Un bocí de pàtria dispersa

Entre conferència i seminari som a Sheffield revisitant les persones i els llocs coneguts ara fa setze anys (!). Cert que hi he tornat sovint, però ara devia fer cinc anys que no hi venia. Hi he trobat canvis en marxa, especialment a l'estructura dels estudis universitaris. Aquí van dues passes més endavant que nosaltres i escenifiquen tots els temors que nosaltres tenim. També hi ha uns canvis urbanístics en aquesta ciutat que no m'acaben de sorprendre, perquè sempre ha estat un ens en canvi permanent.

Ara, la intersecció de canvis universitaris i canvis urbanístics comença a produir un perjudici que no estic en condicions de perdonar. Earnshaw Hall, la residència on vaig viure els dos primers anys de la meva independència personal, caurà en benefici d'un projecte de «vila d'estudiants». Voldria que l'ombra de totes les emocions que hi vaig viure, de totes les amistats, de totes les cartes (no hi havia e-mail), es perpetuassin en aquest lloc i sortissin a saludar els nous «vilatans» que han de viure aquí.

Estic trist perquè l'edifici, construït devers 1965, era funcional i agradable alhora. Avui he visitat en Tony Heathcote, antic director de la residència, que, al moment de la jubilació va passar a viure a un pis del costat per no perdre-hi mai el contacte. La seva dona, June, viva i servicial com poques persones, va morir fa tres anys. En Tony va fer plantar un arbre en recordança d'ella devora la finestra del menjador de la residència, on havíem passat vetlades memorables. Li han dit que se'n duran l'arbre a no sé quin jardí.

Que Déu els perdoni.

Demà, des de Liverpool.

Des de Bristol

Ahir vaig arribar a Bristol, una ciutat interessant, amb nucli urbà. Amb plugim i tot la vàrem recórrer de plaça en plaça mentre parlàvem de traductologia i poesia. En Richard Mansell em va explicar la història de John Cabot, primer europeu que va arribar al continent americà (al continent, no a les illes!), si descomptam els víkings. John Cabot va sortir de Bristol, precisament. Sembla que era genovès, descendent d'algun lloc de la Corona d'Aragó.

Crec que podem deixar anar la pista mallorquina de Cristòfol Colom i centrar-nos en John Cabot. Fotos en tornar a casa.

Ara me'n vaig a explicar la nostra traducció de Blai Bonet.

Demà des de Sheffield.

Si uis pacem para pacem

Disculpau que ahir no digués res, però la notícia, que pot ser un presagi de la gran notícia, em va obligar a manifestar-me pel carrer, exigint, sobretot, intel·ligència a tots els implicats. Ara n'és l'hora.

Només un vers, expressat pel Crist de Port Royal per boca de Blai Bonet diu tot el que cal dir:

«Mira'm: veuràs que no té res a veure la pau amb la tranquil·litat».

Originals i traduccions

Triadú i Oliva tradueixen el pentàmetre anglès en alexandrins (o dodecasíl·labs, que no és ben igual) catalans. Morera, Montoriol i Vergés el tradueixen en decasíl·labs. Al final, uns han d'omplir i els altres d'escapçar. Ofici complicat el de traductor, perquè no pot amagar les íntimes traïcions que el poeta original fa a la intenció primera quan no la pot realitzar per falta de destresa.

Totes les roses són la rosa

Totes les roses són la rosa i avui ja és primavera. Ahir parlàvem de versions diferents d'un mateix original. Avui portam aquest ram de roses hereves de la mateixa rosa, el primer quartet del primer sonet de Shakespeare:

From fairest creatures we desire increase,

That thereby beauty's rose might never die,

But as the riper should by time decease,

His tender heir might bear his memory.

Dels sers més bells ne desitgem fillada,
perquè la rosa de beutat no mori;
i si al fi es deu marcir, deixi brostada
d'un tendre hereu que sos encants memori
(M. Morera i Galícia, 1922).

