Nostra Dona del Silenci

Lady of silences

Calm and distressed

Torn and most whole

Rose of memory

Rose of forgetfulness

Exhausted and life-giving

Worried reposeful

The single Rose

Is now the Garden

Where all loves end

Terminate torment

Of love unsatisfied

The greater torment

Of love satisfied

End of the endless

Journey to no end

Conclusion of all that

Is inconclusible

Speech without word and

Word of no speech

Grace to the Mother

For the Garden

Where all love ends.

T. S. Eliot recitava aquesta lletania a Nostra Dona del Silenci a Ash Wednesday. També Pessoa recitava una lletania a Nostra Dona del Silenci:

Senyora de les Hores que passen, Verge de les aigües estancades i de les algues mortes, Deessa Tutelar dels deserts oberts i dels paisatges negres de rocams estèrils –deslliura’m de la meva joventut.
Consoladora dels qui no tenen consolació, Llàgrima dels qui mai no ploren, Hora que mai no sona –deslliura’m de l’alegria i la felicitat.
Opi de tots els silencis, Lira per no tocar, Vitrall de llunyania i d’abandó –fes que jo sigui odiat pels homes i escarnit per les dones.
Címbal d’Extremunció, Carícia sense gest, Colom mort a l’ombra, Oli d’hores passades somniant –deslliura’m de la religió, perquè és suau; i de la descreença perquè és dura.
Lliri marcint-se al capvespre, Cofre de roses musties, Silenci entre pregària i pregària –omple’m de fàstic de viure, d’odi de ser sa, de menyspreu de ser jove.

I tots dos participen d'una mateixa idea de renúncia al jo i de fusió amb el món:

Let the whiteness of bones atone to forgetfulness.

There is no life in them. As I am forgotten

And would be forgotten, so I would forget

Thus devoted, concentrated in purpose. And God said

Prophesy to the wind, to the wind only for only

The wind will listen. [...]. (T. S. E.).

Fes-me tornar inútil i estèril, oh Acollidora de tots els somnis vagues; fes-me pur sense raó per ser-ho, i fals sense amor de ser-ho, oh Aigua Corrent de les Tristors Viscudes; que la meva boca sigui un paisatge de gels, els meus ulls dos llacs morts, el meu gest un esfullar-se lent d’arbres vellets –Oh Lletania de Desassossecs, oh Missa-Morada de Cansaments, oh Corol·la, oh Fluid, oh Ascensió!… (F. P.).

Nihil novum sub sole, tanmateix, res que no fos perfectament empeltat a la tradició, especialment la taoista:

No porfidieu, seguiu el corrent i us sentireu units a la vastitud del buit del Cel (Zhuangzi).

I acabam amb aquest magnífic pensament de Jean François Billeter sobre la confluència entre els nostres artistes contemporanis i el pensament clàssic taoista:

Me pregunto si, sobre este tema (y sobre otros), el pensamiento de Zhuangzi no está destinado a encontrarse con una labor que se está llevando a cabo soterradamente en las profundidades de nuestra cultura. Nuestro paradigma del sujeto y de la subjetividad, del dualismo de la mente y el cuerpo, se tambalea, somos conscientes de ello, pero seguimos presos en él a falta de alternativa. Sólo algunas mentes visionarias han presentido, en ciertos momentos, lo que podría ser el nuevo paradigma. Pienso en los surrealistas, que a veces han sido proféticos. Algunas de sus intuiciones más fulgurantes los colocan muy cerca de las visiones del Zhuangzi. Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, 180.