Un sospir infinit

L'Infinit en l'home veu l'Infinit en la flor (Joan Mascaró).

He volgut avui començar amb aquest pensament de Joan Mascaró Fornés, i contemplar aquesta imatge des d'aquest esperit:

La foto és feta al Collet d'en Debora (Andratx), però si en lloc d'un ametler fos una prunera i en lloc d'una fotografia fos un gravat, bé podríem contemplar aquesta imatge que es deu a la mà d'Utawaga Hiroshige (1857):

L'art pren de la natura només allò que es deixa prendre. Igualment a l'hora de traduir no és sempre possible traslladar-ho tot. Això és el que va escriure Rabindranath Tagore a Joan Mascaró sobre les seves traduccions dels textos hindús:

El que més em plau del vostre llibre és la manera com heu tractat les parts del text que són no-racionals i que semblen somnis, el balboteig d'un infant prodigi, mesclades amb les més admirables altures d'intuïció espiritual mai assolides per la ment humana. [...]. El que no heu traduït també mostra la vostra discriminació, ja que hi ha extensos passatges, especialment als grans Upanishads com el Chandogya que són simbòlics i que només expressarien el seu significat místic llegits en el context de la vida i costums de l'època en què s'escriviren. Com que això no és possible avui, s'han de deixar de banda amb un sospir [extret de La creació de la fe, de Joan Mascaró, Ed. Moll, 1993].

Sospirem.