Dels éssers bells, fillada desitgem
per a la flor de la beutat servar.
Que en tendre hereu, un jorn, l'esclat trobem
d'aquell passat tan dolç de recordar.
(Trad. C. Montoriol Puig, 1928).

Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.
(Trad. J. Triadú, 1958).

Que es propaguin les belles criatures
perquè la rosa de l'encant no mori,
i, quan el temps mustigui les madures,
siguin els tendres fills recordatori.
(Trad. G. Vergés, 1992).

De criatures belles, en volem increment
perquè no mori mai l'esplendor de la rosa,
sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa,
vingui una tendra hereva per fer-nos-la present.
(S. Oliva, 2002).

Més «Futility»

Divendres passat, quan era a la biblioteca per una recerca que ja us contaré un altre dia, em vingué a les mans el volum Versions de l'anglès, de Marià Manent, publicat el 1938 per les Edicions de la Residència d'Estudiants, a Barcelona. El volum inclou una traducció de «Futility» de Wilfred Owen, que ja us havia posat en traducció meva la setmana passada. Us en pos ara les dues versions, la de Manent i la meva:

Futilitat

Perquè li toqui el sol porteu-lo més enllà:
suaument, el seu toc abans el desvetllava,
a casa, murmurant-li d'uns camps sense sembrar,
el deixondia sempre, àdhuc a França,
fins avui fins a aquesta nevada.
Ara si alguna cosa el pogués despertar,
el sol amable i vell prou que ho sabrà.

Oh, penseu com desvetlla les llavors,
com deixondia el fang d'un estel fred, un dia.
¿Són massa durs els membres, tan acabats, els flancs,
amb nervis –tot calent, encara,– i no es mouria?
És per això només que l'argila es féu gran?
Per què maldaven, fatus, els raigs del sol, antany,
i trencaven el sol de la terra tranquil·la?

(Trad. Marià Manent)

Futilitat

Arrossegau-lo cap al sol –
A casa el despertava abans gentil,
parlant-li fluix dels camps a mig sembrar.
El despertava sempre, a França i tot,
fins avui de matí i aquesta neu.
Si hi hagués res que el fes llevar just ara
segur que el bon sol ho sabria.

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin
per treure la terra del son?

(Trad. nostra)

Que per què dues traduccions de la maetixa obra són diferents? Aquest és el tema que em mou darrerament. De dia 18 a dia 21 d'aquest mes seré a Bristol, Sheffield i Liverpool per parlar d'això. Aquests dies us n'avançaré coses.

Mentrestant, quedem amb la frase de José Saramago que jo he conegut a través d'en Gabriel de la ST Sampol: «Els escriptors fan les literatures nacionals, els traductors fan la literatura universal»

Rajola de llaços

Tumerlan, que provenia d'un poble nòmada de l'estepa, avesat a plantar les tendes i plegar-les i a moure's amb gran velocitat, va conquerir tots els castells que va poder i va dotar Samarcanda dels millors palaus del món. Cúpules blaves i daurades que es veien des de lluny i per dedins, fonts i mosaics de rajola. Això darrer ho descriu Ruy González de Clavijo (1403, edició de Francisco López Estrada 1999 a Castalia):

E otro día, viernes, levaron a los dichos embaxadores a ver unos grandes palacios qu'el Señor mandara fazer, que dezía que avía veinte años que labraran en ellos cada día, e aún oy en día labran en ellos muchos maestros.

E estos palacios avían una entrada luenga e una portada muy alta; e luego a la entrada, en la mano derecha, estavan arcos de ladrillo, eso mesmo a la mano siniestra, cubiertos de azulejos, fechos a muchos lazos (246-247).

I aquí en teniu una mostra, des de Samarcanda època Timúrida a Lisboa on actualment es conserva:

No és que no en sàpiguen, és que no volen

Perdonau que abandoni el nostre camí, de castell en castell, cap a Samarcanda, però és que la notícia s'ho mereix. Un primatòleg ha afirmat que els ximpanzès no parlen perquè no en tenen ganes. Si de cas, es limiten a donar ordres. És importantíssim que es redefinesquin els límits entre la primatologia i la política, vaja, que s'esborrin del tot.

