The long Hungarian summer and the city's decrepit glory

S'escolaven les hores després d'un sopar lent i pesat. Qualcú va proposar anar a veure què oferia Budapest una nit d'entresetmana. Els col·legues locals aviat ens portaren per uns carrers que poca cosa podien oferir més que grisor i avorriment. Que lleigs que poden ser els barris dels centres de les ciutats, sobretot de nit. Unes façanes brutes, voreres lluentes d'humitat, una boira de suor cansada pertot arreu... I digueren: «entrem aquí». «Aquí...?» Un portal només, cap signe extern. Just en entrar, aquesta habitació:

Qualque altra cambra del mateix estil i al fons un pati enorme amb un parell de centenars de persones bevent. «És un kért, que vol dir jardí». Mirau la modernitat quina idea d'hortus conclusus ha creat. Massa bé, sense complexos ni aquell disseny excessiu que fa que ens sentim com dins un quiròfan. Al contrari, l'estètica de la ruïna industrial. Quina estranya sensació de pertinença a un local mai conegut d'abans. Era el Szimpla, un bar disforjo on un mínim de decoració a l'estil de Goodbye, Lenin alterna amb el no-disseny. Ara he trobat un reportatge de l'any passat a The Guardian que parla del fenomen: el podeu llegir aquí. Per cert que, com qui troba un local interessant en un carrer avorrit, m'agrada trobar dins un article de suplement de diari una frase com «The long Hungarian summer and the city's decrepit glory»: aferra-t'hi fort, a la retòrica! Una llunyana ressonància de «The uncertain glory of an April day» de Shakespeare? No ho sé.

I ja que avui ens hem permès un comentari sobre disseny, aquí ve el cartell que en Carles Canals, lector d'aquest blog, ha fet per anunciar el II Curs de Cultura Popular. Quina bona idea ajuntar l'estètica del cinema de terror més aviat urbà amb l'estudi de la cultura popular, tan lligada a una cultura rural que avui, a Mallorca, només perviu com a decoració de rotonda!

Una dolentia: propòs que les sessions de literatura popular siguin presidides per aquest altre cartell, amb un aire de família:

Pau i fe de camí a Samarcanda

Ja sabeu l'afecció que tenc per Samarcanda i per la Ruta de la Seda. És ver que és més la Samarcanda ignota, somniada, a l'estil de Pessoa («[...] és no només millor, sinó més vertader, somniar Bordeus que no desembarcar a Bordeus»), que no una Samarcanda real. En el seu camí (real) cap a Samarcanda, els ambaixadors d'Enric III de Castella encapçalats per Ruy González de Clavijo, arriben a Constantinoble el 30 d'octubre de 1403, molt poc després que Tamerlà vencés el turc Baiazet I prop d'Ankara (28 de juliol de 1402) per una disputa sobre la ciutat d'Arzinga. Els bizantins feren un doble joc: asseguraren ajuda a Tamerlà i finalment ajudaren els turcs a fugir de la desfeta. D'aquesta manera s'asseguraren cinquanta anys més la possessió de Constantinoble. Sigui com sigui, la guerra era contínua al bàndol musulmà i al bàndol cristià, i les fronteres de religió poc tenien a veure amb les aliances militars:

«Este que es agora emperador de Costantinopla llámase Chamornoly, que quiere dezir Manuel; e su hermano fue Emperador antes d'él, e ovo un fijo, el cual fue desobediente a su padre, tanto que tratava ser contra él. E el turco Morate, padre d'este qu'el Tamurbeque venció, ovo otrosí otro fijo en aquel tiempo que le fue desobediente. E el fijo del turco e del Emperador, fiziéronse a una parte para deponer a sus padres e tomarles el señorío; e el Morate e el Emperador de Constantinopla feziéronse eso mismo en uno contra los fijos, e vinieron sobre ellos, e falláronlos en el castillo de Galípuli, el que es agora del turco, e cercáronlos allí; e acordaron él, e el Morate e el Emperador de Constantinopla, que si a sus fijos tomasen, que les sacasen los ojos, e que aquel castillo, que lo derrocasen por que quedase por enxiemplo para los que d'ellos viniesen» (González Clavijo, Embajada a Tamorlán, edició de F. López Estrada, Madrid: Castalia, 1999, 140-141).

