El sondatge de la vida

Ja sabeu quina afecció tenim en aquest blog per Wilfred Owen. Aquests dies en Joan Alegret molt gentilment m'ha volgut oferir el volum primer de les obres completes de Marià Manent, els seus dietaris. A la pàgina 113 trobam aquesta entrada del 28 de març de 1937:

Pasqua Florida. Però fa un dia trist, emplujat, amb boira densa embolcallant la muntanya. Aquests dies llegeixo l'antologia editada per Faber & Faber. Hopkins: quin sentit del llenguatge, del ritme, quines sàvies al·literacions! Wilfred Owen és, pel meu gust, un dels millors poetes contemporanis. Admirables poemes de guerra. «Futility», per exemple:

Porteu-lo on toca el sol.

Tocant-lo suaument abans el desvetllava

a la llar, murmurant-li dels camps que encara la llavor no tenen.

El desvetllava sempre, àdhuc a França,

fins a aquest matí i aquesta neu.

La misèria i la grandesa, la tendresa i l'horror de la guerra troben en Owen l'expressió de la més noble poesia. «La poesia és un sondatge de la vida», escriví Martin du Gard. Definició exacta per a Rilke, per a Owen.

Em passo tot el dia a casa. Pluja, pluja, pluja.

(Per cert, la traducció del fragment de Futility que apareix en aquesta nota és una versió inicial, sense versificar: comparau-la amb la final, que podeu trobar en aquest mateix blog).

L'any 1937 Owen devia tenir per a Manent una lectura molt pròxima. El sondatge de la vida que és la poesia treia conclusions molt pròximes, tant com en podem treure avui en dia:

I tots plegats un riu

Continuam amb el riu com a imatge poètica. Darrerament he descobert aquesta magnífica versió cinematogràfica d'un poema de Vicent Andrés Estellés recitat per Ovidi Montllor. La idea de la versió cinematogràfica és que el riu és la vida de la ciutat. Si dessequen el riu, maten la ciutat... i que si dessequen la cultura, la memòria, maten el poble. Un magnífic vídeo de Francesc Felipe. Per favor, enceneu els altaveus.

Cadascun dels altres és un canal

Cadascun dels altres és un canal, ens deia Pessoa ahir, i no em resistesc a gaudir una estona de la Cançó a Mahalta, de Màrius Torres:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga–.

I ara obrirem la finestra per veure com corre l'aigua cap a la vall mentre deim

Els rius mai no es cansen, mai no deixen de fluir. Corren com els ocells per l'aire. Que el corrent de la meva vida flueixi cap al riu de la justícia (traducció de Joan Mascaró de Rig Veda, II, 28, 4-5, o tot sencer en la traducció de Griffith, bona lectura per a demà que és Dimecres de Cendra).

L'aigua, tan dúctil

Tant s'ha parlat de l'anunci d'un cotxe que fa servir una entrevista a Bruce Lee, que m'estranya que ningú no hagi assenyalat encara procedències i relacions d'allò que hi diu. Mirem-ho:

Té molt a veure amb el que diu Lao Zi al fragment 78 del Daodejing:

En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que pugui alterar-la. La flexibilitat venç la rigidesa, la suavitat venç la duresa. Al món no hi ha ningú que ignori això, però ningú no ho posa en pràctica (traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB & UB & Proa, Barcelona, 2000).

El tema de l'aigua que acaba vencent la roca també és present al vers d'Ovidi Dura tamen molli saxa cauantur aqua. Aquí el símil té a veure amb la insistència en el festeig. Tanmateix, sembla que parteix d'un proverbi llatí, Assidua stilla saxum excauat:

tempore dificiles veniunt ad aratra iuvenci,
tempore lenta pati frena docentur equi.
ferreus adsiduo consumitur anulus usu,
interit adsidua vomer aduncus humo.
quid magis est saxo durum, quid mollius unda?
dura tamen molli saxa cavantur aqua.
Penelopen ipsam, persta modo, tempore vinces:
capta vides sero Pergama, capta tamen.
legerit et nolit rescribere, cogere noli;
tu modo blanditias fac legat usque tuas.
quae voluit legisse, volet rescribere lectis:
per numeros veniunt ista gradusque suos.
forsitan et primo veniet tibi littera tristis
quaeque roget ne se sollicitare velis;
quod rogat illa, timet; quod non rogat, optat, ut instes:
insequere, et voti postmodo compos eris.
Ovidi, Ars amatoria, 1 (471-86).