Mentrestant, hem descobert una moneia que toca les castanyetes: ja sabeu que parlar català és com ballar sevillanes, segons el president del Tribunal Suprem, que és un que no té ganes de conversar amb els representants del poble. No... que no és aquesta la manera d'aprendre català:

(Detall d'una font dels jardins del Palau Nacional de Queluz – Portugal)

La vergonya

Són un poc sinistres els castells. Pensant en el de Bellver m'ha revengut l'anècdota de la bandera, contada al Diccionari vermell, de Llorenç Capellà, i recontat a «Centres de reclusió a la Mallorca en guerra (1936-1939)» (Randa 28, 1991) de David Ginard. Escarrufa, vertaderament:

el dia 12 d'octubre de 1936 la bandera monàrquica, que onejava a dalt de la torre i que no era més que una bandera republicana tenyida de vermell en la seva darrera franja, esdevingué tricolor a causa de la pluja. Aquest fet provocà la hilaritat –o, segons alguns testimonis, l'eufòria– dels presoners. L'oficial de guàrdia, el tinent Gomila, donà als presos l'ordre de tornar a les seves cel·les i el mateix horabaixa foren obligats a formar, i seleccionats –sembla que en funció de la seva indumentària– un grup de presos: Joan Vidal, Josep Picornell i Andreu Nicolau. Després d'un consell de guerra sumaríssim foren afusellats el dia 19 d'octubre (Ginard, 32-33).

Com amb la bandera, que era pintada, n'hi ha que s'entesten a amagar la realitat, a maquillar-la a favor dels seus interessos repugnants. Aquests dies n'hem tornat a veure mostres. Que parlin tant com vulguin, que hi tenen dret, però que respectin un poc la nostra intel·ligència. Molts d'anys a tothom.

Arcs que creuen el cel

Després de la visita d'ahir al Castell de Bellver pens que són molts els castells que he visitat. A totes les ciutats d'Europa n'hi ha, i sovint més d'un. L'estiu passat vàrem visitar les ruïnes del castell normand de Pafos (Xipre). Aquesta ciutat és un enorme mostrador de cultures successives que l'han marcada: una cultura prehistòrica de construccions megalítiques, els romans, els bizantins, els normands, els turcs, els britànics... Sorprèn trobar un castell normand tan al sud. Copii ara una impressió que vaig deixar escrita al diari del viatge:

Un apunt només sobre un dels llocs: les Quaranta Columnes, ruïnes d'un castell dels Lusignan (s. XII-XIV), fet al seu estil, o sia l'estil normand, amb arcs, voltes, vall inundable, pont aixecadís i tot de planta quadrada i envoltat de torres circulars. És a dir, un castell del nord d'Europa en aquesta terra àrida i lluminosa. Avui en resten dos arcs que creuen el cel en angle recte, unes quantes escales, moltes columnes de granit escampades en terra, el vall que en dibuixa el perímetre... I tot ara senyorejat per les sargantanes, les tapareres i les figueres de moro, uns enemics que els avantpassats d'aquells senyors normands que reberen el regne de Xipre de mans de Ricard Cor de Lleó no havien pogut preveure mai (Pafos, Xipre, 10 d'agost del 2005).

El cel estima la terra

Matí de diumenge de març, teb encara el temps, brillant la mar, avui hem pujat al més bell mirador de la ciutat per mirar-la emperesida entre l'aigua i el cel, i hem vist com el cel imita la terra («Esdevé l'amador la cosa amada»?). Mirau, si no, el nigul que avui de matí imitava el braç de terra que acaba al Cap Blanc:

I Màrius Torres també va mirar els niguls un dia de març, i va escriure «Els núvols»:

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins

passen sense l'angúnia de cap ànima a dins.

Matins de març, on sembla que la vida comenci

i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!

Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,

l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó

del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva

dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus

fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

(1938)

Tot escoltant Bright Sheng

No sé si és perquè aquests dies he fet feina escoltant música de Bright Sheng i he pensat molt en Britten, seguint l'estela de Wilfred Owen, però el cas és que Sheng a estones em sona com Britten. Innovació, però lleialtat a la melodia, imaginació a l'hora de musicar textos (sobretot el Britten de Serenade)... no ho sé, però el cas és que record remotament que havia llegit qualque cosa sobre influències orientals en la música de Britten i ara no en sé trobar la referència. Bright Sheng és un compromís entre occident i orient. Nat a Shanghai el 1955 (el 6 de desembre, per cert, compartim aniversari), format a la Xina i emigrat el 1982 a Estats Units, coneix les dues maneres de fer música. Llegiu, per cert, aquest fragment d'entrevista en què explicita algunes diferències entre la música xinesa i la música occidental:

Western music emphasizes harmonies, it combines many sounds, is polyphonic, and it looks for a purity of pitch, for being properly in tune. Chinese music is mostly in unison, and purity of pitch does not matter. In my composition Spring Dreams [premiered last year with cellist Yo-Yo Ma and the National Traditional Orchestra of China in Carnegie Hall--MT.] I use Chinese musicians, and in learning the piece they initially played according to their own style. They didn't pay attention to pitch, didn't count. Each feels himself a solo instrument. [Extret de Michigan Today].

Parlant de musicar textos, els dos poemes de la dinastia Song (960-1279) que he escoltat musicats per Sheng i cantats per Juliana Gondek són Segons la melodia Chatoufen, de Lu You, i Segons la melodia Shengshengman, de Li Qingzhao. El primer explica l'encontre casual del poeta i la seva primera esposa, de qui es va haver de separar deu anys abans i poc després de casar-s'hi per imposició familiar. Només n'he trobat la traducció castellana de Guojian Chen a Poesía clásica china (Madrid: Cátedra, 2001), que reproduesc aquí (la imatge és d'un ventall d'època Song):

Néctar de licor

en manos blancas y finas.

Florece la ciudad.

Sobre las murallas del palacio

se mecen sauces llorones.

El furioso viento del este,

sin piedad, se llevó nuestra alegría.

¡Cuántos años de separación!

¡Cuánta nostalgia y melancolía!

Ahora, todo en este vaso de amargura,

que me ha llenado el error que tanto lloro.

La primavera es bella como siempre,

pero tú, pálida, consumida.

Empapado tu pañuelo en lágrimas,

enrojecidas por el maquillaje.

Caen las flores de melocotones.

Soledad en el Pabellón del Estanque.

Nuestro amor es tan profundo como antes,

mas ni una carta te la puedo enviar.

¡Qué tristeza!

¡Qué desesperación!

El 'War Requiem' de Benjamin Britten

Quan Benjamin Britten va compondre el War Requiem per a la reconsagració de la Catedral de Coventry (1962), destruïda durant la II Guerra Mundial, volia que s'hi reconeguessin els horrors de la guerra. No havia de ser un requiem més, aplicable a qualsevol difunt, havia de ser un requiem per a un col·lectiu i referit especialment a la guerra. Per això va compondre un requiem grandiós d'instrumentació, i per això va recórrer a l'horror concret, individual, personal, vívid en el reconeixement de la persona concreta que pateix, dels poemes de Wilfred Owen escrits per a un altra guerra, si és que totes les guerres no són la mateixa. La grandiositat del requiem de Britten es coneix sobretot al «Dies Irae», d'una força com pocs. L'horror individual es pot llegir en lletres com la del «Requiem aeternam», on apareix aquest poema d'Owen que vaig traduir fa temps i que és –crec jo– un precedent de Where have all the flowers gone de Pete Seeger:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,--
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.



Qui planyerà els qui moren a grapats?
Tan sols l’enuig brutal de l’armament,
sols l’espetec dels rifles sincopats

pot dir apressat un fúnebre lament.
Cap burla; cap campana ni cap rés

els planyin ni dels chors cap crit de dol,

-- chors folls, punyents dels cossos llastimers
i trompes tot cridant al trist redol.
Quines candeles els diran adéu?

