Pau i fe de camí a Samarcanda

Ja sabeu l'afecció que tenc per Samarcanda i per la Ruta de la Seda. És ver que és més la Samarcanda ignota, somniada, a l'estil de Pessoa («[...] és no només millor, sinó més vertader, somniar Bordeus que no desembarcar a Bordeus»), que no una Samarcanda real. En el seu camí (real) cap a Samarcanda, els ambaixadors d'Enric III de Castella encapçalats per Ruy González de Clavijo, arriben a Constantinoble el 30 d'octubre de 1403, molt poc després que Tamerlà vencés el turc Baiazet I prop d'Ankara (28 de juliol de 1402) per una disputa sobre la ciutat d'Arzinga. Els bizantins feren un doble joc: asseguraren ajuda a Tamerlà i finalment ajudaren els turcs a fugir de la desfeta. D'aquesta manera s'asseguraren cinquanta anys més la possessió de Constantinoble. Sigui com sigui, la guerra era contínua al bàndol musulmà i al bàndol cristià, i les fronteres de religió poc tenien a veure amb les aliances militars:

«Este que es agora emperador de Costantinopla llámase Chamornoly, que quiere dezir Manuel; e su hermano fue Emperador antes d'él, e ovo un fijo, el cual fue desobediente a su padre, tanto que tratava ser contra él. E el turco Morate, padre d'este qu'el Tamurbeque venció, ovo otrosí otro fijo en aquel tiempo que le fue desobediente. E el fijo del turco e del Emperador, fiziéronse a una parte para deponer a sus padres e tomarles el señorío; e el Morate e el Emperador de Constantinopla feziéronse eso mismo en uno contra los fijos, e vinieron sobre ellos, e falláronlos en el castillo de Galípuli, el que es agora del turco, e cercáronlos allí; e acordaron él, e el Morate e el Emperador de Constantinopla, que si a sus fijos tomasen, que les sacasen los ojos, e que aquel castillo, que lo derrocasen por que quedase por enxiemplo para los que d'ellos viniesen» (González Clavijo, Embajada a Tamorlán, edició de F. López Estrada, Madrid: Castalia, 1999, 140-141).

Per cert, que Tamerlà expressa la seva superioritat sobre el turc en aquests versos de Tamburlaine the Great de Marlowe:

«Alas, poor Turk, his fortune is too weak

T'encounter with the strength of Tamburlaine.

View well my camp, and speak indifferently:

Do not my captains and my soldiers look

As if they meant to conquer Africa?» (Tamburlaine the Great, I, 3.3: 6-10).

El «Chamornoly» de Clavijo no és altre que Manuel II, avui tan citat per la premsa perquè una controvèrsia seva ha aparegut en una conferència del Papa, que us convid a llegir aquí. Veureu com el Papa cita les paraules de Manuel II amb una intenció que no és la de desjectar els musulmans, sinó la de defensar la racionalitat de Déu: la conversió no es pot imposar per la violència perquè seria irracional i contrari a la naturalesa de Déu. La conferència del Papa és d'acostament de la fe i la raó. És acadèmicament impecable i es refereix en diverses ocasions al mètode científic en els estudis humanístics. És injust exercir violència contra aquest missatge de pau.

Però també seria massa imparcial creure que l'Islam és sempre violent. M'agrada, sobre això, l'afirmació d'un personatge de la novel·la Samarkand d'Amin Malouf quan conversa amb Omar Khayyam sobre les disputes entre xiïtes i sunites:

«Naturally, I happened to participate in those festivities [d'insults xiïtes contra sunites] during my childhood in Qom, but since my adolescence I have seen them in a different light and have come to understand that such excesses are not worthy of a man of learning. Neither do they conform to the teaching of the Prophet. All the same, when you gaze in awe, in Samarkand or elsewhere, at a mosque wonderfully clad in tiles glazed by the Shiite artisans of Kashan, and when the preacher of that same mosque launches into tirades of invective and curses against 'the accursed heretical sectarians of Ali', that too is hardly in conformity with the teaching of the Prophet» (Amin Maalouf, Samarkand, Londres: Abacus, 1991=2004, p. 61).

Quedem-nos amb «excesses not worthy of a man of learning» i també amb una estança, precisament, d'Omar Khayyam en traducció de Ramon Vives Pastor sobre l'afer que ens ocupa:

«La terra és dividida pels déus i religions,

pels sacerdots, profetes, llibres i sagrats textos;

la impietat, l'islamisme i el pecat són pretextos

que els homes han trobat per lluitar com lleons».