Camins de l'orient
Una mica de tot, però sobretot llibres.
Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament!
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
K. Kavafis (trad. de Carles Riba).
Sigui avui el nostre record no només per a tots aquells poetes, músics i pintors les dates de naixement o traspàs dels quals permeten organitzar-los un bell i merescut homenatge, sinó també per als altres.
Sigui avui el nostre record no només per a tots aquells que escriuen, componen i pinten amb subvencions i que organitzen presentacions autocontemplatives de la seva obra, sinó també per als altres.
La nostra programació cultural mira sobretot el passat, de vegades el futur amb premis (pocs) per a nous valors, i confon el present a força de subvencions indiscriminades que no permeten que la competència reveli la vàlua. Que el país és així, que no podem viure sense subvencions... Que es publica més del que es llegeix. Basta passejar-se per la Setmana del Llibre en Català per veure-ho. Requiem aeternam dona nobis Domine.
Hi ha un buit a la ciutat que em pertany, ara. Tul'omplies amb l'esclat de la vasta esperançaque eres, ànima alçada i a punt, com una llançacercant el blanc d'un cel imminent i segur.Ara, clos aquell cel –qualsevol cel–, ningúcreu, ningú estima, en aquest món de la recançai de la por, on fins i tot el sol s'hi cansai cau de l'arbre sec l'enyorament madur.Torna, si vols que tornin a treure llum els cossosi els mots, vívids senyals de la fe. Vine prest,perquè tenim la vida –pots creure'm– feta trossos:la ciutat, incompleta; més incomplet encara,jo, que de no mirar-te se m'ha esborrat la carai visc com l'ombra, sense mirada i sense gest.
Esta dicha Ibiça es una isla pequeña, en que ha cinco leguas en luengo e tres en ancho. E el día que y llegaron, los dichos embaxadores tomaron tierra, e el governador que y estava por el Rey de Aragón mandóles dar posada en que estoviesen, e envióles omnes e bestias en que viniesen a la villa.E la dicha isla es todo lo más d'ella montañas altas, de montes baxos e pinares. E la villa está poblada en un otero alto que está junto con el mar, e tiene tres cercas, e entre cada cerca mora gente; e tiene un castillo en lo más alto de la villa faza la mar, e tiene altas torres e cerca sobre sí; e la iglesia de la villa está a par del castillo, e tiene una torre alta que se contiene con el dicho castillo, de partes de fuera, está una cerca sola.En esta isla a unas salinas en que ha mucha sal, que se faze ella misma cada año del agua de la mar que entra allí. Estas salinas son de gran (rendición), ca de cada año vienen allí muchas naves de Levante a cargar de sal.En la cerca de la villa, ha una torre en que están fechas unas casas que llaman la torre de Abicena, e dizen que d'esta isla fue natural Abicena. E en la cerca e torres d'ella están pedradas de ingenios que'l rey don Pedro fizo lançar cuando la tovo cercada (de Ruy González de Clavijo, Embajada a Tamorlán, edició de Francisco López de Estrada, Madrid: Castalia, 1999, p. 84).
Car és la llum de Déu penetradora
per l'univers endins, segons deu ser-hi,
i no pot res tapar ço que esplendora.
Tot aquell sant i gaudiós imperi,
poblat de gent antiga i gent novella,
vista i amor a un Punt té sens misteri.
Oh trina llum que l'únic Sol destella
a l'ull de tots els sants, i els assacia,
guaita aquí baix nostra borrasca vella!
Mal viatge el qui fa panses, con no ho fa tot vi! Això deia «l'oncle rabelesià» de Llorenç Riber a La minyonia d'un infant orat. Hi pens quan llegesc Omar Khayyam que diu:
Els retòrics i els erudits silenciosos s'han mort sense haver pogut entendre's sobre l'ésser i el no-ésser. Ignorants germans, continuem assaborint el suc del raïm, i deixem que aquests grans homes es regalin amb les panses.
Només l'absolut de Hegel ha aconseguit, en lletra impresa, ser dues coses alhora. El no-ésser i l'ésser no es fonen i confonen en les sensacions i les raons de la vida: s'exclouen, per una síntesi al revés.¿Què fer? Aïllar el moment com una cosa i ser feliç ara, en el moment en què se sent la felicitat, sense pensar en res més que en allò que se sent, excloent-ne la resta, excloent-ho tot (LdD, 406)
A Els set dies de Serena vaig fer servir la imatge del fang damunt el torn amb el sentit contrari: l'alè que vivifica la terra. Avui us regal el primer sonet del dia VI d'Els set dies de Serena:En altre temps, aquest gerro era un pobre amant que gemegava per la indiferència d'una dona. L'ansa, al coll del gerro... El seu braç que envoltava el coll de l'estimada!
que el meu cos torni terra i torni fang
i novament pastat amb hàbil tranc
prengui semblança de l'esguard que el mira.