Als ulls dels nois, i no a les seves mans,

els sagrats comiats seran brillants,
tindran com a mortalla els fronts de neu

de les noies; per flors la tendra espera,
i un portelló que es clou per llum darrera.

Aquesta mescla de registres, grandiós i particular, i de textos, els de la litúrgia de la missa de difunts i els dels poemes d'Owen, expliquen el resultat del requiem. Més encara quan el compon un autor de l'alçada de Britten, contemporani a la manera britànica, o sia, que innova sense prescindir dels arguments melòdics, i que és capaç de posar música com ningú als textos en anglès. Per això darrer l'han comparat a Henry Purcell. Si voleu saber més coses sobre Britten podeu mirar aquesta presentació en power point que vaig preparar fa dos anys per presentar-ne el Peter Grimes a la UIB (no hi ha les audicions, però).

Com és que no ha sonat més el War Requiem, darrerament? Sí, en canvi, que s'han fet servir els versos d'Owen per referir-se als horrors de la Guerra d'Irak: ahir ja vèiem com Harold Pinter, amb prou raó, ha lligat una cosa amb l'altra, i n'hi ha altres exemples, però si sou impressionables no mireu aquesta pàgina.

'There are no more words to be said'

L'any 2004, Harold Pinter, després Premi Nobel de Literatura 2005, va ser guardonat amb el Premi Wilfred Owen. Heu de llegir el seu discurs d'acceptació del premi per entendre la vigència d'Owen en els conflictes actuals. El trobareu a l'enllaç "Acceptance speech" d'aquesta pàgina. No us perdeu, tampoc, la comparació entre uns versos d'Owen i uns de Pinter a l'enllaç "Wilfred Owen Prize" de la mateixa pàgina.

Tornarem a patir?

Un any abans de morir, Wilfred Owen va passar pel sanatori d'oficials de Craiglockhart, a Edimburg. Hi va conèixer el poeta Siegfried Sassoon, que hi feia estades mentre les autoritats decidien què fer-ne, després del seu al·legat pacifista. Sassoon va rebre al sanatori la visita de Robert Graves. El doctor Rivers, adscrit al sanatori, havia col·laborat amb un altre metge, Henry Head, en la investigació de la regeneració dels nervis que havien sofert un trauma. Retornar al pacient la capacitat de sentir el dolor. Al sanatori, Rivers cercava la manera que els seus pacients, militars col·lapsats pel trauma de la guerra, sortissin del seu estat recordant i afrontant les experiències viscudes: regenerant-los la capacitat de patir.

Totes aquestes persones són reals i, alhora, personatges d'una novel·la de Pat Barker, Regeneration. Mirau quin diàleg que l'autora atribueix al consagrat i snob Sassoon i al modest i jove Owen quan aquest demana al primer que li revisi uns poemes:

«'All right.' Owen was still laughing. 'They are quite short.'
'No, well, it doesn't lend itself to epics, does it?'
'Oh, they're not about the war'. He hesitated. 'I don't write about that.'
'Why ever not?'
'I s-suppose [Owen returava] I've always thought of p-poetry as the opposite of all that. The ugliness.' Owen was struggling to articulate a point of view he was abandoning even as he spoke. 'S-something to to t-take refuge in.'
Sassoon nodded. 'Fair enough.' He added mischievously, 'Though it does seem a bit like having a faith that daren't face the facts.' He saw Owen's expression change.» (p. 84-85).

Si no teniu paciència per llegir la magnífica novel·la de Pat Barker, podeu mirar Regeneration, la versió cinematogràfica dirigida per Gilles Mackinnon l'any 2000, bona de trobar en DVD en anglès i en castellà.

Avui hem sabut que han trobat vint-i-tres cadàvers a Bagdad, la majoria duien les mans fermades i els havien estrangulats. Cada vegada ens costa més commoure'ns. A nosaltres, qui ens regenerarà la capacitat de patir?

Perdre de vista les estrelles?

