Totes les roses són la rosa

Totes les roses són la rosa i avui ja és primavera. Ahir parlàvem de versions diferents d'un mateix original. Avui portam aquest ram de roses hereves de la mateixa rosa, el primer quartet del primer sonet de Shakespeare:

From fairest creatures we desire increase,

That thereby beauty's rose might never die,

But as the riper should by time decease,

His tender heir might bear his memory.

Dels sers més bells ne desitgem fillada,
perquè la rosa de beutat no mori;
i si al fi es deu marcir, deixi brostada
d'un tendre hereu que sos encants memori
(M. Morera i Galícia, 1922).

Dels éssers bells, fillada desitgem
per a la flor de la beutat servar.
Que en tendre hereu, un jorn, l'esclat trobem
d'aquell passat tan dolç de recordar.
(Trad. C. Montoriol Puig, 1928).

Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.
(Trad. J. Triadú, 1958).

Que es propaguin les belles criatures
perquè la rosa de l'encant no mori,
i, quan el temps mustigui les madures,
siguin els tendres fills recordatori.
(Trad. G. Vergés, 1992).

De criatures belles, en volem increment
perquè no mori mai l'esplendor de la rosa,
sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa,
vingui una tendra hereva per fer-nos-la present.
(S. Oliva, 2002).