Per cert, que Tamerlà expressa la seva superioritat sobre el turc en aquests versos de Tamburlaine the Great de Marlowe:

«Alas, poor Turk, his fortune is too weak

T'encounter with the strength of Tamburlaine.

View well my camp, and speak indifferently:

Do not my captains and my soldiers look

As if they meant to conquer Africa?» (Tamburlaine the Great, I, 3.3: 6-10).

El «Chamornoly» de Clavijo no és altre que Manuel II, avui tan citat per la premsa perquè una controvèrsia seva ha aparegut en una conferència del Papa, que us convid a llegir aquí. Veureu com el Papa cita les paraules de Manuel II amb una intenció que no és la de desjectar els musulmans, sinó la de defensar la racionalitat de Déu: la conversió no es pot imposar per la violència perquè seria irracional i contrari a la naturalesa de Déu. La conferència del Papa és d'acostament de la fe i la raó. És acadèmicament impecable i es refereix en diverses ocasions al mètode científic en els estudis humanístics. És injust exercir violència contra aquest missatge de pau.

Però també seria massa imparcial creure que l'Islam és sempre violent. M'agrada, sobre això, l'afirmació d'un personatge de la novel·la Samarkand d'Amin Malouf quan conversa amb Omar Khayyam sobre les disputes entre xiïtes i sunites:

«Naturally, I happened to participate in those festivities [d'insults xiïtes contra sunites] during my childhood in Qom, but since my adolescence I have seen them in a different light and have come to understand that such excesses are not worthy of a man of learning. Neither do they conform to the teaching of the Prophet. All the same, when you gaze in awe, in Samarkand or elsewhere, at a mosque wonderfully clad in tiles glazed by the Shiite artisans of Kashan, and when the preacher of that same mosque launches into tirades of invective and curses against 'the accursed heretical sectarians of Ali', that too is hardly in conformity with the teaching of the Prophet» (Amin Maalouf, Samarkand, Londres: Abacus, 1991=2004, p. 61).

Quedem-nos amb «excesses not worthy of a man of learning» i també amb una estança, precisament, d'Omar Khayyam en traducció de Ramon Vives Pastor sobre l'afer que ens ocupa:

«La terra és dividida pels déus i religions,

pels sacerdots, profetes, llibres i sagrats textos;

la impietat, l'islamisme i el pecat són pretextos

que els homes han trobat per lluitar com lleons».

Uns ulls benignes

Ja és hora que expliqui la raó de l'eixida a Budapest i una mica de la feina que hi férem. Ja deveu saber que s'hi celebrava el XIV Col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Hi vaig anar a parlar de traductologia, i, concretament, de com millora la feina d'anàlisi i classificació de traduccions poètiques l'aplicació de la Teoria de l'Optimitat. Un dia ho explicaré amb més calma. Ara us pos un poema de Fernando Rodrigues Lobo Soropita (segle XVI) i la traducció que en va fer en Joan Alegret (publicada el 1995). La comparació d'aquest original i aquesta traducció mostra com poden ser d'idèntics dos textos tan diferents... tot depèn de què vulguin dir «identitat» i «diferència». Sigui el que sigui, però, entre un text i un altre hi ha un espai que deu ser a la creció poètica allò que en fonologia estructuralista es deia «camp de dispersió».

Claros olhos azúis, olhos formosos,
que o lume destes meus escurecestes,
olhos que o mesmo Amor de amor vencestes,
com vivos raios sempre vitoriosos;

Olhos serenos, olhos venturosos,
que ser luz de tal gesto merecestes,
ditosos em render quanto rendestes,
e em nunca ser rendidos mais ditosos;

Que morra eu por vos ver, e que vos traga
nas meninas dos meus perpetuamente
cousa é que justamente Amor ordena.

Mas que de vós não tenha mais que a pena,
com que Amor tanta fé tão mal me paga,
nem o diz a razão nem o consente.

Clars ulls blaus, ulls benignes, ulls formosos,
que la llum d’aquests meus en nit desféreu,
ulls que el mateix amor d’amor vencéreu
amb vívids raigs tostemps victoriosos;

ulls serens, ulls suaus, ulls venturosos,
que esser llum de tal gest bé meresquéreu,
joiosos en rendir tot quant retéreu
i en mai no ser rendits molt més joiosos;

que mori jo per veure-us i que us porti
a les nines dels meus eternament,
és cosa que Amor mana amb tot el dret;

mes que de vós tan sols penars reporti,
amb què l’Amor em paga malament,
no m’ho diu la raó ni m’ho consent.

