Trespol #5

I mira: en queda ben poc de tot plegat, ironia, només, qui ho sap. És poc el temps que resta una petjada damunt l'arena i qui sap el temps que fa que l'arena és feta i què era abans i d'on ve. Quins fòssils s'hi entremesclen esmicolats? És desert el desert o és ple d'històries que callen perquè no les esborri el vent? Ja ho deia Khayyam que les mans del terrissaire un dia seran terra per fer-ne olles i pitxers. Tant Khayyam com Sant Pau venien de família de fabricants de tendes. Homes avesats al desert, amb una idea de la vida com a instant fugisser entre dues plantades de tenda. A baix, l'arena del desert; a dalt, les estrelles; enmig, el tòpic de la relativitat del món. Som un món dins un altre món, dins una construcció en abisme de mons? M'agrada com ho conta Amos Oz a les seves memòries d'infant:

Estic ajagut panxa enlaire, els dits troben una pedra petita i me la posen a la boca, té gust a pols, a calç i a alguna cosa salada, però no del tot. La llengua toca petites protuberàncies i forats, com si aquell còdol fos un món com el nostre, amb muntanyes i valls. I si el nostre globus terraqüi, o tot l'univers només fos un petit còdol al terra de ciment d'un pati de gegants? I si els amics d'un nen gegantesc, enorme fins a un punt inimaginable s'haguessin rigut d'ell i l'haguessin abandonat, i senzillament el nen gegantesc agafés amb els dits el nostre univers i se'l fiqués sencer a la boca i comencés a tocar-nos amb la llengua? I si ell pensés que aquella pedra que té a la boca és un univers complet, amb vies làcties, sols i cometes, nens, gats i roba estesa? I si l'univers d'aquell petit gegant per al qual nosaltres només som un petit còdol a la seva boca, només fos una pedreta al terra del pati d'un nen encara més gegantesc, que tant ell com el seu univers... i així d'una manera continuada, com una nina russa, un univers dins d'un còdol dins d'un univers dins d'un còdol, tant per a les coses grans com per a les petites? I si cada univers fos un còdol i cada còdol un univers? N'hi ha per marejar-se mentre la llengua toca aquella pedra com si fos un caramel i acaba tenint una mica de gust de guix (Amos Oz, Una història d'amor i de foscor, trad. Roser Lluch, La Magrana, 2007, pàg. 310).

Nostra Dona del Silenci

Lady of silences

Calm and distressed

Torn and most whole

Rose of memory

Rose of forgetfulness

Exhausted and life-giving

Worried reposeful

The single Rose

Is now the Garden

Where all loves end

Terminate torment

Of love unsatisfied

The greater torment

Of love satisfied

End of the endless

Journey to no end

Conclusion of all that

Is inconclusible

Speech without word and

Word of no speech

Grace to the Mother

For the Garden

Where all love ends.

T. S. Eliot recitava aquesta lletania a Nostra Dona del Silenci a Ash Wednesday. També Pessoa recitava una lletania a Nostra Dona del Silenci:

Senyora de les Hores que passen, Verge de les aigües estancades i de les algues mortes, Deessa Tutelar dels deserts oberts i dels paisatges negres de rocams estèrils –deslliura’m de la meva joventut.
Consoladora dels qui no tenen consolació, Llàgrima dels qui mai no ploren, Hora que mai no sona –deslliura’m de l’alegria i la felicitat.
Opi de tots els silencis, Lira per no tocar, Vitrall de llunyania i d’abandó –fes que jo sigui odiat pels homes i escarnit per les dones.
Címbal d’Extremunció, Carícia sense gest, Colom mort a l’ombra, Oli d’hores passades somniant –deslliura’m de la religió, perquè és suau; i de la descreença perquè és dura.
Lliri marcint-se al capvespre, Cofre de roses musties, Silenci entre pregària i pregària –omple’m de fàstic de viure, d’odi de ser sa, de menyspreu de ser jove.

I tots dos participen d'una mateixa idea de renúncia al jo i de fusió amb el món:

Let the whiteness of bones atone to forgetfulness.

There is no life in them. As I am forgotten

And would be forgotten, so I would forget

Thus devoted, concentrated in purpose. And God said

Prophesy to the wind, to the wind only for only

The wind will listen. [...]. (T. S. E.).

Fes-me tornar inútil i estèril, oh Acollidora de tots els somnis vagues; fes-me pur sense raó per ser-ho, i fals sense amor de ser-ho, oh Aigua Corrent de les Tristors Viscudes; que la meva boca sigui un paisatge de gels, els meus ulls dos llacs morts, el meu gest un esfullar-se lent d’arbres vellets –Oh Lletania de Desassossecs, oh Missa-Morada de Cansaments, oh Corol·la, oh Fluid, oh Ascensió!… (F. P.).

