Dins un jardí

Dues entrades més avall reflexionàvem de la mà de Joan Mascaró Fornés i de Rabindranath Tagore de la impossibilitat que la traducció es pugui aplicar a qualsevol text. Ho fèiem també a partir de la contemplació d'unes flors d'arbre fruiter al natural i en representació pictòrica en un ukiyo-e japonès. Acabàvem, com tantes vegades, amb un sospir. Avui us pos una traducció d'un poema de Wilfred Owen sobre flors i sobre sospirs. Aquesta traducció és una prova: per favor feis-me'n suggeriments de millora.

When late I viewed the gardens of rich men,
Where throve my darling blossoms plenteously,
With others whose rare glories dazed my ken,
I was not teased with envious misery.

Enough for me to see and recognize;
Then bear away sweet names upon my tongue,
Scents in my breath, and colours in my eyes.
Their owners see them die: I keep them young.

But when more spacious pleasances I trod,
And saw their thousand buds, but might not kiss
Though loving like a lover, sire, and God,
Sad was the yearning of my avarice.

The rich man gives his parting guest one bloom,
But God hath vouchsafed my meek longing – whom?

Wilfred Owen (1913)

Veia florir als jardins dels potentats
per a alegria meva flors ufanes
entre la glòria de secrets sobtats,
i no em deixava dur d’enveges vanes.

Em basta veure-les, saber-ne l’aire:
m’omplen la boca amb noms de dolçors toves,
amb els colors els ulls, l’alè amb la flaire.
L’amo les veu morir: jo les veig joves.

Quan he estat en jardins més grans encara
amb tantes flors que no he gosat besar
ni com a amant ni com a déu ni pare
s’ha fet sospir el meu desig avar.

L’hoste del ric se’n du una flor en partir,
Déu a mi em dóna un llanguiment – per qui?

El vers 11 només és comprensible a partir del que Owen conta a sa mare en una carta del 29 de gener de 1913: «I can experience the happiness of paternity, fraternity, and amativeness all in one, sometimes» (citat a l'edició de Jon Stallworthy).