Resiliència

Viure en subjuntiu, en pretèrit plusquamperfet, cercant desmanyotadament una sortida dins una cambra blanca i sense portes. El mur gruixat que separa la pròtasi de l’apòdosi. Sospirar per una porta que permeti passar cap a la cambra del condicional compost. Desesperar-se arraulit en terra. Fetus adult. Bava. Plor de silenci. Amb els ossos cruixits canviar de posició. Mirar cap al sostre. Una forma de futur escrita en el neó. Levitar. Dir que sí. Posar-se dret damunt un mur de formigó. El meu cor té memòria de forma. Caminaré.

Les cartes d'Aràlia

No hi ha obres tancades, o no n'hi hauria d'haver. Ho dèiem l'altre dia a una conferència sobre la traducció i ho insinuàvem al post Un altre 6 d'abril, d'aquest blog. Si l'obra només es pot llegir en un sentit, és morta. «Tradició no és deixar rames mortes / sobre els altars, mentre la ronda avança» (Blai Bonet). Llegir un mateix llibre moltes de vegades i llegir-lo sempre de manera diferent i trobar-hi noves raons per al goig: vet aquí el que fa bo un llibre.

Ja he acabat la quarta lectura de Llefre de tu, de Biel Mesquida. Crec que és una obra mestra. El sent com una espècie de forat negre, un cúmul d'antimatèria que permet fer tots els viatges possibles. Cal prestar atenció a l'estructura dels àtoms per entendre la magnitud de l'univers. Llefre de tu té una estructura atòmica magnífica: cada mot està sospesat i està insertat dins una cadena rítmica que s'entrellaça amb altres efectes d'estructura (oh, el personatge absent!) i acaba ajuntant-se amb una munió d'altres universos pels camins de la intertextualitat. És la literatura encarnada.

A tu que vius dins un oblit roent,
que romans dins les cèl·lules més íntimes.
Per tu alèn apnees, desfaig ofecs de vida,
faig títeres de mots entremig dels teus somnis
i em deix anar en els braços del temps silent, esclau.
A-sus-su-aquinos. A-sus-su-aixines. A-sus-su-ací.
Espertremol, ja ho veus... o no: no ho veus.
No ho veu ningú. Els cecs hi veuen. ¿Tu?

(Biel Mesquida, Llefre de tu, 121).

Hi cercareu una trama, un fil que us digui com ho heu de compondre, què n'heu de pensar, i us trobareu davant un abisme de llibertat. Demanareu sentit, exigireu sentit, implorareu sentit. No us serà donat. L'haureu de robar i en pagareu el preu en forma d'embull que us mantindrà lligats a la columna del càstig mentre l'àguila del dubte dels sentits negats us buidarà el fetge a poc a poc. Al final us preguntareu «però era aquí?» i quedareu meravellats de la bellesa del viatge.

Que no us umpli, un llibre, sinó que us buidi. Que us buidi, que us obligui a posar davant els ulls tot allò que ja sabíeu, tots els llibres que us han contat abans, l'art que heu menjat, la vida que ja heu llegit, i que us forci a veure-ho tot amb una nova llum. És un bon desig, aquest. Ho pens submergint-me dins Llefre de tu, que és com emergir a la platja de totes les coses que ja coneixia.

Tanmateix, i perquè m'agrada jugar, construesc els intersticis del meu Llefre de tu, com vosaltres en podeu fer uns de diferents, com jo mateix me'n faré uns altres demà o el mes que ve o en tornar jove. Us pos les cartes que Aràlia no hauria volgut mai que veiessin la llum i que jo he pogut interceptar. Gaudiu-ne o indignau-vos-hi.

Un altre 6 d'abril

6 d'abril un altre cop, i enguany torna a coincidir amb el Divendres Sant. Com el 1327, talment. Pens en la traducció com a teoria de l'amor. Les mitges esferes de Plató no existeixen. Hi ha enamoraments que neixen de la necessitat de moure's, de canviar, com explica Alberoni. La traducció com a moviment, com a negociació, com a recreació. Avui fa exactament 685 anys que Francesco Petrarca es va commoure veient Laura de Noves dins l'església de Santa Clara, d'Avinyó. Celebrem-ho.

Oh, feliç ànima, que véns sovint
a consolar les meves nits dolents
amb els teus ulls, que Mort no torna absents,
sinó que encara es fan més bells morint.

Com t’agraesc que els jorns de goig extint
la teva vista em vulgui fer plaents!
I així començ a retrobar presents
els teus encants en lloc no gens distint.

Allà on et cantava any rere any,
ara com veus no hi cap més que el lament,
i no és per tu el lament, ans pel meu dany.

Un sol repòs m’acull en tal afany:
que quan tu tornes et conec i et sent
pel pas, la veu, la roba, els ulls d’antany.




Alma felice che sovente torni
a consolar le mie notti dolenti
con gli occhi tuoi che Morte non à spenti,
ma sovra’l mortal modo fatti adorni:

quanto gradisco che’ miei tristi giorni
a rallegrar de tua vista consenti!
Così comincio a ritrovar presenti
le tue bellezze a’ suoi usati soggiorni,

là ‘ve cantando andai di te molt’anni,
or, come vedi, vo de te piangendo:
di te piangendo no, ma de’ miei danni.

Sol un riposo trovo in molti affanni,
che, quando torni, te conosco e ‘ntendo

a l’andar, a la voce, al volto, a’ panni.