Ahir la BBC va emetre una notícia sobre l'acció conjunta dels avions a reacció i el canvi climàtic: sumats, els dos factors contribuiran a crear una capa de niguls que no ens permetran veure les estrelles. Em va cridar l'atenció el toc d'alerta d'un astrònom de la Universitat de Cambridge: "You either give up your cheap trips to Majorca, or you give up astronomy. You can't do both" (Prof. Gerry Gilmore). L'afirmació suposa per a mi, pobre observador nocturn de galàxies i cúmuls estel·lars, una autèntica amenaça: no bastava que el nostre fastuós model econòmic ens fes malbé el territori, sinó que, a més a més, ara ens pot tancar l'únic punt de fugida que teníem, el cel.

Ja no em podré imaginar capità d'una nau interestel·lar, com el Cibernauta Joan, quan concentri tota la llum a l'ocular del meu modest telescopi Newton, però el que em molestaria més seria arribar a Samarcanda, col·locar-me al costat de l'observatori d'Ulugh Bek una nit d'estiu, alçar el cap i no trobar les estrelles a les quals ell donava nom per primer cop.

"Primera llum" és una expressió amb què es designa la primera vegada que es fa servir un telescopi, com si al final del túnel hi hagués un nou unvers de vida, talment com "donar a llum" és donar vida, i la sensació que la vida ens ve de més enllà del nostre cel no és només una teoria astrobiològica, és la sensació terrible del soldat que veu el cos d'un company mort i es demana per què la llum del sol, que fa fruitar les llavors, no li pot retornar la vida. Aquesta és la idea central del poema de Wilfred Owen «Futility», que m'he permès traduir:

Move him into the sun –
Gently its touch awoke him once,
At home, whispering of fields half-sown.
Always it woke him, even in France,
Until this morning and this snow.
If anything might rose him now
The kind old sun will know.

Think how it wakes the seeds –
Woke once the clays of a cold star.
Are limbs, so dear achieved, are sides
Full-nerved, still warm, too hard to stir?
Was it for this the clay grew tall?
– O what made fatuous sunbeams toil
To break earth’s sleep at all?


Arrossegau-lo cap al sol –
A casa el despertava abans gentil,
parlant-li fluix dels camps a mig sembrar.
El despertava sempre, a França i tot,
fins avui de matí i aquesta neu.
Si hi hagués res que el fes llevar just ara
segur que el bon sol ho sabria.

Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin
per treure la terra del son?

Wilfred Owen va morir a les trinxeres de França el 4 de novembre de 1918, just una setmana abans del final de la I Guerra Mundial. Tenia 25 anys. La notícia va arribar a casa seva de Shrewsbury just quan les campanes anunciaven l'armistici.

Com un nigul

Com un sortir d'enlloc i un entrar enlloc, com un mig despertar-se i un mig adormir-se, com un "Ja no sé dir el meu nom i les paraules / també m'han deixat sol com la infantesa", de Jaume Pomar, com un "Paisatge a l'estil de Mifu", com un Núvol de la ignorància en versió corregida de Joan Mascaró o en original anglès del segle XIV, com un Yen Hui assegut sempre en l'oblit per assolir la saviesa desprenent-se del coneixement, com aquesta imatge que vaig poder captar ahir a Estellencs,

...així la bellesa, la saviesa i les coses que importen realment.

Avui he pogut visitar les noves instal·lacions del fons antic de la biblioteca de la Universitat de les Illes Balears, que contenen, ara en un lloc clar i ample, el Fons Joan Mascaró, tot un privilegi.

Viatge per millorar el món

Avui de matí hem sabut la iniciativa de Jan Bover, un empresari del sector de les telecomunicacions, que pretén recórrer el món per demanar a la gent que caldria fer per millorar-lo. La seva pàgina web conté un qüestionari que podeu contestar per ajudar-lo a trobar el secret de la felicitat. Aquest és l'itinerari que pensa fer:

Des d'aquest blog, que tant té a veure amb els viatges i amb la literatura, estarem pendents dels relats d'aquest viatge. Com que veim que no té intenció de trepitjar Sibèria, us recomanam la lectura del reportatge al Presència d'avui sobre aquesta enorme extensió de terra i, en particular, sobre les reserves d'aigua del Llac Baikal.