Nihil novum sub sole, tanmateix, res que no fos perfectament empeltat a la tradició, especialment la taoista:

No porfidieu, seguiu el corrent i us sentireu units a la vastitud del buit del Cel (Zhuangzi).

I acabam amb aquest magnífic pensament de Jean François Billeter sobre la confluència entre els nostres artistes contemporanis i el pensament clàssic taoista:

Me pregunto si, sobre este tema (y sobre otros), el pensamiento de Zhuangzi no está destinado a encontrarse con una labor que se está llevando a cabo soterradamente en las profundidades de nuestra cultura. Nuestro paradigma del sujeto y de la subjetividad, del dualismo de la mente y el cuerpo, se tambalea, somos conscientes de ello, pero seguimos presos en él a falta de alternativa. Sólo algunas mentes visionarias han presentido, en ciertos momentos, lo que podría ser el nuevo paradigma. Pienso en los surrealistas, que a veces han sido proféticos. Algunas de sus intuiciones más fulgurantes los colocan muy cerca de las visiones del Zhuangzi. Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, 180.

Janelas

Tots els texts es poden interpretar de maneres diferents. Mirau, si no, aquestes dues versions de la cançó Menina estás a janela: la primera és la clàssica de Vitorino; la segona és la heavy d'UHF. Hem de concedir que la versió quasi mística de Vitorino ara ja fa esfereir una mica. La d'UHF és el necessari aggiornamento de la tradició. Per favor, necessitam aquí gent que faci això mateix amb els nostres texts tradicionals!

Fris de sentir els nostres reconsagrats romanços en versió trencadora. Quin gran intent que fou el Siurell elèctric! Però no va perdurar, ningú no acaba d'entendre els versos de BB "tradició no és coronar oliveres / mentre la ronda avança". Llàstima d'oportunitats perdudes i de janelas que no s'obriran per deixar entrar un poc d'aire fresc!

Menina estás à janela

com o teu cabelo à lua

não me vou daqui embora

sem levar (u)ma prenda tua

sem levar (u)ma prenda dela.

Os olhos requerem olhos

e os corações corações

e os meus requerem os teus

em todas ocasiões.

Da mais alta janela da minha casa

Ahir mateix, que era 6 d'abril, celebració meva del dia universal de la poesia, vaig posar a la vergonya pública el meu Els set dies de Serena. Gràcies als qui m'heu fet arribar els vostres comentaris elogiosos. Gràcies als qui no m'heu fet arribar els vostres comentaris condemnatoris. Jo us dic que em sap una mica de greu haver tornat a treure aquells versos. No som d'aquells a qui més agrada publicar que escriure. Al contrari.

Avui, amb aquesta imatge de la finestra del lloc on escric, puc dir de cor els versos de Pessoa:

Da mais alta janela da minha casa
Com un lenço branco digo adeus

Aos meus versos que partem para a

[humanidade.

E não estou alegre nem triste.

Esse é o destino dos versos.
Escrevi-os e devo mostrá-los a todos
Porque não posso fazer o contrário
Como a flor não pode esconder a cor,
Nem o rio esconder que corre,
Nem a árvore esconder que dá fruto.

Ei-los que vão já longe como que na

[diligência

E eu sem querer sinto pena

Como uma dor no corpo.

Quem sabe quem os lerá?

Quem sabe a que mãos irão?

Flor, colheu-me o meu destino para os olhos.

Árvore, arrancaram-me os frutos para as bocas.

Rio, o destino da minha água era não ficar em mim.

Submeto-me e sinto-me quase alegre,

Quase alegre como quem se cansa de estar triste.

Ide, ide de mim!

Passa a árvore e fica dispersa pela Natureza.

Murcha a flor e o seu pó dura sempre.

Corre o rio e entra no mar e a sua água é sempre a que foi sua.

Passo e fico, como o Universo.

Un altre 6 d'abril

Ja sabeu que m'agrada celebrar el dia de la poesia dia 6 d'abril, avui. No sé quines estranyes raons fan que les institucions celebrin aquest dia el 21 de març. Les nostres raons les trobareu a en un sonet de Petrarca que podeu llegir en versió original i en traducció aquí. Avui, però, per celebrar el dia de la poesia i com a compensació pels dies que he estat absent del blog –ocupacions mundanes!–, us anuncii la ciberpublicació d'Els set dies de Serena, que us convid a llegir aquí.

Molts d'anys.