Els «ulls benignes», els «ulls suaus» no són a l'original (o sí?), i, tanmateix, és una traducció òptima. La col·lecció de sonets portuguesos dels segles XVI i XVII traduïts per Joan Alegret el converteixen en el més prolífic sonetista en català de la Decadència, si es pot fer tal broma.

El puntal del Conqueridor

Ja sabeu que, prest o tard, passejant per una ciutat desconeguda, arriben les notes barroeres de la història nacional. Així va ser a Budapest, on aviat descobrírem l'estàtua d'Andreu II, sogre del Rei en Jaume:

De Violant, filla d'Andreu II d'Hongria, les cròniques en canten meravelles:

Recordem que, segons la crònica reial, gairebé l'únic estímul que tindria el rei Jaume vora seu durant la recalcitrant fellonia dels barons i cavallers de l'exèrcit, seria el de la filla exemplar d'Andreu II d'Hongria. Ella l'encoratjava en els moments de depressió i pessimisme; ella enfortia el seu cor en hores de vacil·lació i de dubte; ella l'esperonaria devers la victòria amb la seva paraula amorosa i fidel. El text del Llibre dels feyts, tot comentant el comportament de Violant, sembla humitejar-se d'immediata i tendra emotivitat (J. E. Martínez Ferrando, La tràgica història dels reis de Mallorca. Barcelona: Aedos, 1979, pàg. 15).

I afegeix l'autor que Violant degué pesar en l'ànim del Conqueridor quan va decidir la creació del Regne de Mallorca a favor de l'infant Jaume. Voleu dir que va valer la pena? Que s'hi va guanyar gaire, amb la creació de tal regne i el desmembrament de la Corona? Ho dic perquè un partit polític minoritari que governa a Mallorca s'ha aficionat a exaltar símbols a l'estil dels règims [no en vull dir el nom] ... que exalten símbols. Ara ens inventam la festa del falcó de Malta (reminiscència del pagament d'un vassallatge), ara tornam a treure el «Joch» de Ministrils (i ho escriuen així), ara feim una festa que no s'havia fet mai i una diada inventada per arraconar la del 31 de desembre (l'Ajuntament hi té més paper), ara treim la bandera a la finestra i deim que té set-cents anys (no és ver, vegeu-ho aquí). Mentrestant, això de cada dia fa més pena, arraconat entre els qui no tenen manies i van destrossant el territori i els qui tenen manies però se les passen a força de símbols, tenc ganes d'exiliar-me per motius estètics... però, tranquils, no els donaré aquesta alegria.

Salvador

Vet aquí el comentari d'Albert Om a Salvador, com us havia promès. I una foto:

...i una cançó d'en Joan Isaac:

Vas marxar no sé on.

Ni els cims ni les aus

no et saben les passes.

Vas volar sens dir res

deixant-nos només

el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom del teu amant,

bandera negra al cor.

I potser no sabràs

que el seu cos sovint

ens creix a les venes

en llegir el seu gest

escrit per parets

que ploren la història.

I que amb aquesta cançó

reneixi el seu crit

per camps, mars i boscos,

i que sigui el seu nom

com l'ombra fidel

que és nostra tothora.

...i una d'en Biel Majoral.

I tot de sobte, la llibertat

Ja he tornat de Budapest. Hi ha molt a veure, molt per contar. Començam dient que totes les estàtues de l'època comunista són ara confinades en una espècie de parc temàtic («Mudam-se os tempos, mudam-se as vontades»):

Totes? No, totes no! N'hi ha una que resisteix l'embat del temps i del vent des d'un mirador privilegiat damunt el Danubi. És l'estàtua de la llibertat. Ja se sap que això de la llibertat es pot mirar des de molts de punt de vista!

Ai, «aquesta dama encadenada que ens està esperant»

I entremig, na Magdalena Obrador avui ens ha enviat el comentari d'Albert Om a Salvador. Gràcies. Me l'he deixat a l'altre ordinador. Demà el reproduiré.

