La astronomo / L'astrònom

La astronomo

L. N. Newell (1947)

Li sidis kaj gestadis per stelmapo,

sen ekscitiĝ’, komforte sur kanapo;

sed brilis liaj okulvitroj stele.

Malantaŭ li en procesi’ bobele

fluadis tajd’ el astroj kaj planedoj.

Dum li parolis pri la pens-ekspedoj

mezen de l’ spaco, kaj pri l’ kalendaroj

de l’ kosmo, la homflataj lumojaroj,

kiuj aplikas skalon al Senfino,

pri Andromed’, soleca virgulino,

kiu drivadas tra l’ malplen’ fiera;

kaj li debatis, ĉu nuanc’, mistere

misloka en la lumospektro, pruvas

ke ŝi, dum la Eterno tempopluvas,

en fuĝo al mallum’ momente brilas,

aŭ tie en ĉiama glor’ stabilas.

Pri Betelgez’, fantoma lum’ giganta,

imperiestre tra l’ stelar’ ŝvebanta,

parolis li, kaj pri la nigraj truoj

en la ĉiel-tapiŝo –vid-vakuoj

el polvo en la praforĝej’ de l’ astroj.

Priskribis li la froston de la vastoj

mortegaj, kie mil mondaroj fluas

post mil mondaroj; kie rivoluas

radia galaksi’ post galaksio

ĝis nepenseblaj kampoj de l’ Nenio,

kie la homa menso terurite

en paralizo diseriĝas splite.

Kaj mi rimarkis, kun konsterna gapo,

ke l’ Universon tenas homa kapo.

L'astrònom

L. N. Newell (1947) 

Assegut al sofà amb una carta

celeste hi feia gestos sense dèria,

si bé tenia estels a les ulleres.

Per darrere marxaven les bombolles

d’una marea d’astres i planetes.

I parlava de com el pensament

s’envola per l’espai, del calendari

del cosmos, l’altivesa dels anys llum,

que volen posar brida a l’infinit,

i d’Andròmeda, verge solitària

que orgullosa deriva en la buidor;

i es demanava si un tret minúscul,

anomalia de l’espectre, prova

que la verge és només un punt de llum,

una gota en la pluja de l’etern,

esplendent tot fugint envers la fosca,

o si per sempre es revesteix de glòria.

També de Betelgeuse, esfera immensa

que plana entre els estels amb majestat,

s’ocupava l’astrònom, i dels negres

forats de la celístia, com ulls

cegats de pols de l’obrador dels astres.

Va descriure calfreds d’immensitats

inertes, per on suren mons de mons

per darrere mil mons, i on orbiten

galàxies darrere més galàxies

fins als camps impensables del no-res,

allà on la ment humana esfereïda

es dissol esqueixada en la paràlisi.

I amb estupor vaig veure com conté

tot l’univers el cap d’un home sol.