Non Omnis Moriar (III)

Serà blanc el matí de la mirada,
quan reviscolarà la llum del cos
amb la puixança nova de les flors
per cada plec de pell renovellada.

Com un sospir feixuc la porta es bada
–adéu, misteri de la nit, redòs
de la fosca, novembre de les pors:
per què em cercau allà on no faig estada?

Correu: que tothom sàpiga on he anat,
que em cerquin pels carrers de la infantesa,
per les cales del més suau combat

o pels jardins de la paraula entesa.
Cap altre lloc permet al gra de blat
tornar més vida que la vida presa.