Dins un jardí

Dues entrades més avall reflexionàvem de la mà de Joan Mascaró Fornés i de Rabindranath Tagore de la impossibilitat que la traducció es pugui aplicar a qualsevol text. Ho fèiem també a partir de la contemplació d'unes flors d'arbre fruiter al natural i en representació pictòrica en un ukiyo-e japonès. Acabàvem, com tantes vegades, amb un sospir. Avui us pos una traducció d'un poema de Wilfred Owen sobre flors i sobre sospirs. Aquesta traducció és una prova: per favor feis-me'n suggeriments de millora.

When late I viewed the gardens of rich men,
Where throve my darling blossoms plenteously,
With others whose rare glories dazed my ken,
I was not teased with envious misery.

Enough for me to see and recognize;
Then bear away sweet names upon my tongue,
Scents in my breath, and colours in my eyes.
Their owners see them die: I keep them young.

But when more spacious pleasances I trod,
And saw their thousand buds, but might not kiss
Though loving like a lover, sire, and God,
Sad was the yearning of my avarice.

The rich man gives his parting guest one bloom,
But God hath vouchsafed my meek longing – whom?

Wilfred Owen (1913)

Veia florir als jardins dels potentats
per a alegria meva flors ufanes
entre la glòria de secrets sobtats,
i no em deixava dur d’enveges vanes.

Em basta veure-les, saber-ne l’aire:
m’omplen la boca amb noms de dolçors toves,
amb els colors els ulls, l’alè amb la flaire.
L’amo les veu morir: jo les veig joves.

Quan he estat en jardins més grans encara
amb tantes flors que no he gosat besar
ni com a amant ni com a déu ni pare
s’ha fet sospir el meu desig avar.

L’hoste del ric se’n du una flor en partir,
Déu a mi em dóna un llanguiment – per qui?

El vers 11 només és comprensible a partir del que Owen conta a sa mare en una carta del 29 de gener de 1913: «I can experience the happiness of paternity, fraternity, and amativeness all in one, sometimes» (citat a l'edició de Jon Stallworthy).

Non Omnis Moriar (I)

És horabaixa i ara el sol rodola
damunt l’entrada del sepulcre blanc.
Tot s’ha acomplert, el fang ja torna al fang
i amb mà suau la fosca ja em bressola.

Ara una gota es llança tota sola
costa avall, avançada de la sang,
pel tall més esmolat de l’esvoranc
que ha obert precís el ganivet que immola.

El cos sencer em raja i em supura
i em puja una semblança de dolor,
l’única cosa meva que perdura

en penyora del sol, la mar, l’amor,
de tots els béns de la mirada pura
enllà del temps i l’última remor.