17.2.11

Contra la poesia per la poesia


No fa gaire que es varen activar les alarmes entre els editors mallorquins per la reducció dels fons destinats pel Consell de Mallorca al suport de l’edició en català. Igualment han estat repetides les dificultats per mantenir l’Espai Mallorca, la llibreria del carrer del Carme de Barcelona mantinguda per institucions de les Balears amb l’objectiu de fer-ne un cap de pont de la producció literària i fonogràfica illenca al Principat. Entre una cosa i l’altra, els ajuts a la producció i la distribució arriben als 416.000 euros. No comptam aquí els ajuts específics a les publicacions que aconsegueixen atreure l’atenció de les institucions públiques. O sia, que són 416.000 euros anuals pel cap baix. Mentrestant, sorgeix qualque veu no implicada en el negoci editorial que comença a plantejar-se la qualitat de les publicacions. La pregunta és fàcil: sense suport institucional, tot això s’aguantaria? És una pregunta innocent. Algunes coses s’han de mantenir, certament. No n’hi ha dubte. Però, ben mirat: és tan nefasta la producció literària illenca que no hi ha cap distribuïdor que la vulgui dur als mostradors del continent? No n’hi ha interès? Obrir una llibreria a Barcelona per activar el consum d’obres fetes a Mallorca va ser una gran idea l’any 1998, però no ho és mantenir-la indefinidament. Això és independent de la vàlua dels professionals que hi fan feina i de la comoditat que pot suposar trobar-ho tot al mateix punt. Cada any que s’allarga el funcionament d’aquest enclau, s’afegeix un any de retard en la desitjada activació d’una distribució normalitzada dels productes culturals de la perifèria.

«La parenta pobra» és una expressió que fa servir freqüentment i des de fa anys Bartomeu Fiol per referir-se a la poesia. A Mallorca potser és millor referir-s’hi com a parenta que ha tingut la sort de jubilar-se amb una magnífica pensió. O sia, que cobra, però no fa feina. Sempre fa de mal dir “això sí, això no”, però no deixa de sorprendre la inflació de llibres de poesia publicats a Mallorca. Si miram només les obres agraciades pel suport genèric a la fase II de la convocatòria de 2010 (llibres editats entre el 1r de gener i el 31 de juliol de l’any passat a Mallorca), en resulta un nombre no inferior a 35. 35 títols de poesia publicats en set mesos per editorials domiciliades a Mallorca o amb sucursal a Mallorca! I, com a condició de la convocatòria, en tiratges no inferiors a 1.000 exemplars. No en tenim dades de vendes, però la inspecció detallada de molta d’aquesta producció és una mica decebedora. No feim més que expressar una valoració totalment subjectiva, que es pot contestar immediatament des d’una subjectivitat diferent, i que no vol negar l’existència de vertaderes perles. Flowers in the dirt, sí, i tant, i per això mateix víctimes de tot plegat. En general, però, cal fer un esforç important per fixar què fa que un text sigui poètic i no un diari personal reconvertit en un enfilall d’endevinalles. És trist imaginar-se un jove dins la secció de poesia d’una llibreria de Palma. En narrativa, en canvi, aquest desconcert no és tan evident. Un observador es veu empès a pensar que per esdevenir novel·lista tothom veu clar que cal qualque cosa més que la voluntat d’esdevenir-hi. Per esdevenir poeta, en canvi...

Bé, siguem constructius, que no sigui dit: i si ens aturàvem de publicar llibres de poesia d’autors vius... en paper? Vegem: què en treu el poeta de l’edició d’un llibre? Diners? Qui no ha somrigut en llegir aquesta pregunta ingènua? I doncs? I si deixàvem tranquils els diners públics i deixàvem alhora de gastar paper? Per què no podem crear uns fonaments creïbles per a l’edició de poesia? El problema no deu ser l’import, de cada vegada més minso. El problema és la manca de criteri. Pareix com si els editors haguessin deixat de fer el paper de filtre que hom n’hauria d’esperar, com si les institucions haguessin posat els creadors immediatament en contacte amb els consumidors. Utòpicament desitjable, això? No tant. No hi ha guia ni sedàs. Què ens caldria aquí? Que les noves propostes dels creadors rodassin una mica abans d’assaltar els prestatges en solitari: hauríem de retornar a les revistes, caldria publicar a la xarxa, que ho permet tot (menys l’olor de tinta, que no és de tinta, segons Desalmand, sinó de la cola del llom i, miri, potser que deixem d’ensumar-ne, d’això). No era una aspiració retornar als orígens orals de la poesia? Doncs ara no és tan difícil. «No», dirà algú, «la poesia també pot ser gràfica». I tant que sí, i amb animacions i vídeo, si cal. Doncs aquí hi ha el què de publicar a la xarxa: és més flexible, més barat, més accessible. Publiquem en paper, si és que realment cal, allò que perduri després d’un temps de rodatge. Analitzem els impactes de les propostes poètiques en la crítica i en l’acceptació del públic i després, només després, decidim si ho paga publicar-ho en paper. Feim un reset? Va, sí, i primer una moratòria de publicació de poesia en paper.