Massa amor, per ventura?

Suposem que dues persones caminen per la selva amazònica a més de mil quilòmetres de distància de qualsevol altra persona. No es coneixen entre elles, però en un moment donat coincideixen al mateix lloc. Podeu concebre que no se saludin, que no s'interessin pel que fa l'altra? És possible que passin l'una al costat de l'altra com qui passa per devora un arbre. Jo no ho crec. Les galàxies tampoc.

Avui hem sabut que cinc galàxies han col·lidit. Aquí ho expliquen. Massa amor, per ventura? És "L'Amor che muove il sole e l'altre stelle?". És tot un problema físic? Em deman si l'atracció dels cossos, astres i tot, no és l'element imaginari d'aquesta metàfora que és l'amor. Per què no es disgrega la matèria en les parts que la componen? I la societat, per què no es disgrega?

La notícia m'ha fet pensar en el vers de Dant i en l'homenatge que li vaig retre al dia quart d'Els set dies de Serena amb aquest sonet:

Per l'ampla soledat del cel obert
es forja baula a baula la cadena
que em lliga al pas dels dies sense esmena
i que amb veu groga em diu sovint que et perd.

És per això que estim el gris incert
i les carícies de lluna plena
quan a l'hora vibrant de la serena
es desclouen les roses del desert.

I sé aleshores que el teu cos de duna
despertarà amb el so del ritme escrit
amb mà d'oratge per l'arena bruna;

i dansarem damunt el groc oblit
perquè és Amor qui mou el sol, la lluna
i els cossos dels amants en l'alta nit.

Per cert, no fa gaire que una amiga ben entesa en qüestions de crítica literària em va demanar per què no hi havia poesia de ciència ficció. Vaig quedar fred. La ciència ficció és un gènere que se sol lligar amb la novel·la, o amb el cinema (que normalment és el mateix però d'una altra manera). La narrativa tendeix a contar fets (reals o no, que això no importa), la poesia tendeix a expressar estats d'ànim (reals o no, que tampoc no importa... però millor si són irreals, que no fan tan d'oi). La ciència ficció és un bon pretext per contar fets.

Ara, ben pensat, sí que hi ha poesia que fa servir el teló de fons de la ciència ficció: Serenade, de Steve Miller, és una cançó, ja ho sé, però la lletra juga amb un vol espacial. En podeu sentir una mostra aquí. Més encara a la versió espanyola de MClan, que juga més amb la ciència ficció. I sense anar més enfora, què no és més que ciència ficció el Cibernauta Joan i tantes d'altres cançons d'Antònia Font.

Podríeu dir que això només són cançons, no poesia. En aquest cas no hauríeu entès res, ni tan sols l'"Autopsicografia" de Pessoa.

Més celebracions

M'han telefonat per si vull repetir la lectura de poemes que ja vaig fer a Palma dia 23 de febrer per homenatjar Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Damià Huguet. La raó aquesta vegada és la celebració del Dia Mundial de la Poesia, que de fa uns anys és dia 21 de març. Tal volta perquè és l'inici de la primavera? I què? O és que tots els poemes han de ser de tema primaveral?

Ja fa temps que, com a celebració personal, vaig instituir el 6 d'abril com a dia de la poesia, només perquè va ser el dia que, segons pròpia confessió, Petrarca s'enamorà de Laura. Avui us pos el sonet original i una versió meva de ja fa molt de temps:

Voglia mi sprona, Amor mi guida e scorge,
piacer mi tira, usanza mi trasporta,
speranza mi lusinga e riconforta,
e la man destra al cor già stanco porge.

E'l misero la prende, e non s'accorge
di nostra cieca e disleale scorta;
regnano i sensi, e la ragion è morta;
de l'un vago desio l'altro risorge.

Vertute, onor, bellezza, atto gentile,
dolci parole a i be' rami m'han giunto
ove soavemente il cor s'invesca.

