El mateix mar

El mateix mar és un llibre d'Amoz Oz traduït de l'hebreu al català per Manuel Forcano i Roser Lluch . És una vertadera fusió de novel·la i poesia. Quan es diu això hi ha una tendència a pensar en prosa poètica, en un format de novel·la que deixa la porta oberta a la interpretació al·legòrica. I tanmateix aquest llibre consta de cent cinquanta-cinc fragments, la majoria escrits en vers, que es trenen al voltant de cinc personatges principals i molts d'altres de secundaris, més o menys distants, i tots pràcticament igual de sols.

Supòs que la traducció és bona (llàstima no saber hebreu o no ser prou ignorant del que vol dir "bona traducció"). El text que en resulta sí que ho és.

I què m'atreu d'aquest llibre? Primer que està ben escrit i després, certament, ja ho he dit, la fusió de gèneres. Això va més enllà de la cosa tècnica: va al cor de la concepció de què ha de ser una novel·la i què ha de ser un poema. Per qualque raó que desconec se suposa que una novel·la és un gènere de ficció, mentre que un poema ha de ser realista sobre els sentiments (!) de l'autor. Això, naturalment, és un desbarat –deixant de banda allò del poeta i el fingidor de Pessoa, que vol dir que tot és el mateix mar–. Ara que no fa una setmana que ens ha deixat Josep Palau i Fabre pens en el concepte de poesia com a instrument d'anàlisi de la realitat. Vet aquí què fa Amos Oz en aquesta novel·la: investigar els límits de la connotació en una xarxa de relacions, que és com mesurar les irradiacions d'una estructura.

La trezoro de la homaro

Vere, la trezoro de la homaro estas la lingvoj. Kiom da lingvoj ekzistas kaj ekzistis? Neniu scias. Kiom da lingvoj eblas ekzisti? Infinita numero da lingvoj. Ĉu vi provis konstrui lingvon? Mi pensas ke tia ekzerco devus esti deviga por ĉiuj studentoj de lingvistiko. Internacia lingvo estas la plej sukcesplena el ĉiuj la planlingvoj, sed aliaj provoj estis ankaŭ tre admirindaj. Kiam ni pensas pri planlingvoj ni ĉiam pensas pri Esperanto, Volapük kaj kelkaj aliaj –malmultaj– lingvoj, sed planlingvistiko estas ankoraŭ tre fekunda laboro: vi povas viziti ttt-ejo www. langmakers.com kaj komprovi tion. Ĉu ni provus konstruj novan lingvon? Novan grafikan sistemon?

Trespol #2

Una vida fosca, allunyada del sol. Només saps el temps que fa pels frecs dels pneumàtics damunt la teva pell: roderes d'aigua, roderes de fang, de vegades roderes de goma calenta que es desfà. Haver de conèixer el món des de l'ombra pels reflexos que entren per la boca de la cova! Ets la imatge moderna del mite de la caverna.

I quina ironia tenir una línia pintada amb un número 14 devora. Hi ha hagut línies número 14 bellíssimes al món que veu el sol. Pens en tu i la teva vida i només em ve a la memòria aquesta famosa línia 14 de Shakespeare:

And night doth nightly make grief's length seem stronger,

que en Salvador Oliva bellament ha traduït com

i la nit, cada nit, m'allarga els sofriments.

Reposa tant com puguis i aspira tota l'olor de les flors capolades que unes gomes negres un dia et deixaran damunt.

Un altre De Profundis

Des del fons de la mar s'alça una música de misteri, parla d'una casa enmig de l'aigua, d'una violoncel·lista malencònica, d'un pintor de somnis, d'un nin que canta, d'esques de llum, de balenes que dansen i de sirenes que acompanyen els mariners que han naufragat cap a un món desconegut, una consciència més enllà de la consciència.

És la pel·lícula d'animació de Miguelanxo Prado amb música de Nani Garcia. Navegau pel mar de pintura i música que ens proposen a De Profundis. Entrau dins els quadres penjats a les parets i escoltau-hi Ainhoa Arteta cantant «Soños de auga».

De profundis

...I ja el tenim aquí: De profundis. Valsa lenta, un llibre de José Cardoso Pires amb traducció nostra al català i acabat d'editar per les valeroses Edicions del Salobre. La història és autobiogràfica i relata el lent retorn a la consciència del narrador, que ha patit un accident vascular al cervell. M'interessaren especialment d'aquest relat els jocs de llenguatge i la pèrdua del «jo». Ja sabeu com van d'unides aquestes dues coses i com m'han arribat a interessar (aquí podeu tornar a llegir el meu treball de comparació entre Zhuangzi i Pessoa sobre aquests temes).

Som res més que la nostra consciència? Queda res de nosaltres quan perdem la memòria? Hi ha responsabilitat quan perdem la consciència de nosaltres mateixos? La casualitat (?) m'ha duit de traduir El llibre del desassossec a traduir De profundis, i trob que el portuguès és una llengua molt apta per parlar d'aquest caire de l'abisme que ens aboca sobre el caos. Ei, el caos ubèrrim de la creació i no el reialme fred que condemna a la inactivitat (la solució és al treball sobre Zhuangzi i Pessoa). Al final, ben mirat, qualsevol llengua ha de ser apta per a qualsevol cosa, però des de la meva experiència –que és l'únic que m'importa– el portuguès és per a mi la llengua del joc entre consciència, inconsciència i no consciència. Gaudiu-ne:

Sense memòria s'esvaeix el present que simultàniament ja és passat mort. Es perd la vida anterior. I la interior, ben entès, perquè sense referències del passat moren els afectes i els llaços sentimentals. I la noció del temps que relaciona les imatges del passat i que els dóna la llum i el to que les daten i els fan significants, també això. És veritat, també això es perd perquè la memòria, he après tot sol, és indispensable perquè el temps no només es pugui mesurar sinó també sentir. Així, quan veig el meu Altre pentinant-se amb un raspall de dents en una cambra d'hospital (tal com em contaren després) em demano quantes vegades li va passar i tot d'una veig una infermera que li apareix per darrere i li canvia el raspall per la pinta, sense un comentari, sense una paraula ni tan sols, purament i simplement amb la pràctica de qui executa una rutina. I ell que l'obeeix sense la menor resistència, ell com si complís la part que li toca d'aquesta rutina. Sempre aquest joc?, demano (p. 11-12).