I l'aigua exemple de plasticitat, que pren la forma d'allò que la conté en el sentit de «Quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur» de Sant Tomàs («You put water in a bottle and it becomes a bottle, you put water in a teapot and it becomes a teapot» de Bruce Lee) és la imatge de la identitat flexible en Pessoa, tan preocupat per l'alteritat:

Cadascun dels altres és un canal o una sèquia per on l’aigua de mar corre al seu gust, marcant, amb l’espurneig de l’aigua sota el sol, el rumb corbat de la seva orientació amb més exactitud de la que podria oferir la sequedat pròpia.
Sembla de vegades, a la meva anàlisi ràpida, que parasito els altres, de fet el que passa és que els obligo a ser paràsits de la meva emoció posterior. El meu viure habita les pells de llurs individualitats. Calco llurs petjades en argila del meu esperit i així encara més que no pas ells, prenent-les cap dins de la meva consciència, jo he fet llurs passes i he caminat llurs camins (F. Pessoa, Llibre del Desassossec, traducció de Gabriel Sampol & Nicolau Dols, Quaderns Crema, Barcelona, 2002)

La solució xinesa

Al Yunan, província del sudoest de la Xina, han trobat la solució òptima contra la desforestació: han pintat de verd una muntanya que havia quedat pelada de vegetació. En podeu llegir la notícia aquí. Així és com ha quedat la muntanya:

La notícia té moltes lectures, naturalment. A mi m'agrada pensar que finalment l'art ha invadit la natura. Em ve tot d'una al cap aquella pintura de Mi Fu (dinastia Song), però al contrari. De la manera com l'obra de Mi Fu Muntanyes i boira serví cinc o sis segles després (dinastia Yuan) a un pintor anònim el motiu per fer Muntanyes a l'estil de Mi Fu

Ara ja no és l'art el que imita la natura, és la natura, per mà de l'home, la que vol imitar l'art. Els problemes ambientals associats al creixement econòmic de la Xina són enormes. Vegeu-ne uns exemples a un reportatge del National Geographic. Per cert, no us perdeu tampoc el documental del Museu Nacional de Taiwan sobre Mi Fu. El podeu veure aquí, i no us oblideu, per favor, de deixar els altaveus oberts i pitjar «Music on».

Zhou

Primer va ser com un alliberament. Feia temps que havia perdut una llibertat subtilment intuïda al fons del record. Un dolor intens s’havia apoderat de tots els confins del meu cos, com si me’l cobrissin lloses poderoses de cada vegada més pesades, una sensació que potser sorgia del cansament. A la fi, però, la lassitud es transformà en un estat d’ataràxia, més ben dit de felicitat immotivada, d’una frescor neta que m’entrava per cadascun dels porus de la pell. Una suavitat nova em cobrí immediatament i m’omplí d’una escalfor extremadament agradable. I vaig començar a sentir renous amb molta intensitat, com un que emergeix de sobte de davall la mar i descobreix que el criden des de la vorera. Després vingué el gust, una necessitat acabada de descobrir al mateix temps que l’acte que la satisfà. Avui he obert els ulls. Em dic Zhou, primer fill de Xia i Shang, i tenc nou dies de vida.

De bestiis universitatis

Tant de temps de silenci en aquest blog només s'explica per la trista condició del seu autor, que s'ha vist obligat durant una bona temporada a deixar les coses vertaderament importants per dedicar-se a temps complet a resoldre una qüestió miserable relacionada amb la vanitat humana i l'estupidesa del sistema. Quin sistema? Una ànima noble, compadida del nostre camí ulls embenats pel laberint de la burocràcia medieval del nostre sistema de transmissió del coneixement ha volgut que veiéssim la llum i ens ha fet a mans les veritables claus de la humana condició elevada a l'infinit que és sempre la universitat. Gràcies, Federico, no t'ho agrairem mai prou.

Aquí en teniu una mostra impagable:

«(Léase con voz extremadamente alta y entonación a lo "Jerry Lewis"):

He de decirle, ilustre concursante, que su ejercicio me parece magnífico, magnífico... Sin embargo, observo que las notas a pie de página son un poco ralas, cita usted a pocos autores. ¡Estas notas hay que engordarlas, mujer! Añada usted a un puñado de autores extranjeros, aunque no los haya leído. Todos lo hacemos y nunca los leemos, ¿verdad? (mirada en derredor hacia los paralizados miembros de la Comisión). ¡Si no hay que leerlos...! Pero las notas quedarán mucho mejor así. Así quedarían magníficas, magníficas...» .

(De Sixto Sánchez Lorenzo, De Bestiis Universitatis (Esos tipos universitarios...), pàg. 81-82).

El color de la vida

Fa més de mil anys, Su Kung Tu, durant la dinastia Tang, va escriure el poema El color de la vida. Llegiu-lo en traducció de Marià Manent:

Jo voldria per sempre aturar

les colors pàl·lides de l'iris,

i el cristall de la mar que es desfà

i la flama dolça dels lliris;

l'ocell, quan el maig és florit,

i aquell salze que mai no reposa,

l'home errívol al cor de la nit

i el vi trèmul, igual que la rosa.

Fóra una vida ben fidel,

gens marcida de pols ni recança;

un cant de primavera al cor de cada estel:

però que ets lluny, esperança!

Avui el color de la vida és el verd i l'esperança és la unitat. Per Mallorca, per tots nosaltres acudiu avui a la Sala d'Actes de la Salle a Palma. Salvem si més no la vergonya!!

Was it for this the clay grew tall?

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin

per treure la terra del son?

(Wilfred Owen, «Futility»)