Passejant entre momijis

L'altre llibre de viatges que ha valgut la pena llegir aquest estiu ha estat Pagodes i gratacels. de J. N. Santaeulàlia (Barcelona: Columna, 2001). És el relat d'un periple de tardor per l'illa de Honshu, auspiciat per la Japan Foundation. El viatge és ben literari: l'autor, traductor al català de haikús, aprofita impressions del viatge per connectar-les amb versos clàssics japonesos. A part de les múltiples paradoxes per a un occidental que l'autor relata, i del contrast continu entre tradició i modernitat, les referències a l'estètica japonesa de la senzillesa i de les virtuts de l'ombra hi són contínues.

El relat és fet amb senzillesa i gràcia, encara que s'endevinen llargues hores de tedi durant el viatge, res, però, que transcendeixi al teixit de l'escriptura.

«Senzillesa» potser és la paraula que sintetitza els tres principis estètics de l'art japonès: wabi, sabi i shibui (respectivament, fragilitat, imperfecció i quotidianitat). Són els principis que expliquen la ceràmica, l'arquitectura, els sumi-e, el teatre no, els jardins zen o la cerimònia del te. El llibre em fa recordar (també perquè els cita directament) L'elogi de l'ombra de Tanizaki i El llibre del te, de Kakuzo.

Unes paraules de Tanizaki sobre l'estètica japonesa:

Nuestro pensamiento, en definitiva, procede análogamente: creo que lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo de sombras, un juego de claroscuros producidos por la yuxtaposición de diferentes sustancias. Así como una piedra fosforescente, colocada en la oscuridad, emite una irradiación y expuesta a plena luz pierde toda su fascinación de joya preciosa, de igual manera la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra (Elogio de la sombra (Madrid, Siruela: 1994=2004, pàg. 69)).

A partir de demà, començ una setmana a Budapest. Vaig a parlar-hi de les estratègies traductores del més important versionador de tanka en català, Joan Alegret. No hi parlaré, però, de les seves traduccions del japonès, sinó de les seves traduccions del portuguès. Tothom sap que Portugal és el nostre primer pont amb el Japó. Si em puc connectar us en contaré coses.

Tornem-hi

L'estiu, ja se sap: canvi de rutina, canvi de ritme... i un desastre per al blog. Però hem tornat, amb més idees, amb més lectures, amb més ganes. Bon moment, ara que sembla que el català és, després de l'anglès, la llengua més usada als blogs (jo això m'ho crec poc, sobretot, perquè un passeig senzill pels blogs de Blogger ja deixa veure la quantitat de blogs brasilers –en portuguès– que hi ha). En fi, que no ve d'un blog més o un blog menys.

Aquest estiu, cap viatge. Altres aventures han reclamat els nostres esforços. Viatges literaris, en canvi, dos: Pela China dentro, d'António Caeiro, i Pagodes i gratacels, de J. N. Santaeulàlia. Avui parlarem del primer.

Amb Pela China dentro António Caeiro (Lisboa: Dom Quixote, 2004) ha aconseguit un èxit editorial poc freqüent amb llibres de viatges: quatre edicions en nou mesos. L'èxit, pens, es pot deure a l'interès que suscita actualment tot l'Àsia Oriental, i, en especial, l'obertura de la Xina. Ara, també és cert que el llibre és atractiu per altres motius: no es tracta d'un estudi ecònomic ni sociològic pesat sobre el trencament del comunisme. És el relat de dotze anys (1991-2002) de vivències d'un corresponsal de l'agència Lusa a Beijing. És un diari que tant explica l'evolució de la seva vida familiar en aquest temps, com històries menudes de gent que es va trobant, a l'estil dels repoortatges dels suplements dominicals. Naturalment, hi són accentuades les diferències culturals i totes les paradoxes que provoca l'apressat aggiornamento del País d'Enmig. Per exemple, extret del capítol dedicat a l'any 2000:

–Ja não se vendem livros de Mao na China?! –estranhou um intelectual europeu ao visitar uma livraria de Pequim.

Vendiam-se, sim, mas nos antiquários... e em hoteis de cinco estrelas. O catecismo da Revolução Cultural, o Livro Vermelho com as «Citações do Presidente Mao», tornou-se tão «típico» que uma editora americana lançou uma nova edição, facsimile. Os hóspedes do Sheraton-Grande Muralha que não tivessem tempo para ir aos antiquários podiam comprar um exemplar no quiosque do hotel, por 75 yuan (pàg. 222).

Ja veis que la relació entre llibres i viatges dóna per molt!

[De Pagodes i gratacels us n'explicaré coses demà]