continent americà (al continent, no a les illes!), si descomptam els víkings. John Cabot va sortir de Bristol, precisament. Sembla que era genovès, descendent d'algun lloc de la Corona d'Aragó.

Crec que podem deixar anar la pista mallorquina de Cristòfol Colom i centrar-nos en John Cabot. Fotos en tornar a casa.

Ara me'n vaig a explicar la nostra traducció de Blai Bonet.

Demà des de Sheffield.

Originals i traduccions

Triadú i Oliva tradueixen el pentàmetre anglès en alexandrins (o dodecasíl·labs, que no és ben igual) catalans. Morera, Montoriol i Vergés el tradueixen en decasíl·labs. Al final, uns han d'omplir i els altres d'escapçar. Ofici complicat el de traductor, perquè no pot amagar les íntimes traïcions que el poeta original fa a la intenció primera quan no la pot realitzar per falta de destresa.

Totes les roses són la rosa

Totes les roses són la rosa i avui ja és primavera. Ahir parlàvem de versions diferents d'un mateix original. Avui portam aquest ram de roses hereves de la mateixa rosa, el primer quartet del primer sonet de Shakespeare:

From fairest creatures we desire increase,

That thereby beauty's rose might never die,

But as the riper should by time decease,

His tender heir might bear his memory.

Dels sers més bells ne desitgem fillada,
perquè la rosa de beutat no mori;
i si al fi es deu marcir, deixi brostada
d'un tendre hereu que sos encants memori
(M. Morera i Galícia, 1922).

Dels éssers bells, fillada desitgem
per a la flor de la beutat servar.
Que en tendre hereu, un jorn, l'esclat trobem
d'aquell passat tan dolç de recordar.
(Trad. C. Montoriol Puig, 1928).

Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.
(Trad. J. Triadú, 1958).

Que es propaguin les belles criatures
perquè la rosa de l'encant no mori,
i, quan el temps mustigui les madures,
siguin els tendres fills recordatori.
(Trad. G. Vergés, 1992).

De criatures belles, en volem increment
perquè no mori mai l'esplendor de la rosa,
sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa,
vingui una tendra hereva per fer-nos-la present.
(S. Oliva, 2002).

Més celebracions

M'han telefonat per si vull repetir la lectura de poemes que ja vaig fer a Palma dia 23 de febrer per homenatjar Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Damià Huguet. La raó aquesta vegada és la celebració del Dia Mundial de la Poesia, que de fa uns anys és dia 21 de març. Tal volta perquè és l'inici de la primavera? I què? O és que tots els poemes han de ser de tema primaveral?

Ja fa temps que, com a celebració personal, vaig instituir el 6 d'abril com a dia de la poesia, només perquè va ser el dia que, segons pròpia confessió, Petrarca s'enamorà de Laura. Avui us pos el sonet original i una versió meva de ja fa molt de temps:

Voglia mi sprona, Amor mi guida e scorge,
piacer mi tira, usanza mi trasporta,
speranza mi lusinga e riconforta,
e la man destra al cor già stanco porge.

E'l misero la prende, e non s'accorge
di nostra cieca e disleale scorta;
regnano i sensi, e la ragion è morta;
de l'un vago desio l'altro risorge.

Vertute, onor, bellezza, atto gentile,
dolci parole a i be' rami m'han giunto
ove soavemente il cor s'invesca.

Mille trecento ventisette, a punto
su l'ora prima, il dì sesto d'aprile
nel laberinto intrai; né veggio ond'èsca.

Desig m'encalça, Amor em guia i mena,
pler m'arrossega, usança em ben transporta,
m'afalaga l'esper i em reconforta
i la mà dreta al cor cansat ofrena.

I el malaurat la pren mostrant l'esquena
a la companya deslleial i forta;
els sentits regnen, la raó ja és morta;
un bell desig amb més desigs es trena.

Virtut, honor, bellesa, gest gentil,
són mots dolços que em lliguen al brancam
que envesca suaument la meva vida.

Mil tres-cents vint-i-set, el bell reclam
de matinada dia sis d'abril
al laberint sonà; no en veig l'eixida.