Color de gerra el teu esguard em gira
i jo prenc forma sobre el torn i manc
sense plant ni dolor de fer-me franc
de les faiçons antigues de la ira.
Esdevé l'amador la cosa amada?
La gerra guardarà el record dels dits
quan el fang tornarà forma callada
i les hores viuran secrets oblits.
Aleshores la terra asserenada
ja no cercarà l'aigua dels delits.
Tanca el teu Alcorà. Pensa lliurement, i mira lliurement el cel i la terra. Al pobre que passa, dóna-li la meitat del que tens. Perdona tots els culpables. No contristis ningú. I amaga't per somriure.
Omar Khayyam, socorreu-nos.La filosofia pràctica de Khayyam es redueix doncs a un epicureisme suau, rebaixat fins al mínim del desig de plaer. Li basta veure roses i beure vi. Una brisa lleu, una conversa sense pla ni propòsit, un got de vi, flors, en això, i en no més que això, posa el savi persa el seu desig màxim. L'amor agita i cansa, l'acció dispersa i falla, ningú no sap saber i pensar ho entela tot. Val més doncs deixar en nosaltres de desitjar o d'esperar, de tenir la pretensió fútil d'explicar el món, o el propòsit estult d'esmenar-lo o governar-lo. Tot és res, o, com es diu a l'Antologia Grega, «tot ve de la desraó», i és un grec, i per tant un racional, qui ho diu. (LdD, 446).
He fet un viatge virtual per una part de la ruta de la seda. He deixat les fites marcades amb informacions i enllaços en aquest arxiu de Google Earth (us cal el Google Earth per fer el camí, com a qualsevol explorador li cal una brúixola).
De la Xina cap al Kirguizistan pel pas d'Irkeshtam, després cap a Osh, Margilan, Samarcanda, Bukhara, Merv, tots llocs plens d'història, com tots els encreuaments de camins.
Però potser no és d'aquesta Samarcanda, que es tracta, sinó d'un lloc d'evasió imaginari, un refugi protector de la vulgaritat. Aquesta és la Samarcanda del comptable Bernardo Soares, que viu la grisor inevitable de l'oficina quotidiana:
Abaixo ulls nous sobre les dues pàgines blanques, en què els meus nombres acurats han posat els resultats de la societat. I, amb un somriure que guardo com a meu, recordo que la vida, que té aquestes pàgines amb noms de mercaderies i diners, amb els seus espais en blanc, i els seus traços amb regle i escrits, inclou també els grans navegadors, els grans sants, els poetes de totes les eres, tots ells sense escriptura, la vasta nissaga expulsada dels qui donen valor al món.
En el registre mateix d’un teixit que no sé què és se m’obren les portes de l’Indus i de Samarcanda, i la poesia de Pèrsia, que no és d’un lloc ni d’un altre, fa dels seus quartets, sense rima al tercer vers, un suport allunyat per al meu desassossec. Però no m’equivoco, escric, sumo, i l’escriptura continua, feta normalment per un empleat d’aquesta oficina (LdD, 5).
Etiquetes de comentaris: Ametlers
Lawrence Durrell afirma al primer capítol de Bitter lemons from CyprusL'únic viatger amb vertadera ànima que he conegut [...]. Avui, sí, deu haver existit per morir, però potser un dia, de vell, recordi que és no només millor, sinó més vertader, somniar Bordeus que no desembarcar a Bordeus.
De Xipre n'haurem de parlar, però un altre dia. Entretant, si voleu, podeu llegir un treball meu sobre Zhuangzi i Pessoa.Travel can be one of the most rewarding forms of introspection...
¿Que em pot donar la Xina que la meva ànima no m'hagi ja donat? I, si la meva ànima no m'ho pot donar, ¿com m'ho donarà la Xina, si és amb la meva ànima que veuré la Xina, si la veig? Puc anar a cercar riquesa a l'Orient, però no riquesa d'ànima, perquè la riquesa de la meva ànima sóc jo, i jo sóc on sóc, amb Orient o sense (Llibre del Desassossec).