Mille trecento ventisette, a punto
su l'ora prima, il dì sesto d'aprile
nel laberinto intrai; né veggio ond'èsca.

Desig m'encalça, Amor em guia i mena,
pler m'arrossega, usança em ben transporta,
m'afalaga l'esper i em reconforta
i la mà dreta al cor cansat ofrena.

I el malaurat la pren mostrant l'esquena
a la companya deslleial i forta;
els sentits regnen, la raó ja és morta;
un bell desig amb més desigs es trena.

Virtut, honor, bellesa, gest gentil,
són mots dolços que em lliguen al brancam
que envesca suaument la meva vida.

Mil tres-cents vint-i-set, el bell reclam
de matinada dia sis d'abril
al laberint sonà; no en veig l'eixida.

Una gerra d'Ulugh Bek

El poderosíssim emperador de Samarcanda, Tamurbec o Tamorlan, fundador de la dinastia timur, havia confiat la ciutat de Soldània a un fill seu, Miraxan. La ciutat de Soldània era rica de mesquites i palaus. Miraxan se sentia tan petit a l’ombra de les gestes de son pare, ja gran aleshores, que no sabia què podia fer per superar-lo. Enduit per la desesperació o per la follia del desert un dia va ordenar la destrucció de totes aquelles meravelles. Tamurbec, quan ho sabé, va córrer cap a Soldània. Miraxan, penedit, hi va córrer amb una corda al coll per demanar-li perdó. El vell emperador va cedir a les peticions de la família, però llevà a Miraxan el govern de la ciutat i l’oferí a Ulugh Bek, nét seu i fill de Miraxan. Segons González de Clavijo a Embajada a Tamorlán (1405), l’escena va anar així:

E de que le ovo quitado la tierra, llamó a un su nieto, fijo d’este Miraxan Miraza, que avía nombre Alobagui Miraza, e díxole:
–Pues tu padre me ha errado, toma toda su tierra e señorío.
E el nieto le dixo:
–Que nunca lo Dios quisiese que yo tomase lo que mi padre avía, e vos perderedes saña d’él e g’lo tornaredes.
E desque no lo quiso tomar, llamó a otro su nieto, fijo d’este Mirazan Miraxa, e díxole como avía dicho al otro e este avía nombre Homar Miraça, e tomó el señorío e la hueste del padre. E este es agora contra su padre e contra su hermano, e quisiéralos matar, como adelante oiredes.
E después d’esto el Tamurbeque ganó del Soldán de Babilonia las ciudad’s de Babilonia e de Halab e de Baldat, e diolas a su nieto, el que no quiso levar el señorío de su padre. E él e el padre viven agora en estas ciudad’s e fazen una vida después que le quitó el señorío, ca este Alobagui es muy obediente al padre.

(De l’edició de López Estrada (1999:210)).
Gelosia, amor filial, venjança, perdó, penediment, lleialtat, guerra i bellesa: tot això és dins aquesta història, i tota la gràcia de Samarcanda es concentra en aquesta gerra de jade blanc que sembla que va pertànyer a Ulugh Bek i que poguérem fotografiar al Museu Gulbenkian de Lisboa.

Una calaixera, uns llibres...

Nota de viatge.

Una calaixera, dues prestatgeries plenes de llibres i una màquina d'escriure. Poca cosa més. Avui he visitat la casa museu Fernando Pessoa. Al principi m'ha decebut, després ho he entès. En fonètica anomenam freqüència natural de ressonància aquella que fa que un cos es posi a vibrar. Aquest cos pot ser sòlid, però normalment és fluid, com l'aire que tenim repartit entre totes les cavitats del tracte bucal, cavitats que modificam per alterar la freqüència natural de ressonància d'aquest cos fluid. Talment Pessoa, res més que una freqüència natural de ressonància especial, més sensible que les altres. Això potser li resol el problema entre l'ésser i el no ésser (recordau Omar Khayyam?). Sort que dins el moble va deixar-nos els seus "enregistraments".

Demà des de casa.