Només la música

Que poc que parlen
de tu els llibres de música, i que molt que parlen, tanmateix, de les teves
obres. Apareixen atribuïdes a Caccini (l’Ave
Maria), a Francesco da Milano (la Canzona),
a Sychra (la Masurca), a Visotski (l’Elegia i la Melodia russa), a Negrini (el Ricercar),
o a Balakirev (l’Impromptu)... i a
quants més, Vladimir? A quants més? Això és el que ens deixes: una història
plena de la teva neu, d’aquesta serenor de la teva música que només el futur
descobrirà.
No has passat a la
història dels músics, t’has fet autor de la història de la música.
D’aquí a pocs anys
un grup de música rock, els Aquarium,
farà una cançó a partir de la teva Canzona,
amb una lletra que haurà escrit el poeta Volohonski (La ciutat d’or). Apareixerà en una pel·lícula d’aquí a quinze anys,
el 1988, Assa, una pel·lícula que
anunciarà els canvis que arribaran al teu país... però no correm, no, que
tampoc el teu país no esdevindrà la ciutat d’or inspirada per la teva música
(ai, perdona! per la música de Francesco da Milano!) a Volohonski. Tot serà nou
i tot serà vell. Només tu hauràs sabut fer nou l’antic i clàssic el nou, com a
la ciutat d’or.
Ara tot se’n va en
un fos a blanc...
(versió lliure de
La ciutat d’or, a partir de la traducció anglesa del poema de Volohonski):
Hi ha un cel blau, serè, que fa de pal·li
a una ciutat daurada eternament
que s’entreveu rere una gelosia
i que guarda l’estrella més lluent;
hi ha dins la ciutat un bell jardí
d’herbes i flors poc vistes de la gent
externa, que tampoc no reconeix
el bestiar bellíssim que s’hi sent;
hi ha un lleó de cabellera en flames
i un bou amb ulls fets de mirall talment,
i encara l’àguila daurada els mira
i és tal que no l’oblida qui en fa esment;
hi ha al bell mig de la celístia esplèndida
una estrella que lluu tan refulgent
que sé ben cert que és teva, àngel meu,
per sempre més és teva solament;
hi ha un amor fidel per a qui estima,
i, com que aquell qui lluu no és mai dolent,
deixa ara que l’estrella et condueixi
al verger de la joia permanent
per trobar-hi el lleó de clin de flama
i el bou dels ulls que són miralls talment,
i l’àguila daurada que els vigila
i que es reté per sempre al pensament.