Se o que eu quero é navegar

I ara que la primavera, avançada, és cert, ja s'ensuma, continuem el viatge cap a Samarcanda, però ara amb vaixell comandat pel Capitão Romance, un heroi d'Ornatos Violeta, que diu "Parto rumo à primavera / que em meu fundo se escondeu. / Esqueço tudo do que eu sou capaz. / Hoje o mar sou eu":

Trespol #1

El trespol de gerrer és un trespol que desperta tota casta de bons sentiments. Qualcú que anava descalç i amb els calçons arromangats va anar a cercar l'argila i la pastà, introduí l'ordre dins la massa informe i en féu angles i línies. Els peus que hi han passat nus hi han besat les mans humides d'aigua que col·locaren les rajoles dins el forn. I no n'hi ha dues de ben iguals. Riquesa multiforme d'una certa llibertat dins la cultura de ser tots una mateixa cosa. En queden gaire, de trespols de gerrer? Segur que sí, però una bona part dorm tapat de pols mentre s'acosta l'hora inevitable de sucumbir davall una capa de subproductes industrials o bé de ser esmicolats per una excavadora despietada. Tot passa, nosaltres també, i tornam a la pols i d'aquí a mil anys serem rajoles de gerrer si queden gerrers que en facin, Omar, perquè som de terra i terrejam.

El poeta viu en qui l'admira

I ens acompanyà a la visita dels poetes al cementiri de Palma Marta Pessarrodona, que el vespre abans havia explicat "Gabriel Ferrater de prop". La seva antologia Poemes 1969-2007: Antologia és plena de poemes in memoriam, de visites al cementiri i d'al·lusions al "déu salvatge". Dels poetes en resten, tanmateix, els mots. Aquesta n'és la glòria i la despulla.

De Marta Pessarrodona, "In memoriam":

No s'arnen els vestits;
s'esfilagarsa, però, el dolor
i un buit afrós troba el seu lloc depredador
quan, a la fi, s'acaba.

El poeta viu en qui l'admira,
quan l'home ja l'han fet servir
tots, i com és sabut, només
pols, memòries tènues, dolors
silents, en resten.

Penso en el que digué el vell Aubrey
–pobre i polsós en unes golfes de Bloomsbury–:
"quan un home de saber mor,
quantes coses ens són robades".
I Aubrey parlava de Shakespeare.

Els llibres d'història són un vici
que totes les policies accepten.
I viure és una manera de combatre
les armes, les recances a la matinada.
La veritat, però, és una altra.

L'esplendor del capvespre

I tanmateix, en resposta a la pregunta del darrer post, no és tan dolent prendre la direcció del cementiri, especialment si és un capvespre refulgent, perquè ja sabem que

"L'esplendor d'Israel

jeu morta a les muntanyes"

I divendres passat cercàrem l'esplendor de Mallorca a l'ocàs dels seus poetes. Visitàrem els poetes que estan enterrats al cementiri de Palma i els resàrem amb les seves pròpies paraules, com aquest "En la meva mort", de Bartomeu Rosselló Pòrcel:

Estic cansat de tu, domini fosc

i tempestat de flama.

M'exaltaré damunt els horitzons

i trauré les banderes al desert

de la darrera cavalcada.

Reina d'aquestes hores, ara véns

tota brillant, armada.

Inútil desesper del vespre! L'alba

s'acosta ja amb l'espasa,

i l'ardor temerari que m'encén

allunya les estrelles.

Imatge de la vida

És això?

L'àngel blanc

Deixem que el temps passi sense comptar-lo, commemorem instants gloriosos per les sensacions que ens han produït, deixem que tornin i captem-les al vol. Aquest és el post habitual sobre els ametlers en flor. És la tercera vegada que en parlam des d'aquest blog. Vol dir que ja té més o menys dos anys de vida. Celebrem-ho.
És possible deixar enrere el tòpic odiós i contemplar el món amb una mirada nova? Poques coses tan rebregades com els ametlers en flor, estimada Aina. I tanmateix, ells hi tornen, i prenen formes noves, com aquest perfum de Flor d'Ametler, una firma que reivindica en Miquel Àngel Benito. Pretén fer-ne una translació cap a la frescor, cap a la novetat. Noble propòsit, el de voler rescatar la natura exuberant de les urpes de l'eixorca tradició. Enhorabona.

Asseguts entre els llessamins i els rosers adormits del claustre barroc parlàrem de perfums: «Joia i perfum de la meva vida», que deia Kavafis. I en Joan Alegret és un japonès que viu entre nosaltres, soldat d'una invasió subtil que prega a la natura com un sacerdot shinto i veu àngels als arbres coberts de plomes vegetals abans d'escriure versos com aquests:

De pures flames,
la claror renascuda
els braços t'arma,
àngel que anuncies
la primavera pròxima.

Batent les ales
surt de florides branques
la papallona.
O eren dos blancs pètals
que l'aire agermanava?