Tot va a acabar amb en Nakamura

Aquests dies s'ha produït el relleu al tron del crisantem. Tot ha estat molt sobri, molt propi del que va observar Tanizaki sobre la seva cultura. Akihito ha cedit el tron a Naruhito. Ara tot és molt normal, tot s'ha televisat. Akihito ja no ha estat déu. Son pare, Hirohito, sí que ho va ser. Amb ell va acabar la divinitat dels emperadors japonesos. Diuen que els seus súbdits varen entendre que no era un déu quan per primera vegada li varen sentir la veu per la ràdio. Era el 15 d'agost de 1945. No va ser per la seva veu, desconeguda com els era. Va ser per les seves paraules: els déus no es rendeixen. Hirohito va passar la resta de la vida al seu palau, investigant-hi una de les formes de vida més senzilles, transparent sovint, ingràvida gairebé, la dels hidrozous. I va publicar articles científics sobre aquella matèria mig immaterial.

Teruo Nakamuro va ser un soldat taiwanès (del poble amis) de l'exèrcit imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, fos perquè no s'havia adonat de la rendició, fos per qualsevol altre motiu, va continuar vivint dins la jungla indonèsia fins que va ser capturat el 18 de desembre de 1974. Per a ell i altres soldats les coses s'havien petrificat així com eren abans d'aquell dia d'agost de 1945. Un dia vaig pensar que la divinitat d'Hirohito es va dissoldre definitivament aquell 18 de desembre, i vaig escriure això:

A MERCÈ DEL TEMPS I DEL DESTÍ

18 de desembre de 1974

El teu laboratori, enmig del Kyuden,

té molta llum, té massa llum, dius tu,

i abaixes la mirada al microscopi

ben instal·lat enmig de les peixeres.

Mires lleuger com neda un hidrozou,

com ballen amb la música de l'aigua

els fills de l'aigua i de la ingravidesa

dins la maror del temps i del destí.

El vent rugia, el mar s'alçava en armes,

ja ho va advertir fa anys el vell Meijí.

Ja ho veus, ell és un déu al panteó,

i tu, dels teus, ets el primer dels homes.

Retires un grumer que sura, mort.

Avui han capturat en Nakamura.